jueves, 29 de octubre de 2009

Un entusiasme anomenat Nietzsche




De tots els libres que m’he empescat, sens dubte que "Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana" (Pagès, 2009) és el que ha tingut un major reconeixement. Primer pel premi que aconseguí –el XXVé Josep Valverdú!–, amb un acte de lliurament dirigit per Màrius Serra i amenitzat per Raimon, amb tot d’entrevistes i fotos. Fins i tot TV3 i Catalunya Radio se’n feren ressó. Després per l’espai que li han dedicat a diaris i revistes de primera línia. Primer fou l’"Avui", que al juny li dedicà la portada i en publicà el pròleg al suplement de cultura, i la setmana passada ha estat "El Temps", que per boca de Xavier Pla li dedicà un moderat elogi. Això és molt més del que un escriptor perifèric com jo podia esperar. Les revistes especialitzades no tardaran tampoc a parlar-ne. Ben cert que el tema és molt agraït, i que li he esmerçat molt de temps i treball. El resultat crec que és ben digne, tot i que, naturalment, perfectible. Però un dels mèrits que no se li poden negar és haver fet un assaig llegidor d’un tema que, a priori, estava condemnat a romandre en el reducte acadèmic. Això implica una renúncia a aprofundir en determinats aspectes, els més abstrusos, de la filosofia nietzschiana, i a potenciar la vessant divulgativa del ressò de la seua obra en les lletres catalanes. Autors tan importants com Maragall, Puig i Ferreter, Salvat-Papasseit, Josep Pla, Llorenç Villalonga, Joan Fuster o Baltasar Porcel no s’entenen sense la seua petjada. Poca broma, doncs.
D’entre els escriptors contemporanis que el modernisme volgué incorporar al seu projecte cultural, el pensador alemany és, sense cap dubte, el de més profunda petjada en la cultura europea contemporània. En l’atmosfera expectant de finals del segle XIX, la seua obra dinamità els fonaments de la cultura occidental – el cristianisme, la democràcia, la metafísica, el socialisme, l’estètica romàntica– al temps que gosava somiar amb noves formes de vida. La lucidesa implacable en l’anàlisi dels símptomes de la decadència d’occident anava acompanyada d’una inèdita, desmesurada fe en la vida, que exalçava fins als límits la voluntat d’autosuperació.
És clar que, al marge de l’interés objectiu del personatge, hi ha un interés personal, que arrela en la meua joventut, quan Nietzsche era una icona del pensament llibertari. La seua esmena a la totalitat de la moral cristiana, el seu vitalisme orgiàstic, el “viure perillosament” no podia sinó seduir l’adolescent airat i desficiós que jo era aleshores. Ara, des de la talaia del quaranta anys, les coses es veuen amb uns ulls molt més escèptics. Tanmateix, no deixa de seduir-me la crida del visionari de Sils-Maria. D’aquelles flames passionals resten aquestes brases intel•lectuals. I per molts anys!

martes, 27 de octubre de 2009

Belles i maleïdes



[Publicat al diari "Información" d'Alacant el 30 de juliol de 2009]

Gilles Leroy, “Alabama song”. Edicions de 1984, 2009.

La col•lecció Mirmanda d’Edicions de 1984 es caracteritza per la voluntat d’oferir al públic catalanoparlant bones traduccions de clàssics contemporanis i actuals. Una ràpida ullada al seu catàleg així ho constata: Balzac, Tolstoi, Puixkin, Hoffmann, Verne, Dino Buzzati, Claudio Magris, John Berger… La novel•la de Gilles Leroy, guanyadora del Goncourt el 2007, s’inscriu esplèndidament dins d’aquesta línia, i ho fa ficcionalitzant la vida de Zelda Sayre, l’esposa d’Scott Fitzgerald. Esdevingueren icones dels feliços anys vint i de la generació perduda, la que balafià geni i vida entre París i nord-americà a ritme de jazz. Les seues biografies, excessives i fulgurants, expressen a la perfecció la convulsió de l’època d’entreguerres que culminà en el crack del 29: tots dos moriren prematurament, ell absolutament alcoholitzat, ella coquetejant perillosament amb la bogeria. Leroy es fica dins la pell del personatge de Zelda i ens la presenta com una dona eclipsada pel talent i el reconeixement públic d’Scott Fitzgerald, que s’hi comporta de manera tirànica, arribant fins i tot a prohibir-li que escriga i a usurpar-li, ja en plena decadència, els seus escrits. El novel•lista francés fragmenta la seua novel•la en dues línies temporals, una cronològica, que ressegueix la història d’amor entre Francis i Zelda des de que es van conéixer el 1918 a Montgomery, la ciutat d’ella, quan eren dos joves ambiciosos i somiadors, passant després per les nits de vi –o whisky– i roses a Nova York i pel viatge a Europa. Era l’època daurada de la seua relació, en què la passió corria paral•lela als èxits d’Scott com a escriptor. Després arribà la decadència del seu talent, la infidelitat i el refredament. La segona línia temporal se situa en els anys trenta i quaranta, i narra el peregrinatge de Zelda per diferents hospitals psiquiàtrics fins arribar a la seua tràgica fi. L’escriptura de Leroy, impressionista i poètica, sap expressar tant la sensibilitat extrema del personatge –“Reia, les primeres vegades que jo, amb un tros de llençol, em tapava el pit nu. Tan nu que gairebé em feia mal” – com la crudesa de la seua desesperació –“els electroxocs són massa forts, tinc el cap com una pasteta pastosa i em fan mal les dents, els demanaré que baixin el voltatge”–. La publicació d’ “Alabama song” en català coincideix amb una mena de revival de l’obra d’Scott Fitzgerald, palesa en les diferents adaptacions cinematogràfiques d’algunes de les seues obres: la ja estrenada “El curiós cas de Benjamin Button” i les imminents de “Bells i maleïts “ i “El gran Gatsby”. Sembla que l’època de crisi –o ressaca– en què vivim connecta amb la dels anys vint, i res millor per comprovar-ho que tornar al seus llibres. Ed. 62 acaba d’editar “Contes de l’era del jazz”. També hi podem trobar les seues dues grans novel•les: “El gran Gatsby” i “Tendra és la nit”. Per a llegir “Save me the waltz”, la novel•la on Zelda dona la seua visió de la història, encara haurem d’esperar: la posteritat no ha sigut tan amable amb ella com amb el seu marit.

jueves, 22 de octubre de 2009

D’atzars i de somnis




[Publicat al núm. 46 de "Caràcters", gener de 2009]




Francesc Bodí, El soroll de la resta, Bromera, 2008.

Arriba un moment, en la vida d’un home, en què s’adona que és major el temps que arrossega al darrere que el que li resta al davant, i aleshores sent la necessitat de plantejar-se si el rumb que ha pres la seua vida ha sigut el correcte, si ha sigut fidel als seus ideals i amors, o potser en algun moment ha errat el camí i ha sucumbit a la tirania de la realitat. Aquest és el dilema moral a què s’enfronta Bataller, el protagonista de El soroll de la resta, la darrera novel·la de Francesc Bodí, guardonada amb el premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant. La seua situació de crisi existencial el relaciona amb el protagonista d’una altra novel·la seua, L’infidel, on el desencadenant del conflicte intern era la mort del pare. Ara, però, serà la pròpia mort, anunciada per un infart, la que mourà el fils de la trama. Després de la sorprenent incursió en el realisme màgic d’Havanera, on el llenguatge narratiu s’impregnava de l’opulenta sensualitat dels tròpics tot ordint una història coral d’amors contrariats i dones encisadores, Bodí ha tornat a territoris més pròxims, tant estilísticament com geogràfica. El soroll de la resta, igual com s’esdevenia a L’infidel i també a Guerres perdudes, és una novel·la de personatge, i és al damunt de la seua dissecció psicològica que s’arma la història. L’autor excel·leix de nou a crear un personatge convincent, complex, ric de suggerències. Bataller és un periodista que ha triomfat en el món de la publicitat, i que des de la talaia del seus cinquanta anys es demana què va ser d’aquell jove entusiasta que durant els anys de la transició volia menjar-se el món, i es demana també fins a quin punt un home es responsable dels seus actes, en tant que sovint és l’atzar qui governa les nostres vides. Un tema, el de l’atzar, que junt amb d’altres com el de la temptació de desaparèixer i iniciar una nova vida lluny de tot i de tots o el de les subtils relacions entre somni i realitat, aproxima Francesc Bodí a l’univers de Paul Auster. El discurs de Bataller, contrapuntejat per enginyosos slogans, reïx a transmetre’ns el seu món íntim d’una manera natural i matisada. L’altre protagonista de l’obra, Adrienne, enriqueix enormement el conjunt. El seus estudis filosòfics aporten un punt de vista ben particular, que deconstrueixen la realitat i la seua interpretació discursiva. Tot plegat contribueix a crear un estil ric, on conviuen una gran diversitat de registres: poètic, irònic, filosòfic, publicitari…Com s’esdevé sempre en Francesc Bodí, la riquesa lèxica del seu valencià meridional ressalta per damunt de tot. Posseeix un dels llenguatges literaris més rics i genuïns d’entre els escriptors valencians actuals, i això s’evidencia especialment en la part ambientada en la Vall de Gallinera. No ens podem resistir a donar-ne una mostra: “Tot d’un plegat va esclatar una cridadissa desesperada. Un esvalot d’oronetes atrotinades va envair el pati. Voletajaven sota el parral, s’interposaven en la conversa, passaven a frec dels caps”. En aquesta part, la més extensa de l’obra, la narració adquireix un to costumista que ens remet, inevitablement, a Volves i Olives, la seua primera novel·la. En un to deliberadament naïf, l’autor ens hi presenta tota una sèrie de personatges arquetípics de la vida rural, que viuen en una mena de temps detingut, apegats al ritme canviant de la natura. En aquest món pretesament paradisíac irromprà el flux de la història sota la temible forma de l’agent urbanitzador. I de la mateixa manera que s’esdevenia, per exemple, a L’illa de l’holandes, els habitants d’aquest reducte lluitaran per salvar-lo de l’amenaça de l’especulació urbanística. Amb aquesta sensible i intel·ligent novel·la, Francesc Bodí aprofundeix en una trajectòria que al llarg dels anys es dibuixa coherent i generosa. El soroll de la resta arrela en la seua geografia més íntima alhora que hi obre nous i prometedors camins.

Baltasar Porcel, “in memoriam”



[Publicat al diari "Información" el 27 d'agost de 2009]


Baltasar Porcel, “Cada castell i totes les ombres”, Ed. 62, 2008.

Existeix entre la fauna lletraferida una curiosa tendència necròfila que fa que, quan un escriptor mor, sentim la imperiosa necessitat de llegir alguns dels seus llibres. Al capdavall, el millor homenatge que li podem retre. És el que a mi m’ha passat amb l’última novel·la de Porcel, “Cada castell i totes les ombres”, escrita durant l’escàs temps de treva que li va concedir el càncer que finalment va acabar amb la seua vida el juny passat. Hi trobem bona part de les obsessions temàtiques que poblaven la seua obra anterior: el gust pels personatges poderosos, vitals, moguts per una voluntat implacable de domini i per una sensualitat exaltada –pura autobiografia–; l’anàlisi dels ressorts del poder, que el mateix Porcel tastà tan de prop; la dissecció lúcida de la política i la societat catalana, resolta sovint en tons caricaturescos; la reivindicació de les arrels tel·lúriques, quan no purament biològiques, de l’ésser humà o el gust per la creació de sagues familiars, fortament arrelades a un territori –l’Andratx natal hi cedeix pas al Delta de l’Ebre–. L’argument també ens resulta ben familiar, i això és més un signe d’autenticitat que no d’esgotament: Ginés Jordi Martigalà, un potentat constructor català pròxim a la vellesa, viu una història d’amor amb una bella i jove historiadora de l’art. De manera paral·lela a la trama sentimental es veu immers en una sèrie d’intrigues empresarials i polítiques que el duen a relacionar-se, entre d’altres, amb el president de la generalitat catalana. No és aquest l’únic homenot que trau el cap. Tot escarbant entre l’estirp familiar, Porcel donarà vida al general Franco, a López Rodó o a Josep Pla, autor d’un manuscrit trobat que introdueix una sorprenent trama policíaca. És en la configuració de la història i la llegenda d’aquest personatge que el novel·lista mallorquí desplega de manera més brillant les seues indiscutides capacitats fabuladores. Juntament amb Martigalà, l’altre protagonista és Pelai Puig Alosa, professor d’institut alliberat amb aspiracions polítiques, que després d’una sèrie d’estrafolàries peripècies veurà com la seua carrera rep un impuls inesperat. El seus monòlegs mentre passeja per uns barris obrers –els esfondraments del Carmel com a inspiració– resulten força divertits, i vehiculen una esmolada crítica als tics de progressia, amb el fòrum de les cultures al fons. I tot, en fi, amanit amb un estil vigorós i original, que sap emmotllar-se tant al registre solemne i transcendent com a la caricatura més mordaç o als diàlegs més llampants. Un estil, al capdavall, que ha fet de Porcel un dels valors més sòlids de la literatura catalana contemporània. Amb ell desapareix una veu única i irrepetible. Resten, però, els seus llibres, la seua obra literària, extensa i intensa, on no és difícil trobar peces altament valuoses, com ara “Les primaveres i les tardors”, “Cavalls cap a la fosca”, “Ulisses a altamar”, “El cor del senglar”… o aquesta que la clou brillantment, “Cada castell i totes les ombres”.

lunes, 19 de octubre de 2009

Històries de Praga


[Publicada al diari "Información" d'Alacant el 24 de setembre de 2009]

Monica Zgustova, “Palau d’hivern”, Proa, 2009

Nascuda a Praga i resident a Sitges des de fa alguns anys, Monika Zgustova ha esdevingut una de les principals artífexs de la penetració de la literatura txeca a l’estat espanyol. A més de ser traductora del rus i del txec al castellà i al català, ha desenvolupat una important obra com a narradora, reconeguda internacionalment, dins la qual s’insereix la novel•la que comentem. “Palau d’hivern” conta la història d’Eva, una jove praguenca idealista i sensible, en el període de temps que s’escola entre la dictadura comunista i l’arribada de la democràcia. La trama de la novel•la reposa sobre un triangle sentimental, el que manté la protagonista amb un músic, Karel , i un buròcrata comunista, Milan. Una relació conflictiva, ja que si bé se sent naturalment atreta pel primer, no pot deixar mai el segon. Aquest conflicte bàsic, juntament amb d’altres que recorren l’obra, serveix l’autora per a descriure la societat repressiva de l’època soviètica –“la gran mentida”–, la seua implacable censura política i moral, la corrupció que podreix els seus ciments. Un paper important en aquesta crítica a la deshumanització comunista el juga l’àvia d’Eva, representant de la vella i refinada societat, que ho resumeix així: “Mira nena, observa amb molta atenció aquest rectangle en el qual es reflecteix tot el que és insubstituïble en el món, ¿ho veus? Un gerani blanc, un bedoll blanc, unes oronetes negres. Això és el que queda, això és el que no podrà destruir cap règim polític, cap dictador, ni tan sols una guerra. Això és el que sempre m’ha donat forces, això i la música”. No resulta difícil relacionar aquest univers narratiu amb les novel•les i relats de Milan Kundera, sols que ací la veu és la d’una dona, i el registre més accentuadament sentimental i poètic. Això resulta especialment patent en les delicioses descripcions de Praga, que manté intacta la seua bellesa malgrat l’abjecció regnant: “Des d’alguna banda ressonava suaument la veu planyívola d’un saxo, mentre l’àvia i jo suràvem enmig dels carrers nevats cap a la sala Smetana. El vent travessava sense cap mena d’obstacle les mitges grogues de fantasia que portava. Abans d’entrar a l’edifici que mirava al riu, vaig fer un cop d’ull al castell de Praga, que es reflectia, platejat, sobre el gel que cobria el Moldava com un mirall”. El 1989, quaranta anys després de la instauració del règim comunista, retornà la democràcia, però malgrat que intentà encomanar-se de l’alegria col•lectiva, aviat se’n desencantà, perquè veié que, en el fons, continuaven manant els de sempre, i que l’únic que havia passat és que la burocràcia comunista havia estat substituïda pel pragmatisme capitalista, que volia convertir Praga en una ciutat escaparata per a gaudi dels turistes. A ella sols li resta refugiar-se en els llibres, en l’art, i en la complicitat femenina. Una història, en fi, la d’Eva i la de Txèquia, que ens resulta molt familiar…