miércoles, 23 de enero de 2013

Els desastres de la guerra



Albert Sánchez Piñol, “Victus. Barcelona 1714”, La Campana, 2012.

    La darrera novel·la d’Albert Sánchez Piñol –la primera escrita en castellà–  ha arribat amb el do de l’oportunitat. El seu monumental relat de la Guerra de Successió, culminat amb el setge de Barcelona i la devastadora entrada a la ciutat de les tropes borbòniques l’11 de setembre de 1714, ha coincidit amb la multitudinària diada i les recents eleccions catalanes en clau soberanista. Potser això n’haja afavorit les vendes, però en qualsevol cas estem davant d’una magnífica novel·la, que en vora sis-centes pàgines dóna compte de la llarga guerra que enfrontà mitja Europa i acabà per entronitzar a Felip V com a rei d’Espanya, amb la conseqüent pèrdua de les llibertats i les lleis de Catalunya i de la resta de territoris de l’antiga corona d’Aragó. A causa de la seua significació nacional, la Guerra de Successió ha estat objecte de moltes novel·les històriques. Autors importants com Alfred Bosch a 1714 o Jordi Mata a Un cadàver exquisit l’han tractada en els darrers anys, i enguany mateix Jaume Clotet i David de Montserrat hi han tornat amb l’exitosa  “Lliures o morts”. Victus és, doncs, l’última baula –la penúltima, hauríem de dir– d’una llarga tradició de novel·les històriques inspirades en els tràgics fets del 1714. I la seua és una visió, tal i com el seu autor indica, feta des de davall, des del poble català, que en fou el veritable protagonista. Una visió que deixa molt mal parades tant les classes dirigents catalanes, que pecaren d’una gran ineptitud, com les potències internacionals que abandonaren Catalunya a la seua sort o el despietat exèrcit borbònic i la seua política de terra cremada. La història està contada per Martí Zuviria, ajudant general del General de Villaroel. Són les seues memòries, dictades al final de la seua vida a Viena, les que donen forma a la novel·la. Sánchez Piñol segueix el recurs, tan freqüent entre les novel·les històriques, de situar el seu personatge en els escenaris més importants dels esdeveniments històrics. El treball de documentació, d’altra banda, ha estat molt important, i la novel·la, per fantasiosa que semble de vegades, respecta la veritat dels fets externs. La gran novetat de l’aproximació de Sánchez Piñol a la Guerra de Successió és el tractament en clau humorística de molts moments del relat. Hi col·labora de manera decisiva el caràcter irreverent i vital  del narrador protagonista, Martí Zuviria, que reparteix llenya crítica a tort i a dret. De fet, en molts moments, la història pren un divertit aire de novel·la picaresca, amb “el bueno de Zuvi” fent la viu viu entre els desastres de la guerra. Acaba per resultar un personatge entranyable, que segons ha anunciat l’autor, tindrà més recorregut en la pròxima novel·la. També resulta determinant en l’amenitat del conjunt el seu to aventurer, que li imprimeix, com a la resta de novel·les de l’autor, un ritme trepidant. En aquest sentit, resulta curiosa la tirada d’Albert Sánchez Piñol vers el tema dels setges. Ja en el seu primer gran èxit, la multitraduïda La pell freda, l’assalt dels “granotots” jugava un paper central, i en Pandora al Congo, la segona novel·la, hi reincidia amb l’atac de les criatures sorgides de l’interior de la terra. Les tècniques i vicissituds de la poliorcètica –l’art de fortificar i expugnar ciutats– apreses per Martí Zuviria ocupen de nou un paper central en la seua ficció. Amb aquesta novel·la Albert Sánchez Pinyol aconsegueix la seua obra més ambiciosa. Amb les traduccions que ja estan en curs i les que de segur arribaran, contribuirà a popularitzar en el món el drama històric del poble català.         
 

viernes, 11 de enero de 2013

Una novel·la actual



 




Xavier Aliaga, “Vides desafinades”, Ed. 62, 2011
 

La narrativa de Xavier Aliaga s’ha caracterizat, des dels seus inicis, per la voluntat de reflectir la realitat actual. Si en les dues primeres novel·les –“Si no ho dic rebente” (2005) i “Els neons de Sodoma” (2008)– l’autor optava pel registre satíric, en “Vides desafinades” es decanta  per un tractament dramàtic. Un clar indici d’aquest gir és la importància que adquireix al llarg de “Vides desafinades” el tema  de la violència de gènere, que a la fi resultarà determinant en el desenvolupament de la trama. El tractament dels personatges també ha experimentat un canvi substancial, en tant que hem passat de la caricatura a l’aprofundiment psicològic. De fet, un dels punts més forts de “Vides desafinades” el constitueix l’estructuració en una sèrie de monòlegs que vehiculen el punt de vista dels seus desorientats protagonistes. Aliaga té una indubtable habilitat per a fer versemblant el flux de les seues consciències, amb un llenguatge ràpid, natural, que no defuig, quan cal, el col·loquialisme. La facilitat per a construir les veus narratives fa que els personatges ens resulten molt pròxims, i que quan els abandona al final de cadascuna de les tres parts en què es divideix l’obra, ens acomiadem d’ells amb recança. Reïx, a més, a dotar els diàlegs i l’acció d’un ritme ràpid, trepidant de vegades, molt d’acord amb els paràmetres de lectura actuals. Aquesta opció d’escriptura, unida a la representativitat generacional i a la importància de la música rock, pot afavorir sens dubte la seua popularitat entre un públic lector jove, cosa gens menystenible en un mercat com el valencià, amb uns índexs de lectura tan esquifits. Les parelles protagonistes tenen en comú el fet de trobar-se instal·lats en la trentena, quan la inconsciència de la joventut comença a trontollar i arribà l’hora de prendre les decisions que han de conduir cap a allò que convenim a anomenar la maduresa. La disparitat de criteris i de ritmes vitals ocasiona, inevitablement, un seguit de conflictes en els personatges i  hi ha, a més, la crisi econòmica, que condiciona negativament la seua vida. Això resulta especialment clar en el cas de Vicki i Marta, que lluiten per tirar endavant una discogràfica independent amb el llançament d’un nou i prometedor grup. O en el de Francesc i Gerard, que treballen per una empresa informàtica amenaçada de tancament. Al voltant d’aquests quatre personatges, de les seues anades i vingudes sentimentals i la seua problemàtica existència, s’arma aquest llegidor relat, que potser hauria resultat més redó si hagués sabut esquivar, cap a la part final, una certa tirada melodramàtica.  [Información, 29-11-2012]