domingo, 13 de julio de 2014

Si Déu existeix, és un bromista


Vicenç Pagès Jordà, “Dies de frontera”, Proa, 2013. 

    Tot sovint s’ha comparat la figura del narrador amb la de Déu, per la seua capacitat per a crear mons segons el seu lliure albir, movent els personatges a través d’un argument més o menys atzarós i penetrant en els racons més amagats de la seua ànima. Però el Déu que inspira el narrador postmodern, sense renunciar als seus atributs tradicionals, li agrada fer-se notar i posar al descobert les regles del joc narratiu. Tal i com indica Vicenç Pagès en diversos moments de la seua novel·la, Déu, si existeix, és un bromista. “Dies de frontera”, obra mereixedora del darrer premi sant Jordi, s’inicia amb un capítol que en marca el to: una parella es besa davant d’uns grans magatzems a la Jonquera, aliena al tràfec de gent que es mou al seu voltant. L’escena és descrita d’una manera molt visual, de clara inspiració cinematogràfica. Al capítol següent, aquest narrador exhibicionista i juganer ens posa en situació: “En els pròxims capítols mirarem d’esbrinar com és que aquesta parella s’està besant en els primers paràgrafs. No tenim pressa”. En efecte, al llarg de les tres-centes i escaig pàgines de la novel·la assistirem al desplegament de la història de Teresa, la xica de la l’escena inicial, i de Pau, la seua parella: com es van conéixer, com van ser els nou anys de convivència, i com han arribat al tràngol que n’amenaça la continuïtat. Es tracta, doncs, d’una novel·la sobre la crisi de parella, sobre el difícil pas a la maduresa, tema d’indubtable actualitat abordat recentment per Marta Rojals a “L’altra”, tot i que amb un estil molt més apassionat. L’ambientació de la  història té una significació especial. Transcorre entre Girona, La Jonquera, Portbou i el Pertús, és a dir, en la frontera entre Catalunya i França, un territori que l’autor coneix molt bé en tractar-se de la seua terra natal. Estem  acostumats a les narracions ambientades en la frontera entre Mèxic i els Estats Units, però no així a les que transcorren en les nostres fronteres més pròximes, i una de les qualitats, i no l’única, d’aquesta novel·la, és saber explotar aquest territori tan fèrtil en possibilitats vitals i narratives. El títol  de l’obra adquireix aleshores el seu veritable sentit, perquè fa al·lusió tant a la frontera física com al llindar de les responsabilitats adultes que els protagonistes dubten a traspassar. El caràcter fronterer de la novel·la es manifesta també en el seu fragmentarisme. “Dies de frontera” s’estructura en un seguit de capítols breus que transiten hàbilment entre la ficció i l’assaig. Així, per posar-ne un exemple, quan Teresa coneix a un personatge en el tren que la du de Girona a Figueres, en compte de centrar-se únicament en el procés de seducció, el narrador preferirà prendre’n distància i parlar-nos de les qualitats eròtiques dels trens, tot il·lustrant-ho amb exemples extrets de l’obra de Josep Pla, Virginia Woolf i Italo Calvino. El mateix farà a l’hora d’afrontar una escena sexual: ens remet a un estudi sobre la pornografia. Potser hi haja lectors a qui aquest plantejament els resulte massa fred, per intel·lectual. És, en qualsevol cas, un antídot molt eficaç contra els tòpics i els excessos sentimentals.   
 Información, 26-6-2014.