viernes, 17 de septiembre de 2010

Petit indi







Petit indi , de Marc Recha, és, una vegada més, un relat d’iniciació en el món de la maduresa, de pèrdua de la innocència, de descobriment, doncs, del món real. És aquest un tema inesgotable, que sempre m’interessa; sempre, és clar, que aporte alguna cosa personal, autèntica. I ben cert que és el cas d’aquesta pel•lícula. Arnau, el noi protagonista, viu en el seu univers encara infantil, més pròxim als ocells que als humans. Aquesta resistència a créixer és la manera que té d’evadir-se de la dura realitat familiar que ha de suportar, sense pare i amb la mare en la presó. Com un bon salvatge, viu en comunicació amb la naturalesa, dialoga amb els ocells, fa amistat amb les raboses, passeja la seua soledat taciturna entre les illes de vegetació que encara sobreviuen en la perifèria de Barcelona. El tarannà fronterer del xiquet protagonista, en un difícil equilibri entre la innocència infantil i la degradació adulta, és reforçat per l’ambientació del film, situada en un espai liminar entre la ciutat i el camp, amenaçat per noves edificacions, per carreteres i vies de tren. En tots dos casos, es tracta d’una posició insostenible. També l’opció estètica triada, a cavall entre el fresc costumista i la faula, entre la prosa i la poesia, té un caràcter fronterer i arriscat. Arnau fa lliscar la seua fràgil mirada entre l’ estranya família i l’estrany món que li ha tocat en sort, però sempre torna al seu univers imaginari, al recer màgic de la seua soledat. Poc a poc, entre anades a la presó a veure la mare, participacions exitoses als concursos ocellaires i escenes familiars s’insinua la tragèdia. No esperava, però, que adoptara una forma tan violenta. Marc Recha destrossa sense pietat la innocència del nen, i posa a prova la nostra sensibilitat. Cal reconèixer que la catarsi final dota la pel•lícula d’una força incontestable. La vaig veure ahir i encara n’estic afectat. Podia les coses haver anat d’una altra manera? Sens dubte. Hi havia d’altres opcions, menys extremes, menys cruels. Però el nen ha de morir perquè nasca l’home.

lunes, 6 de septiembre de 2010

Contra la vulgaritat


Quan encara teníem fresques en la memòria les proses dietarístiques de La casa que vull, guardonades recentment amb el premi de la crítica dels escriptors valencians, Enric Balaguer ens ha sorprés amb un nou llibre que no fa sinó arrodonir la seua ja dilatada carrera com a assagista. Amb La vulgaritat ens ofereix un nou lliurament de les reflexions sobre la societat contemporània presents a anteriors volums. És, en aquest sentit, un llibre perfectament coherent amb la seua obra anterior, amb la qual s’engalza sense estridències, a l’hora que hi obre nous camins d’indagació. Si hi ha un tema que unifica els seus assajos és la dissecció de la crisi de valors de la societat occidental i la defensa correlativa de noves formes d’espiritualitat d’arrel oriental. Aquesta recerca d’inspiració orientalista ha adoptat, en els primers llibres, una direcció literària i artística: Ressonàncies orientals (1999) resseguia la petjada de la cultura oriental en escriptors i pintors europeus del segle XX; Contra la modernitat i altres quimeres (2001) aprofundia en l’anàlisi d’aquesta crisi des de dins, tot observant-ne diverses manifestacions extremes, i en La totalitat impossible (2006), per últim, s’endinsava en les conseqüències socioculturals de la postmodernitat a partir del que és un dels seus temes vertebradors: la pèrdua del sentit unitari de l’existència, o ras i curt, la pèrdua de sentit. A diferència dels llibres anteriors, més pròxims a la crítica literària, ací la veu de l’autor adopta una posició moral més ferma, i a més de resseguir les conseqüències més nocives del pensament postmodern i la seua inevitable deriva globalitzadora i consumista, ens ofereix unes alternatives en la línia de la “new age” i la seua nova espiritualitat: el taoisme, l’ecologia, el pensament poètic, el creixement personal... La recuperació, en suma, de la perduda unitat entre cos i esperit, entre individu i societat, entre ésser humà i cosmos. El primer assaig de “La vulgaritat”, que és també, al meu parer, el que en constitueix el nucli conceptual, enllaça directament amb aquesta filosofia, tot i que, potser, amb un to més analític que moralitzador, més atent a la interpretació que al consell. Vivim en un món on la banalitat i la vulgaritat han esdevingut un model de conducta, i això, tal i com ens recorda l’autor al final de la seua reflexió, és una conseqüència més de la pèrdua del sentit del sagrat en el nostre desorientat occident. A la resta d’assaigs del llibre l’escriptor de Guadalest explicita diversos aspectes del món caòtic que en afligeix, donant especial preferència a les seues manifestacions literàries: la crisi de les relacions de parella, els llibres d’autoajuda com a símptoma, l’apologia del present, amb els seus vertiginosos corol•laris d’insatisfacció i desmemòria o el perills de la globalització per a les nacions petites hi són abordats de manera amena i penetrant, amb un bagatge de lectures que contrapuntegen de manera eficaç el seu discurs.

[Publicat a Información el 26 d'agost de 2010]