domingo, 29 de mayo de 2011

Tot al seu lloc



Lluís Roda, Nadir, Proa, 2010.

És un llarg camí, i fecund, el recorregut per Lluís Roda (València, 1961) des de que començara a escriure poemes en la seua joventut. Als seus primers llibres es deixà seduir per un experimentalisme que indagava en els paranys cognitius del llenguatge. Poc a poc, i de manera més decidida des de Buirac d’amor (1998), la seua obra adquirí un to més íntim, i sense renunciar mai al gir imaginatiu, a la creativitat verbal i al joc amb la tradició, explorà territoris pròxims a la poesia de l’experiència, i fins i tot, en Elogi de la llibertat (2001), als de l’escriptura aforística. De les bondats d’aquest viatge poètic parlen a bastament els premis i reconeixements crítics rebuts, l’última manifestació dels quals és la concessió del Premi Jocs Florals de Barcelona l’any 2010 a Nadir, el llibre que tot seguit passem a comentar. Es tracta d’un original poemari que orbita al voltant de la temàtica amorosa. No és, en absolut, un tema nou en l’autor, però ara, des del llindar de la maduresa, adquireix unes tonalitats crepusculars que aporten nous matisos al seu tractament. Aquest to és present ja des del títol, Nadir, que com bé se’ns explica a l’inici del llibre, és el punt de l’esfera celeste oposat al zenit, i doncs, figuradament, el moment proper a l’ocàs vital. La consciència temporal que sobrevola tot el llibre es condensa en alguns poemes, dotant el conjunt d’un to introspectiu, de recapitulació. Això resulta especialment palés en la part final, “Quòndam”, que conté els poemes més intensos –també més vivencials– del conjunt. La part més extensa del volum du el títol de “Fornícula”, i està constituïda per una sèrie de poemes breus que narren una història d’amor de to convencional, on endevinem la recreació de diversos motius extrets de la lírica amatòria. Així, trobem poemes que beuen del conceptualisme o la sàtira trobadorescos –“Com porc que cerca una trufa/ I, trobant-la, no la pot haver./ Així jo he grufat, infructuós, / Cercant-vos persistentment”–, d’altres que adopten un to més apassionat – “T’estimaré en tots els mons possibles./ De totes les maneres possibles”–, alguns que voregen la candidesa –“Perquè es produïra el nostre Renaixement,/ Tu hauries de tornar a ser verge/ I jo als teus braços, xiquet”– i d’altres, encara, que fondegen en la mordacitat estellesiana –“Et tractaré amb guaret./ I em retractaré quan crec que calga./ I t’alçaré la falda/ Per comprovar que tot és al seu lloc”. Un no pot evitar sentir-se més atret pel registre que intueix més personal, present a la ja esmentada darrera part, i també a la titulada “Quadre de Nadal”. En aquests poemes, la tendència lúdica i el gust pels exotismes verbals de l’autor cedeixen el lloc a tonalitats més sentimentals. Però és del contrast de tots els registres anímics i lingüístics d’on neix l’excel•lència d’aquest llibre, la seua seductora polifonia.

[ Información, 26-5-2010]

miércoles, 11 de mayo de 2011

El crepuscle dels ídols




Julià de Jòdar, La pastoral catalana, Proa, 2010.

De la mateixa manera que ho féu a Zapata als Encants o a L’home que va estimar Natàlia Vidal, Julià de Jòdar retorna a la generació progre per bastir el seu món narratiu. Ho continua fent d’una manera implacable –i impecable– sense concessions a la nostàlgia i, com ha destacat la crítica, amb excel•lents resultats estètics. Ara, però, el fracàs d’aquells joves que volien canviar el món i van acabar sucumbint a la lògica del poder no serà el tema dominant, sinó l’antecedent que li servirà per assajar l’explicació de la crisi del nostre present. Els principals representants d’aquella idolatrada generació seran Pau i Erina, un matrimoni ja madur. Decideixen fer un viatge a Miami per mirar de treure l’entrellat de la situació d’una amiga d’Erina, anomenada Àurea, de la qual fa temps que rep mails que denoten una situació molt preocupant. Àurea va marxar a Miami uns anys enrere per anar-se’n a viure amb Jack, un personatge altament inquietant que treballa en els serveis secrets nord-americans, i que ben bé podria tractar-se, ras i curt, d’un torturador. El viatge de Pau i Erina es converteix en una mena de descens a l’infern particular de cadascun d’ells, en el qual descobriran que, en realitat, no són tan diferents d’aquells que busquen. En un Miami colpejat furiosament per un huracà, Pau s’enfrontarà amb Jack i amb tot el que ell representa, potser amb la voluntat de redimir-se dels seus errors. Erina, per la seua part, retrobarà la seua amiga, tot intentant que torne amb ella, però descobrirà que no queda ja cap lloc on tornar. El caràcter migrat de la trama en una novel•la d’importants dimensions com és aquesta, fa que, a diferència de les anteriors, el component reflexiu prime sobre el merament argumental. L’autor de L’atzar i les ombres s’hi llençà a una dissecció de les misèries i fal•làcies del món actual –“l’estat del malestar”– en què no deixa res per verd. Un dels temes predilectes de la seua anàlisi serà la violència de la societat contemporània, centrada en el model americà. Aquesta indagació denota, una vegada més, la pruïja dels intel•lectuals europeus per mirar d’entendre els mecanismes morals i polítics que regeixen l’imperi que ens governa. En el seu intent de comprensió, Pau no pot deixar de caure, de vegades, en uns raonaments excessivament teòrics, quan no maniqueus, deutors, al capdavall, de l’ortodoxia marxista de la seua joventut: “La lluita de vostés, els americans, es mou entre els instints naturals i una consciència corrompuda per una societat repressora i una religió. I sempre surt guanyant l’instint natural...”. Un altre dels focus d’interés de les reflexions dels personatges i el narrador que s’amaga darrere és la societat catalana. Barcelona s’hi presenta com una ciutat que reflecteix el fracàs dels personatges, una bagassa que, d’ençà de les olimpíades, ha venut el seu cos als tour operadors. El nacionalisme català no n’ix molt millor parat: un voler i no poder, que aboca tot un poble a una mena d’inguarible malenconia col•lectiva. [Información, 28 d'abril de 2011]