viernes, 6 de noviembre de 2009

El dia que va morir John Lennon


[Publicat al diari "Información" el 29 d'octubre de 2009]

Vicent Borràs,”Lennon i Anna”, Bromera, 2009

Que la cultura pop ha esdevingut un dels més poderosos cabals conformadors de l’imaginari dels nostres dies resulta una obvietat de tal calibre que fins i tot fa una mica de vergonya d’haver-ho de repetir. Com també resulta d’una redundància quasi insultant el recordar que va ser a finals de la prodigiosa dècada del seixanta quan es va introduir en les lletres catalanes –i espanyoles en general- de la mà d’autors com Terenci Moix. Devem a l’”enfant terrible” del Raval, abans que es passara amb tota l’artilleria pesada al conreu en castellà de la novel•la històrica faraònica, la valoració sentimental de la iconografia de la cultura de masses, que adquireix la seua formulació més reeixida en El dia que va morir Marilyn. El paper catalitzador que la malaguanyada estrella de Hollywood va jugar en la generació de Moix és simètric al desenvolupat per John Lennon en l’obra de Vicent Borràs (1962), que segurament el tingué present en la concepció general de la seua obra. Per als que vorejàvem el divuit anys el dia que el van assassinar, el 8 de desembre de 1980, la seua mort va significar una gran trasbals, una mena d’abrupte fi de la innocència. Per als joves d’aleshores Lennon representava, com s’afirma a la fi d’aquest llibre, tot el que era digne d’admiració “l’esperit de rebel•lia i la defensa dels desvalguts, els comentaris mordaços i els versos més tendres, les balades més sentides i les dissonàncies més agosarades”. I és per això que l’autor d’Algemesí li ret homenatge. I ho fa amb un conjunt de relats que prenen com a fil conductor la seua figura, o més ben dit, la manera com els diferents personatges van estimar la seua música i van viure la seua mort. Es tracta d’un llibre amb valor de testimoniatge generacional, i és per això que la narració oscil•la entre el relat de les vivències dels joves dels vuitanta, que aleshores començaven a despertar als desficis de la vida i l’amor –una altra redundància–, i la constatació del desencant dels mateixos personatges uns anys més tard, ja al llindar d’una maduresa plena de fracassos i renúncies. L’autor reïx en la dissecció de tots dos moments vitals, i aconsegueix dotar al text d’intensitat i delicadesa en la narració dels amor juvenils i de malenconia i lucidesa en els crepusculars. I sense estalviar-se una punta de mala bava. Molt important és també la banda sonora del llibre, que com en el millor cinema, esdevé un element narratiu més. I no sols pel que fa a la música de l’ex-beatle, sinó també al rock i al pop d’aquells anys, i fins i tot a la clàssica en el cas del que potser siga el millor relat del conjunt i el que li dóna forma –“L’eco de les músiques”. Tot i que la figura central de Lennon cohesiona convincentment el llibre, hi ha una sèrie de relats que defugen la seua unitat, com ara els ambientats a Itàlia, o els microrelats que l’emmarquen amb pretensions mítiques. Si bé en el primer cas el to d’infelicitat s’addiu amb l’atmosfera general del volum, en els segons resulta qüestionable la seua eficàcia. Siga com siga, Vicent Borràs ha aconseguit un llibre original i tendre, que sap transitar elegantment pels perillosos camins de la nostàlgia.