lunes, 27 de agosto de 2012

La comèdia humana


 
 
Francesc Serés, “Mossegar la poma”, Quadern Crema, 2012.

 
Sembla que després dels seus inicis novel·lístics, Francesc Serés li ha pres gust a la narrativa breu. Després de “La força de la gravetat” (2006) i “Contes rusos” (2009), dos conjunts de relats que revelaven una rara mestria en el gènere curt i que el confirmaven com un dels autors joves amb major projecció dins de les lletres catalanes, arriba ara un nou recull de contes que no fa sinó confirmar les bones impressions causades pels volums anteriors. “Mossegar la poma” és una recopilació de contes breus –no superen cap d’ells les quatre pàgines–, publicats anteriorment a “Time Out Barcelona”. Aquesta brevetat singularitza el conjunt dins de la produció contística de l’autor, que ens tenia acostumats a desenvolupaments més llargs en les situacions i en el tractament dels personatges. El format actual, imposat per la revista, l’obliga a una resolució més sintètica, i al capdavall, més lleugera. Potser el que s’hi ha guanyat en amenitat i rapidesa s’haja perdut en  profunditat. Siga com siga, els contes són molt llegidors, i ens mostren l’ofici i la capacitat inventiva del millor Serés. Si en el volum anterior –“Contes russos”– el fil conductor que unia els relats era la seua pretesa procedència soviètica, ara ho serà les relacions de parella. En aquest sentit, “Mossegar la poma” esdevé una veritable comèdia humana  que dóna cabuda a un ample espectre de les relacions amoroses, tant a traves de les diferents etapes de la vida com de diverses  situacions i ambients. Així, després de la revisió irònica del mite biblic que dona títol al volum –“La parella perfecta”–, els trent-sis relats següents, amb molt poques defallences –“Amor a l’ascensor” en seria el cas més notori– donen compte d’una variada casuística, amb el comú denominador de la subtilesa i la complexitat. Hi ha l’amor adolescent de “La noia de goma”, sota la inevitable ombra de la decepció o el senil de “Tardor, hivern, etcètera”, on el sexe s’alia amb  la viagra i el lubricant vaginal; les relacions adúlteres de “Mentides de veritat”, on no se sap on comença i on acaba l’engany o el precari joc d’equilibris de la vida de parella, perfectament il·lustrat a “Judici de faltes”. També hi trobem, per no fer-ho més llarg, la recerca de remeis pal·liatius de la soledat de “Placebo” o les dificultats d’escapar del passat de “Al cap de Creus”.  La soferta classe mitjana hi és profusament representada, amb el seu gust pel simulacre i les convencions –“Els gossos” en seria un bon exemple. Tot i el predomini realista, un parell de contes juguen  amb elements propis del fantàstic, com “Descendència” i “Efectes de superfície”. “Mossegar la poma” és,  en definitiva, una intel·ligent radiografia de la societat actual, a través de la dificultat de ser feliç en les relacions amoroses, i de la necessitat de no deixar d’intentar-ho. Francesc Serés hi aconsegueix tractar tot de situacions reconeixibles esquivant els tòpics. En la singularitat de la  mirada rau precisament el secret de la seua qualitat narrativa.
  [Información, 26 de juliol de 2012]