els aliments terrestres

La complexitat moral

2012-01-05T08:07:00.000-08:00

Jonathan Franzen, “Llibertat”, Columna, 2011.

Resulta difícil escapar de l’immens prestigi que precedeix la darrera novel•la de Jonathan Franzen. A l’hora d’acarar la seua lectura, no deixen de ressonar en les nostres orelles els qualificatius de “primera gran novela americana del segle XXI” i d’altres de semblants, que situen l’autor entre els grans del panteó novel•lístic nord-americà. I bé, les expectatives no resten, ni de bon tros, decebudes. Llibertat és una novel•la imponent, centrada, com l’anterior i també exitosa Les correccions (Columna, 2002), en la dissecció de la societat americana a traves de la seua institució nuclear: la família. Una família, naturalment, en plena descomposició. El protagonisme recau, en aquest cas, en Walter i Patty Berglund. A l’inici de la novel•la se’ns presenten com una parella modèlica, perfectes representants del model de vida liberal. Però poc a poc els camins van torcent-se, impel•lits per la força ineluctable dels anys i dels fets. El tercer en discòrdia és Richard Katz, un personatge carismàtic, bohemi i autodestructiu, que manté amb els Berglund una relació d’amor-odi. Les relacions familiars, ja ho hem dit, resulten fonamentals en el desenvolupament de la trama. En primer terme, la de Walter i Patty entre ells, i després, amb els seus fills i pares. Unes relacions problemàtiques, dominades per la incomprensió i la dificultat de canalitzar adequadament els vincles que fatalment els uneixen. La interpretació psicològica del bigarrat conjunt resulta terriblement convincent. Certament l’autor no feia broma quan en una de les nombroses entrevistes concedides amb motiu de l’aparició de la seua esperada novel•la afirmava que “la complexitat moral és una espècie de segona pell per a un escriptor de ficció”. Freedom és també una novel•la amb pretensions de crítica política. El fet que trancórrega entre els anys posteriors a l’atac terrorista a les torres bessones i el triomf d’Obama permet expressar, a traves de les mirades creuades dels diversos personatges, la manipulació de l’opinió pública duta a terme per govern republicà —Walter arriba a dir que “els fonamentalismes siamesos de Bush i Bin Laden estaven a la mateixa altura últimament”—, així com els negocis tèrbols que acompanyaren la invasió d’Iraq. Alguna cosa en sabem de tot això els espanyols... Tot i ser més comprensiva, tampoc és gens complaent la imatge que Franzen dóna dels moviments alternatius. La lluita de Walter contra la sobreexplotació del planeta i per preservar la diversitat ecològica des de dins del sistema esdevé inviable. De tot plegat, però, no se’n desprén un missatge nihilista. La mateixa complexitat i subtilesa que s’aplica a les motivacions psicològiques s’extén també a les socials. Sempre és possible i lícit lluitar pels propis ideals, malgrat la limitació dels resultats. En aquest sentit, el títol de la novel•la perd el sentit irònic que amaga si s’aplica a la degradació que els polítics han fet de la paraula llibertat. Perquè al capdavall, sols resten els individus, que sempre seran lliures de jugar a la seua manera les cartes que els han tocat en sort.
[Información, 29-12-2011]

La roda del temps

2011-11-25T09:51:00.000-08:00

La roda del temps, Alfons Llorenç, “El sant
del dia”, Edicions del Bullent, 2011.

No fa massa anys, abans que les nostres vides es regiren pels dictats
de google i de l’iPhone, la gent s’acompassava als ritmes més pausats del calendari agrícola. En aquells temps no tan remots —fins la generació dels nostres avis, i més ençà encara—, el santoral jugava també un paper determinant, no sols a l’hora de guiar la religiositat del poble, sinó d’una manera més profunda, donant sentit i ordre a la dispersió dels dies. De tot açò, i de moltes més coses, ens parla aquest
esperat llibre d’Alfons Llorenç. Esperat, perquè des de que vam
seguir la seua publicació, fa ja onze anys, a la contraportada del
quadern valencià del diari El País, en vam restar enamorats.
Al llarg d’un any (de 1999 al 2000), sota el títol de “Día a día”,
ens hi oferia les seues generoses dosis de saviesa popular, conve-
nientment adobades amb vastos coneixements antropològics, lite-
raris o geogràfics. Al llarg de les seues denses columnes, ara sortosa-
ment recuperades en forma de llibre i traduïdes a la llengua pròpia
de l’autor i la comunitat a qui s’adreça, desfilaven totes les festivitats
de l’any, amenament comentades.
Resulta significatiu de la importància que s’hi dóna a l’origen pagà de
moltes de les celebracions del calendari cristià el fet que el llibre
comence no l’1 de gener, com faria qualsevol altre, sinó el 21 de desembre, en el solstici d’hivern. En aquest dia, festivitat de sant Tomàs, els druides collien el visc —“les fulles àuries de l’hoste de l’alzina”, tal i com el descrigué Virgili—, que en el medi rural valencià gaudia, com en el món celta, d’un prestigi sanador i propiciador de la fecunditat. És aquest un exemple dels interessos i l’erudició amb què són abordats els diferents temes a aquest santoral laic. Les “càpsules de doctrina”, per dir-ho a la manera fusteriana, de l’inspirador almanac del sagrado corazón de Jesús, són ací substituïdes per la interpretació de les diferents manifestacions culturals amb què els valencians acompanyaven el pas de les estacions. Les collites, es sembres, els rituals propiciatoris de fecunditat i de culte al sol i al seu vicari, el foc, hi ocupen un lloc determinant. Com també els refranys i la poesia popular que les diades generaven, com ara la dedicada a la festivitat de sant Sebastià: “De vos gran sant adoram la Sageta/ i l’Os, la qual tant vos nafrà/ suplicant-vos, beneït Sebastià/ pregueu Jesús que pesta no ens transmeta”. Al llarg d’”El sant del dia”, Alfons Llorenç demos
tra també un gran coneixement de la geografia valenciana, que recorre amb indissimulada passió tot resseguint les diferents festivitats patronals. Llibre aquest, en fi, que acumula un enorme cabal d’informació i curiositats sobre la cultura tradicional valenciana, en un moment en què aquesta està
desapareixent sota l’embranzida imparable de les noves tecnologies i la globalització. Ai, si l’autor reeescriguera ara l’entrada de Tots Sants, més que dels panellets, hauria de parlar de Halloween!
[Información, 24-11-2011]

La creació de l’univers

2011-11-12T03:19:00.000-08:00

Jaume Cabré, “Jo confesso”, Proa, 2011.

Després de l’èxit aclaparador de Les veus del Pamano (2004), que li valgué la traducció i reconeixement arreu d’Europa, Jaume Cabré s’ha pres el seu temps
per a confegir la seua darrera novel·la. Vuit anys, concretament. I aquesta
morositat creadora es transparenta encadascuna de les seues pàgines, Perquè estem parlant d’una novel·la dedimensions importants —quasi mil pàgines— i d’una ambició excepcional, que culmina la línia ascendent que des de L’ombra de l’eunuc (1996) havia iniciat l’autor barceloní. “Jo confesso” és una novel·la complexa, que amalgama tota una sèrie de relats que giren al voltant de la trama principal, constituïda per la llarga carta que el protagonista, Adrià Ardèvol —subtil homenatge rodoredià—, escriu a la seua estimada, Sara Voltes-Epstein. Aquesta carta, és, en realitat, el relat fragmentari de les memòries d’Adrià, on les històries reals i les
imaginades, per motius que coneixerem al final, es barregen sense solució de
continuïtat. L’origen jueu de Sara i les intrigues del pare del protagonista
per a aconseguir antiguitats de manera poc honorable fan que la temàtica de
l’holocaust hi ocupe un lloc preponderant. El tema del mal absolut encarnat pel
nazisme hi és hàbilment enllaçat amb el de la inquisició espanyola, mitjançant
un seguit d’històries en paral·lel que giren al voltant de la persecució
secular dels jueus. Un altre element que dóna unitat al conjunt és la presència
d’un violí de gran vàlua —l’storioni—, la dramàtica història del qual resseguim
des de la seua creació fins arribar a les mans d’Adrià Ardèvol. Tant en aquesta
línia argumental com en la resta, Cabré demostra una prodigiosa capacitat
fabuladora, capaç de projectar-se a través dels segles i els continents sense
perdre mai la seua puixança ni el seu interés. Un altre subtema rellevant serà
l’amor als llibres, l’estudi dels quals donarà sentit a la vida del
protagonista, que convertirà sa casa en una enorme biblioteca, anomenada,
significativament, “la Creació de l’Univers”. L’enorme erudició d’Adrià li
permet dur a terme tot de reflexions estètiques que plasmarà en alguns llibres,
un del quals, que significativament ocupa el revers de les memòries, du el
títol d’“El problema del mal”. La reflexió sobre com el mal i el bé, el horror
i la bellesa caminen inextricablement unides subjau a tot l’entramat narratiu i
en constitueix el nucli moral. Però Cabré no s’hi acara amb les armes del
filòsof, sinó amb les del novel·lista. I és per això que en algun moment del
relat afirma que sols a través de la narració, de l’artifici literari, és
possible apropar-se a l’arrel del mal. La incontestable veritat literària que
trobem a Jo confesso dóna fe de l’honestedat del seu intent.

[Información, 27-10-2011]

Treballar i envellir

2011-10-06T07:59:00.000-07:00

Valentí Puig, Rates al jardí, Ed. 62, 2011.

Al final del seu primer diari —Bosc endins, 1982—, Valentí Puig deixava entreveure que cal ser conscient del caràcter tèrbol de la naturalesa humana. Davant d’aquest fons terrible, sols ens resta alçar les barricades del treball, de l’ordre racional i polític, de la defensa dels valors morals i de la tradició. Aquesta confrontació la resumia amb la metàfora clàssica del bosc i el jardí: “És necessari anar cada dia bosc endins, per un instant. Només així l’home pot treballar, amb més convicció, en el propi jardí”. Vint-i-nou anys després, l’escriptor mallorquí ha publicat el darrer lliurament dels seus diaris, i el títol triat denota la coherència del seu projecte literari. Tanmateix, el temps no ha passat de bades, i el jardí, ara, compta amb la sòrdida presència de les rates. Rates al jardí se situa a l’any 1985, quan l’autor tenia 36 anys. En aquest sentit, manté una clara continuïtat cronològica amb el segon dietari, Matèria obscura (1991), que abasta de 1980 a 1984. I també una continuïtat temàtica, que es podria fer extensiva, amb matisos, a la resta de la seua producció dietarística, i fins i tot, narrativa. A Rates al jardi trobem un Valentí Puig que comença a guanyar-se un lloc sota el cel de la literatura, més madur i seré que en els lliuraments anteriors, malgrat que encara es resistesca a abandonar les dissipacions de la joventut: “L’escriptor és una persona enrevoltada de llibres per totes bandes, menys per una que du als bars”, en dirà, ben explícitament. De fet, la voluntat per dur una vida ordenada, lliurada al treball d’escriure, malmesa tothora per l’afecció a la vida nocturna de Mallorca, serà una de les constants del llibre. Com també els comentaris sobre l’ofici d’escriure, que dóna sentit a la seua existència: “Treballar i envellir: vet aquí —diu Rilke— que espera de nosaltres la vida”. Els comentaris de lectures i autors predilectes hi ocuparan, doncs, un lloc rellevant. Els judicis de Puig resulten quasi sempre interessants, i en qualsevol cas, denoten una profunditat i diversitat d’interessos vastíssima. En l’àmbit català, per exemple, resulten molt entenimentats els dedicats a Blai Bonet, Pla o Espriu. I en el de la literatura europea, tenen una imponent presència els referits a la cultura francesa i anglesa. La seua equanimitat de judici, però, es ressent quan deixa anar la veta reaccionària, i arremet, per exemple, contra Sartre, qualificant-lo de “mentor de terroristes”, o deixa anar els seus dards enverinats contra d’altres icones del pensament progressista com Joan Baez o Raimon. La ideologia conservadora de l’autor es trasllueix també en els comentaris polítics, dedicats tant al socialisme felipista com a la dreta espanyola, a qui veu massa subjecta encara a l’herència franquista i mancada, doncs, de tradició liberal. D’altres registres del darrer diari de Valentí Puig són el narratiu, amb una gran capacitat per a desemmascarar les trampes i abismes que amaga la moral convencional; l’aforístic, emanació natural de la seua prosa, o l’intimista, que busseja sovint en els records d’infància i joventut. Especialment punyent i honest el dedicat a sa mare. Diari d’introducció a la maduresa, Rates al jardí constitueix, al capdavall, una personal i adobada invitació a “resistir totes les desil•lusions i tots els desencisos”.

Els límits de l’erotisme

2011-09-06T11:21:00.000-07:00

Najat El Hachmi, La caçadora de cossos, Columna, 2011.

Fa a penes tres anys saludàvem elogiosament L’últim patriarca, la primera novel•la de Najat El Hachmi, que parlava del procés d’adaptació d’una jove magrebina a la realitat catalana, i dels conflictes que l’assumpció de les noves formes de vida li ocasionaven en xocar amb el model tradicional familiar. Després de l’èxit de crítica i públic, la nova obra de l’autora s’esperava amb expectació. I bé, ja la tenim ací. En aquesta ocasió Najat El Hachmi ha jugat una carta més arriscada en termes morals, ja que La caçadora de cossos és el retrat de la intensa i complicada vida sexual d’una jove. Les dificultats de la protagonista per conciliar desig i sentiments —sexe i amor, volem dir— podrien interpretar-se, tal i com ha deixat caure l’autora en alguna entrevista, en clau generacional, com a expressió d’un malestar generalitzat que ens parlaria dels perills que s’amaguen sota els dictats de l’hedonisme. El cos de la protagonista esdevindria així el camp de batalla de l’autodestructiva recerca de la felicitat en el món actual, entesa com l’obtenció immediata i violenta de satisfacció eròtica. Així, la primera part de l’obra se centra a relatar-nos les experiències amb tota una sèrie d’amants de procedència diversa, I ho fa amb una cruesa i profusió gens corrent en les lletres hispàniques. Aquesta concepció del sexe com una baixada als inferns ens ha fet pensar en Las edades de Lulú, la pionera novel•la d’Almudena Grandes. I també en Diari d’una nimfòmana de Valérie Tasso. Ací, malgrat les bones arts descriptives de l’autora, la novel•la peca de reiterativa, i la concentració en la vessant purament sexual de les relacions la fa incórrer, ara i adés, en una certa superficialitat psicològica. La segona part de l’obra canvia el ritme i se centra en la relació amb un escriptor, a qui li neteja la casa. Ara el relat abandona la cruesa anterior i opta per anar-se’n a l’extrem contrari, tot adoptant un caire excessivament ensucrat. Siga com siga, el sentimentalisme cap al qual deriva la part final de l’obra sembla respondre a una estratègia deliberada de l’autora, que busca la redempció de la protagonista, tot i que el camí triat ens semble poc convincent.
No resulta difícil observar elements de continuïtat entre L’últim patriarca i La caçadora de cossos. El protagonisme femení, la veu narrativa, que de nou torna a modular els tons ingenus de l’oralitat, la importància de la sexualitat com a forma de transgressió... Molt més accentuada aquesta, és clar, en el segon lliurament. Tanmateix, la primera novel•la ens sembla un producte molt més equilibrat i suggerent, més personal també. És clar que en aventurar-se pels terrenys del morbo l’autora gaudirà d’un important èxit comercial, que fins i tot podria veure’s augmentat amb una escandalosa adaptació cinematogràfica. Esperem, però, que una vegada superat el tràngol de la segona novel•la, centre l’atenció en d’altres projectes on el seu indubtable talent narratiu puga brillar millor. [Información, 25 d'agost de 2011]

El darrer llibre de Miquel Pairolí

2011-08-11T04:19:00.000-07:00

Entre els llibres que tenia disposats per llegir aquest estiu figurava Octubre, el darrer dietari de Miquel Pairolí. La seua inesperarada mort el 6 de juliol passat ha conferit a la seua lectura una emoció afegida, pel que té d’homenatge i comiat, també d’agraïment per l’honestedat del conjunt de la seua obra. La pena pel prematur traspàs es veu accentuada pel fet que vaig tindre el plaer de conèixer-lo en la visita que ens va fer a la Universitat d’Alacant amb motiu d’un dels Simposis de Literatura Autobiogràfica. Allí vam tindre ocasió de parlar i de projectar intercanvis de llibres. Ell em va enviar la novel•la El camp de l’ombra, i jo a ell Ombres en el riu. La coincidència va més enllà de l’element ombrivol del títol, perquè totes dues són novel•les que parlen del procés de maduració de dues xiquetes, ambientat en el món rural.
Octubre és un dietari de maduresa que, tal i com han destacat els crítics, resumeix els anteriors publicats per l’autor gironí. Ordenat seguint el model clàssic de les estacions de l’any, ens mostra una sèrie de constants que defineixen la seua obra: l’amor al paisatge, les mínimes variacions i matisos del qual sap descriure de manera magistral; la reflexió sobre el fet literari, bé de manera vivencial —la literatura era per a ell una irrenunciable forma de vida— , bé centrada en el comentari sobre una sèrie d’autors, amb Josep Pla al capdavant, i amb noms tan importants com Albert Camús, Lampedusa, Horaci o Henry James; els comentaris sobre temàtica musical —era un gran amant de la música clàssica—, els relats autobiogràfics sobre viatges o experiències amoroses, etc. Un tema especialment recurrent el constitueixen les reflexions sobre el pas del temps, quasi sempre lligades al seu desenvolupament cíclic. Per exemple: “Aquesta misteriosa, inconscient voluntat de viure, renovada cada primavera, d’existir encara que siga fugaçment, d’arrelar, de fruitar i després desaparèixer...”. També hi abunden, cap al final del diari, les reflexions sobre la mort, com la que fa a propòsit de la de Bruckner: “D’un home res no perdura, però hi ha una llengua, una música, a la qual ell va dedicar tot el talent que posseïa que d’altres continuaran, amb d’altres poemes, amb noves simfonies”. És una reflexió que bé ens podria servir per glossar la vida del mateix Pairolí, i que ens pot dur a una altra: l’obra d’un home arrela en la dels seus predecessors, i com les llavors a la primavera, fructifica en la dels seus contemporanis i en la dels descendents. Això pot donar sentit a la seua vida. Sols hem de lamentar que la de Miquel Pairolí haja estat escapçada tan aviat.

El visible i l’invisible

2011-07-30T03:13:00.000-07:00

Haruki Murakami, 1Q84, Empuries, 2011

No sé si el poder de commoció d’un llibre és el millor criteri per a valorar la seua qualitat, ja que les emocions lectores poden obeir a raons que res no tenen a veure amb la literatura. Siga com siga, no em sembla tampoc un element menor a l’hora de emprendre la seua crítica, sempre i quan aquesta vessant emocional sàpia trobar els canals d’objectivació adequats. Després d’aquest preàmbul em sent una mica més legitimat per a expressar l’entusiasme que la lectura de la darrera novel•la de Haruki Murakami m’ha provocat. En un primer moment les seues 780 pàgines —és, òbviament, una novel•la d’estiu— em resultaven intimidatòries, però conforme anava endinsant-me en el seu enrarit univers, devorava pàgines i capítols amb una fascinació creixent, sense importar-me el ritme cadenciós que l’autor hi imprimeix. Res de nou, en qualsevol cas, amb aquest imaginatiu escriptor, que posseeix la rara habilitat de connectar amb els somnis i sentiments d’una munió de lectors d’arreu del món, i de fer-ho sense rebaixar ni un punt la seua exigència literària. En els dos primers llibres de 1Q84 de què consta aquest volum, trobem el Murakami de sempre: personatges solitaris i infeliços, a la recerca d’un amor que done sentit a les seues vides, ambientació urbana –el Tokio de 1984–, trames paral•leles, confusió de móns reals i fantàstics, detallisme descriptiu, diàlegs fluids, certes dosis de sexe, violència i humor o dissertacions músicals. De fet, l’estructura de l’obra s’inspira en El clavecí ben temperat de Bach, cosa que dóna fe de la seua complexitat. Al títol trobem ja una de les claus interpretatives de l’obra: l’homenatge a la cèlebre distopia d’Orwell es relaciona amb la crítica al control mental propi de les societats totalitàries, que en aquest cas se centra en el món de les sectes. No en va, En l’origen de l’obra està l’atemptat de 1995 al metro de Tokio per part de la secta Aum. Tanmateix, aquesta intenció de denúncia es dilueix en el conjunt de la novel•la a mesura que el contingut mític va adquirint importància. Perquè malgrat que estem al davant d’una novel•la amb voluntat totalitzadora, de reflectir, com el mateix autor ha afirmat recentment, “el que es veu i el que no es veu”, el component invisible de la realitat hi acaba adquirint un major protagonisme. Al capdavall, és aquesta capacitat per a indagar en la part fosca de l’esperit humà, per a establir-hi ponts entre el món nocturn i el diürn, entre els somnis i la raó, el que ha fet de Murakami un autor tan atractiu. La seua imaginació té una rara habilitat per a bastir arguments pertorbadors, de fondes ressonàncies antropològiques, de les quals l’autor ens dóna algunes pistes, com ara les cites de Jung i Frazer. Un altre tema rellevant, nou en la novel•lística de Murakami, és la crítica a la violència de gènere. En aquest sentit, tot i tractar-se d’obres radicalment diferents, “1Q84” ens ha recordat Milenium, d’Stieg Larsson, i de retop, 2666, de Roberto Bolaño. Una última observació: si finalment decideixen endur-se 1Q84 a la platja, no obliden posar-se la crema protectora abans de començar a llegir: corren el risc d’oblidar-se de tot i acabar socarrats.

[Información, 28-7-2011]

Un univers femení

2011-07-08T02:01:00.000-07:00

Raquel Ricart, “Les ratlles de la vida”, 3 i 4, 2010

Tot i que no es tracta d’una autora novella –l’avala una trajectòria com a creadora de narracions i obres teatrals de caire infantil i juvenil–, Les ratlles de la vida constitueix la primera aportació de Raquel Ricart a la novel•la diguem-ne d’adults. I no ha estat el seu un debut qualsevol, sinó més aïna brillant, en tant que ha merescut un dels premis més rellevants de les lletres catalanes –l’Andròmina–, recentment referendat pel premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Tampoc no és un assumpte menor que es tracte d’una escriptora valenciana, per tal com no abunden precisament, en la nostra novel•lística, les veus femenines.
Tot plegat no tindria la menor importància si no estiguérem parlant d’una obra d’un interès literari indubtable, que conjuga a parts iguals emotivitat i nervi narratiu. Les ratlles de la vida conta la història de quatre generacions d’una família. Malgrat que les històries que se’ns hi relaten recorren un ampli segment temporal –des de finals del dinou fins a l’actualitat–, el context històric ocupa un espai insignificant en la trama novel•lesca, perquè aquesta és una obra centrada, essencialment, en la vida interior dels personatges. I en uns personatges d’abassegador protagonisme femení. És a través de la mirada de les dones que es va teixint el tapís de les vides familiars, i especialment, a traves de les veus de l’àvia Ermerinda, de la seua filla Bàrbara, i de Regina, la seua néta. A partir de la mort de l’àvia comencen a encadenar-se les històries, a desxifrar-se les ratlles amb què els anys han solcat les seues pells. Històries que l’àvia contava a la neta, i que aquesta salvarà de l’oblit per a tots nosaltres. Les ratlles de la infantesa, les ratlles de l’amor, les ratlles de la maternitat, de la por, de la guerra... I especialment les de la mort, perquè l’autora es recrea en la part dramàtica de la vida. Les vides d’aquestes dones estan marcades per la desgràcia, que sovint adquireix la forma d’una mort violenta i prematura, tot i que sempre treuen forces per a seguir endavant.
Però el que fa aquesta novel•la interessant no és l’anecdotari d’unes vides humils i tràgiques, sinó, òbviament, la manera tan personal i reeixida amb què l’autora ens les conta. Les diferents trames que recorren aquesta obra coral se’ns presenten amb continus salts temporals, que fragmenten la trama tot dosificant-ne sàviament la informació. I per damunt de tot, està la seua poeticitat, la delicadesa en l’exploració dels sentiments, el treball sobre el llenguatge i les veus narratives, que no defalleix en cap moment. Resulta inevitable, en aquest sentit, el record de Mercè Rodoreda, l’àvia Ermerinda de les lletres catalanes. I més en concret de Mirall trencat, aquella altra saga familiar que tan bé va saber explorar els territoris fronterers de la tendresa i la crueltat. S’hi podrien convocar altres noms –Laura Esquivel, Isabel Allende, Maria Barbal...–. Tan se val, tot i que hi ressonen altres ecos, Raquel Ricard té la seua pròpia veu, i l’ha feta servir d’una manera perdurable.

[Información, 30 de juny de 2011]

Tot al seu lloc

2011-05-29T14:25:00.000-07:00

Lluís Roda, Nadir, Proa, 2010.

És un llarg camí, i fecund, el recorregut per Lluís Roda (València, 1961) des de que començara a escriure poemes en la seua joventut. Als seus primers llibres es deixà seduir per un experimentalisme que indagava en els paranys cognitius del llenguatge. Poc a poc, i de manera més decidida des de Buirac d’amor (1998), la seua obra adquirí un to més íntim, i sense renunciar mai al gir imaginatiu, a la creativitat verbal i al joc amb la tradició, explorà territoris pròxims a la poesia de l’experiència, i fins i tot, en Elogi de la llibertat (2001), als de l’escriptura aforística. De les bondats d’aquest viatge poètic parlen a bastament els premis i reconeixements crítics rebuts, l’última manifestació dels quals és la concessió del Premi Jocs Florals de Barcelona l’any 2010 a Nadir, el llibre que tot seguit passem a comentar. Es tracta d’un original poemari que orbita al voltant de la temàtica amorosa. No és, en absolut, un tema nou en l’autor, però ara, des del llindar de la maduresa, adquireix unes tonalitats crepusculars que aporten nous matisos al seu tractament. Aquest to és present ja des del títol, Nadir, que com bé se’ns explica a l’inici del llibre, és el punt de l’esfera celeste oposat al zenit, i doncs, figuradament, el moment proper a l’ocàs vital. La consciència temporal que sobrevola tot el llibre es condensa en alguns poemes, dotant el conjunt d’un to introspectiu, de recapitulació. Això resulta especialment palés en la part final, “Quòndam”, que conté els poemes més intensos –també més vivencials– del conjunt. La part més extensa del volum du el títol de “Fornícula”, i està constituïda per una sèrie de poemes breus que narren una història d’amor de to convencional, on endevinem la recreació de diversos motius extrets de la lírica amatòria. Així, trobem poemes que beuen del conceptualisme o la sàtira trobadorescos –“Com porc que cerca una trufa/ I, trobant-la, no la pot haver./ Així jo he grufat, infructuós, / Cercant-vos persistentment”–, d’altres que adopten un to més apassionat – “T’estimaré en tots els mons possibles./ De totes les maneres possibles”–, alguns que voregen la candidesa –“Perquè es produïra el nostre Renaixement,/ Tu hauries de tornar a ser verge/ I jo als teus braços, xiquet”– i d’altres, encara, que fondegen en la mordacitat estellesiana –“Et tractaré amb guaret./ I em retractaré quan crec que calga./ I t’alçaré la falda/ Per comprovar que tot és al seu lloc”. Un no pot evitar sentir-se més atret pel registre que intueix més personal, present a la ja esmentada darrera part, i també a la titulada “Quadre de Nadal”. En aquests poemes, la tendència lúdica i el gust pels exotismes verbals de l’autor cedeixen el lloc a tonalitats més sentimentals. Però és del contrast de tots els registres anímics i lingüístics d’on neix l’excel•lència d’aquest llibre, la seua seductora polifonia.

[ Información, 26-5-2010]

El crepuscle dels ídols

2011-05-11T14:41:00.000-07:00

Julià de Jòdar, La pastoral catalana, Proa, 2010.

De la mateixa manera que ho féu a Zapata als Encants o a L’home que va estimar Natàlia Vidal, Julià de Jòdar retorna a la generació progre per bastir el seu món narratiu. Ho continua fent d’una manera implacable –i impecable– sense concessions a la nostàlgia i, com ha destacat la crítica, amb excel•lents resultats estètics. Ara, però, el fracàs d’aquells joves que volien canviar el món i van acabar sucumbint a la lògica del poder no serà el tema dominant, sinó l’antecedent que li servirà per assajar l’explicació de la crisi del nostre present. Els principals representants d’aquella idolatrada generació seran Pau i Erina, un matrimoni ja madur. Decideixen fer un viatge a Miami per mirar de treure l’entrellat de la situació d’una amiga d’Erina, anomenada Àurea, de la qual fa temps que rep mails que denoten una situació molt preocupant. Àurea va marxar a Miami uns anys enrere per anar-se’n a viure amb Jack, un personatge altament inquietant que treballa en els serveis secrets nord-americans, i que ben bé podria tractar-se, ras i curt, d’un torturador. El viatge de Pau i Erina es converteix en una mena de descens a l’infern particular de cadascun d’ells, en el qual descobriran que, en realitat, no són tan diferents d’aquells que busquen. En un Miami colpejat furiosament per un huracà, Pau s’enfrontarà amb Jack i amb tot el que ell representa, potser amb la voluntat de redimir-se dels seus errors. Erina, per la seua part, retrobarà la seua amiga, tot intentant que torne amb ella, però descobrirà que no queda ja cap lloc on tornar. El caràcter migrat de la trama en una novel•la d’importants dimensions com és aquesta, fa que, a diferència de les anteriors, el component reflexiu prime sobre el merament argumental. L’autor de L’atzar i les ombres s’hi llençà a una dissecció de les misèries i fal•làcies del món actual –“l’estat del malestar”– en què no deixa res per verd. Un dels temes predilectes de la seua anàlisi serà la violència de la societat contemporània, centrada en el model americà. Aquesta indagació denota, una vegada més, la pruïja dels intel•lectuals europeus per mirar d’entendre els mecanismes morals i polítics que regeixen l’imperi que ens governa. En el seu intent de comprensió, Pau no pot deixar de caure, de vegades, en uns raonaments excessivament teòrics, quan no maniqueus, deutors, al capdavall, de l’ortodoxia marxista de la seua joventut: “La lluita de vostés, els americans, es mou entre els instints naturals i una consciència corrompuda per una societat repressora i una religió. I sempre surt guanyant l’instint natural...”. Un altre dels focus d’interés de les reflexions dels personatges i el narrador que s’amaga darrere és la societat catalana. Barcelona s’hi presenta com una ciutat que reflecteix el fracàs dels personatges, una bagassa que, d’ençà de les olimpíades, ha venut el seu cos als tour operadors. El nacionalisme català no n’ix molt millor parat: un voler i no poder, que aboca tot un poble a una mena d’inguarible malenconia col•lectiva. [Información, 28 d'abril de 2011]

Droga dura

2011-04-09T10:48:00.000-07:00

Manel Joan Arinyó, “L’atzucac del perdedor”, Onada edicions, 2011. Abans de L’atzucac del perdedor, Manel Joan Arinyó ja ens havia lliurat dues interessants mostres d’escriptura autobiogràfica, Les nits perfumades, de 1989 i Com la flor blanca, de 1991. El primer arriba fins a una setmana abans de prendre la comunió, el segon fins al llindar de l’adolescència. En aquelles evocacions dels seus primers anys, trobàvem ja les constants que després definirien la seua prosa: el sentit de l’humor, l’agilitat narrativa i l’ús d’un valencià acolorit, expressiu, d’una gran vivesa. Pel que fa a la prosa memorialística, hi hauríem d’afegir la tirada a una tècnica impressionista, basada en la successió d’escenes que van juxtaposant-se al capritx de la memòria. Totes aquestes característiques les podem retrobar en el llibre que ens ocupa, guanyador de l’Enric Valor de la Diputació d’Alacant el 2010. En aquest cas, el segment temporal que aborda va de 1978 fins els nostres dies, però no segueix, com en els volums anteriors, una seqüència cronològica, sinó que pren com a fil conductor algunes “anècdotes paraliteraries”, o per dir-ho amb més concreció, les seues problemàtiques relacions amb la institució literària catalana: les cerimònies de concessió de premis, els encontres i desencontres amb editors, crítics i companys de ploma o els diferents actes promocionals constitueixen el gruix argumental del llibre. El sentiment que no ha estat prou reconegut omple moltes de les seues pàgines. En aquest sentit, “L’atzucac del perdedor” té molt d’ajustament de comptes o d’esbravament de rancúnies davant d’una situació que considera injusta, i això el fa recrear-se, ara i adés, en un discurs victimista. Afortunadament, aquesta tendència és compensada per altres línies d’argumentació més positives, i sobretot, i és el que fa més llegidor el llibre, per un gran sentit de l’humor, palés tant en l’estil emprat com en les espaterrants anècdotes contades. L’atzucac del perdedor és, doncs, un digne i coherent continuador dels anteriors volums de memòries, on Manel Joan Arinyó ja excel•lia en el retrat d’una galeria de personatges excèntrics, amb la seua particular família al capdavant. Per les seues pàgines desfilen un grapat de “freakies” difícils d’oblidar. En el relat d’algunes de les històries l’autor es deixa dur per la seua indubtable capacitat de fabulació, i en alguns casos –i són algunes de les pàgines més atractives del conjunt– deixa que la ficció contamine sense complexos la realitat. Un altre dels punts forts del llibre és la presència de figures ben conegudes del món literari, com ara Lluís Anton Baulenas, Joan Fuster, Empar Moliner, David Castillo, Ferran Torrent o Lluís Alpera. Però per damunt de tot, L’atzucac del perdedor és una declaració d’amor incondicional a la literatura, que podem constatar en afirmacions tan contundents com aquesta: “El poc que tinc, el poc que sóc, m’ho ha donat la literatura: un univers paral•lel per al meu ús i abús particular, una vida interior que no m’acabaré mai, tres o quatre amics i belles vetllades en llits de princesa. Droga dura”.

[Publicat a Información, el 24 de març de 2011]

Ball de màscares

2011-03-06T04:21:00.000-08:00

Ferran Sáez, “Vides improbables. Una història dels heterodoxos catalans”, A contravent, Barcelona, 2010.
Escrit amb una radical voluntat de joc literari, de qüestionament dels límits entre veritat i ficció, el darrer llibre del filòsof i assagista Ferran Sáez és una de les propostes més intel•ligents i millor resoltes que darrerament ens han caigut a les mans. La seua fèrtil hibridació genèrica resta clara ja des del principi: “suggereixo als lectors més escrupolosos amb el rigor exegètic i les convencions acadèmiques que el llegeixin com si fos un recull de relats o, fins i tot, una novel•la, més que no pas un assaig històric”. Sota l’aparença d’una monografia, s’amaga en realitat una fabulació que indaga en les mistificacions de la història i la dificultat de comprendre els temps antics. Ferran Sáez s’inventa la biografia de quatre personatges, quatre improbables heterodoxos catalans, que tenen en comú els fets d’ocupar un lloc marginal dintre de la suposada vida oficial i viure –o no– a cavall dels segles XVI i XVII. El primer d’ells és Antoni Bech, “fals cronista i mal poeta”, autor de llibres de viatges de dubtosa veracitat. El segon Joan-Francesc de la Roca, “místic i assassí”. El tercer respon al nom de Jesús de la Santacreu, jueu lleidatà autor d’una autobiografia en què narra les tribulacions de la seua gent, fins al punt d’haver-se d’exiliar al Marroc. El quart al de Joan de Sau, constructor d’orgues condemnat a presó per fer malbé el de la catedral de Barcelona a causa de la seua dèria per les idees estrafolàries d’un musicòleg italià. Però la veritable troballa del llibre, i qui dóna unitat i sentit al conjunt és Samuel Carasso Cohen, les recerques del qual serveixen a Ferran Sáez per a donar forma a aquest ball de màscares que és el seu llibre. La seua història, tal i com se’ns conta al capítol introductori, resumeix la dels convuls segle XX. Nascut el 1919 al si d’una família jueva, emigrà de l’Alger natal a París, d’on hagué de fugir arran de l’amenaça nazi. Va acabar muntant una botiga al barri de Gràcia de Barcelona. Els seus diàlegs amb Ferran Sáez, que contrapuntegen ara i adés els relats, són la part més sucosa del conjunt. Aleshores, “Vides improbables” adquireix un deliciós to de novel•la filosòfica, on la veu escèptica de l’autor contrasta lúcidament amb la saviesa esotèrica del vell Carasso. En haver-se d’acarar amb aquest heterodox llibre, els comentaristes han citat, inevitablement, la petjada de Borges. S’hi podria adduir la d’un autor més pròxim, amant també dels jocs erudits: Joan Perucho. Siga com siga, el resultat és altament original i recomanable, tant pels riscos creatius que assumeix com pel magnífic estil amb què es desenvolupa. Intuïm al seu darrere una defensa del dret a la diferència, i també un al•legat a favor dels perdedors que la història va deixant al seu darrere. Més enllà d’això, com afirma l’autor, “només hi ha silenci, que és el brunzit que emet el no-res”.
[Información, 24 de febrer de 2011]

La llum i el prisma

2011-02-05T08:46:00.000-08:00

J.M. Coetzee, “Temps d’estiu”, Ed. 62, 2010.

Imaginar que després de la nostra mort un investigador du a terme una sèrie d’entrevistes per tal d’escriure’n la biografia resulta una manera molt imaginativa de plantejar un relat autobiogràfic. Doncs això és el que s’ha empescat J. M. Coetzee al tercer lliurament de les seues “Escenes d’una vida de províncies”, el projecte memorialístic en què es troba immers en els darrers anys. No cap dubte que el nòbel sudafricà ha reeixit magistralment en aquest nou repte narratiu. Temps d’estiu –Verano en castellà, editat per Mondadori– ha estat aclamada unànimement per la crítica, i quan un el llig, comprén perfectament per què: resulta difícil trobar escriptors que sàpien combinar com ell la determinació i subtilesa en l’exploració de l’ànima humana amb la manca d’afectació i l’honestedat que traspuen les seues pàgines. L’artifici narratiu de Temps d’estiu es construeix, com ja hem apuntat, al voltant de les entrevistes a cinc persones que van conéixer Coetzee. El predomini femení entre aquestes persones resulta majoritari, amb la qual cosa, el relat adquireix una marcat caràcter d’indagació sentimental. Aquests personatges femenins van dibuixant un personatge solitari, introvertit, amb serioses dificultats de comunicació, de mantindre, al capdavall, una relació amorosa convencional. En l’època en què se centra Temps d'estiu –de 1972 a 1977– Coetzee tenia trenta-i-pocs anys, i les seues expectatives vitals eren més aviat minses: sense una feina seriosa, malvivia amb un pare malalt, sense saber ben bé cap a on pegar. El text no és gens complaent a l’hora de retratar la seua problemàtica personalitat. I en canvi, és d’una humilitat commovedora quan ens parla de l’eixida creativa que va trobar a l’atzucac en què s’havia convertit la seua vida. Fou en aquells anys que Coetzee publicà el primer llibre, tal i com observa Júlia, una de les seues amants. Tant aquest fet com l’exitosa carrera literària posterior són tractades pels diferents personatges que el van conéixer d’una manera més aviat displicent. El cas extrem el constitueix Adriana, que el despreciava com a home i l’ignorava com a escriptor. Especialment interessant resulta la visió que en dóna Margot, la cosina de Coetzee. A través d’ella retornem als paisatges de la infància, tractats ja al primer volum de les memòries, i coneixem els orígens familiars de l’autor i les difícils relacions que hi mantenia. El prisma de perspectives en què es descompon l’enigmàtic Coetzee es completa amb dos personatges del món acadèmic, que en donen una visió més política i intel•lectual, complementària del to més personal de les anteriors. L’apartheid i les seues abjectes derivacions morals són també, com a la resta de la seua obra, motius fonamentals en aquest llibre. Les narracions dels personatges estan emmarcades per unes notes diarístiques que segurament tenen la intenció de reforçar la veracitat del conjunt, i això ens porta a l’adscripció genèrica d’aquesta obra. Qüestió, al capdavall, irrellevant, perquè al marge de l’etiqueta que li volguem posar –memòries fictícies, autoficció?– , Temps d’estiu és un relat d’una força i d’un ofici narratius extraordinaris. Facen-me cas: no perden el temps llegint aquesta ressenya i vagen corrent a comprovar-ho vostés mateixos. No se’n penediran.
[Publicat a Información, el 27 de gener de 2011]

Va de bo, cavallers!

2011-01-04T04:04:00.000-08:00

Juli Capilla, “Raspall”, Bromera, 2010.

És un signe del temps que la poesia haja passat a ser un gènere minoritari. Qui llig poesia, a hores d’ara? Tot sovint, els mateixos poetes. Hauríem d’afegir-hi els professors de literatura –no tots, però– i, sí, concedim-ho, alguna ànima sensible, que enmig del bombardeig de la indústria de l’entreteniment, best sellers inclosos, encara gosa acudir a la que fou, no fa tant, l’expressió literària més exigent i prestigiosa. Cert que alguna responsabilitat li hauríem d’atribuir a la deriva hermètica i elitista que bona part de la poesia contemporània ha adoptat, entestada sovint en recerques metafísiques o experimentalismes lingüístics difícils de seguir per un públic majoritari. No és aquest el cas del llibre i del autor que en ocupa. L’obra poètica de Juli Capilla s’ha caracteritzat, precisament, per la seua comunicabilitat. Ja des dels inicis, quan es revelà, amb el Llibre del exilis, com un autor interessat en la poesia combativa, compromesa amb la reivindicació nacional valenciana, i més endavant, amb la poesia amatòria d’ Aimia, brillant homenatge a alguns dels grans poetes lírics de la tradició catalana – March i Estellés al capdavant. Més tard vingué L’instant fugaç, on assajà un to més meditatiu, amb la mort com a motiu dominant. En tots aquests llibres, i en el que ara en ocupa, Raspall, Juli Capilla ha aconseguit elaborar un estil depurat, personal, exigent, sense renunciar, però, a l’accessibilitat. En Raspall, després de la ombriua incursió en els territoris nocturns de l’existència del llibre anterior, Juli Capilla ens ofereix un llibre lluminós, centrat en l’evocació de la infància i joventut des del llindar de la maduresa. Aquells anys aurorals, viscuts al poble de Pedralba, als Serrans, dibuixen un paisatge essencialment feliç. Els diferents aspectes de la seua educació sentimental s’hi transparenten amb una delicadesa i una intensitat admirables: l’enlluernament dels jocs infantils, la comunió amb la naturalesa, la puixança del desig... Tot tenyit, inevitablement, d’una amable melangia. Els aliments de la terra hi adquireixen un protagonisme de tints estellessians, tant en la dignificació dels treballs agrícoles com en la celebració de la sensualitat: “El món era, en estiu, un meló de tot l’any/ obert de bat a bat tota la carn mostrava/ de plenitud a vessar relliscant per les galtes;/ era un meló d’Alger, sangonós, profilàctic, usurpant innocències, mordaces, clamoroses”. La segona part de Raspall retorna al registre èpic del Llibre del exilis. El joc de la pilota –una altra de les passions de l’autor– hi és tractat com una al•legoria d’allò més genuí de la cultura valenciana i de la seua realitat nacional, fins a adquirir ressons mítics, tel•lúrics, que s’enllacen subtilment, per la recerca compartida d’una ètica de l’autenticitat, amb la primera part del llibre. Amb aquest nou llibre, guardonat, com tots els altres, amb un premi important –el ciutat de València–, Juli Capilla continua jugant amb mà ferma la seua particular partida creadora. Va de bo, cavallers!

[Publicat a Información el 30-12-2010]

“Diàleg a tres”, amb M. Antònia Oliver

2010-11-25T09:24:00.000-08:00

Ahir vaig participar en un “Diàleg a tres” a la Fnac d’Alacant amb M. Antònia Oliver. Són unes activitats que organitza l’AELC per tal d’animar una mica el panorama literari en català al País Valencià i les Illes, que bona falta li fa, especialment per ací baix. L’acte, moderat amb solvència per l’incombustible Carles Cortés va estar animat i bastant concorregut. El moderador ens va llançar una entenimentada bateria de preguntes sobre la nostra tasca d’escriptors. Els orígens creadors, el motiu de la nostra escriptura, el paper de la fantasia en les nostres obres, la importància de la memòria històrica, com veiem el panorama literari actual, els nostres projectes… En fi, la mena de coses de què es parla en aquestes intervencions. Em va fer gràcia comprovar com, salvant totes les distàncies, hi ha certs paral•lelismes entre l’obra de M. Antònia Oliver i la meua: importància de la fantasia en les nostres primeres creacions, derivació posterior cap a la crònica realista ambientada en la postguerra, conreu de la novel•la policíaca... Siga com siga, vaig estar devanit de compartir taula amb una escriptora tan important. I no va ser l’única present a l’acte: també hi van acudir, a més de Carles, Lluís Alpera, Gaspar Jaén i Lliris Picó, tal i com testimonia la foto que encapçala aquesta entrada. En fi, encara que en un principi em fa mandra acudir a aquests actes promocionals, he de reconèixer que resulten molts estimulants, que animen a seguir escrivint, que és del que es tracta.

El novel•lista d’Alacant

2010-10-31T03:51:00.000-07:00

Joaquim G. Caturla, Els ulls del gos, 3 i 4, 2010.

La darrera novel•la de Ximo G. Caturla té la virtut de situar-nos de nou en un univers narratiu perfectament reconeixible. Això, sens dubte, és signe d’autenticitat, de fidelitat a uns referents temàtics i estilístics molt consolidats. Si repassem la seua narrativa per a adults –i “Els ulls del gos”, guanyadora del darrer premi Antoni Bru d’Elx, convida a fer-ho– veurem que hi ha un tema que s’hi repeteix molt sovint: el de la lluita contra la solitud, contemplada com un infern d’on els personatges intenten, amb major o menor fortuna, escapar. La cita que encapçala el seu únic volum de relats, titulat significativament Els colors de la solitud, resumeix molt bé el que volem dir: “L’enfer est tout entier dans ce mot: solitude”. Igualment important resulta aquesta temàtica a les novel•les La casa de les flors i L’home de l’estació, protagonitzades, la primera, per una dona fadrina que, en els anys convulsos de la transició democràtica, i ja passada la trentena, cerca el seu lloc en el món i, la segona, per un vell falangista que mentre agonitza rememora, abandonat per la família, els aspectes més truculents del seu passat. També a “Els ulls del gos” ressona aquest potent motiu temàtic. En aquest cas el protagonista és un professor d’institut, Llorenç Planelles, que ja ha tombat la cinquantena, la dona del qual ha mort fa un parell d’anys. La mare malalta i el fill estudiant completen el mapa de la seua desolació. El relat de la lenta superació del dol del professor alterna amb el de la vida en un institut, que l’autor coneix força bé i que ja havia explorat, en clau molt més lleugera, a la novel•la juvenil Tot l’estiu per davant. L’interés de la descripció de la vida escolar es focalitza ara en la problemàtica de l’assetjament, allò que ara s’anomena “Bullying”: Petru, un adolescent d’origen romanés, en serà la víctima, i a través d’ell la trama s’obrira a d’altres possibilitats dramàtiques que propiciaran importants i positius canvis en la vida del protagonista. Molt important és també, en la novel•la que ens ocupa, l’ambientació en la ciutat d’Alacant. Igual que s’esdevenia també en l’obra anterior, Ximo G. Caturla es recrea en la descripció de la seua ciutat, per la qual sent una indubtable estima, i per això mateix, no s’està de criticar-ne la devastació produïda per la desídia o avarícia dels governants: “No li abellia tornar a casa malhumorat. No miraria, doncs, el jardí arrasat de la Diputació, sense hibiscus, violers ni gessamins. S’esforçaria per oblidar els gratacels gegantins on s’estavella i embogeix el vent de la mar. Faria per no veure l’estàtua del polític liberal del segle XIX, de posat elegant, contrastant amb el fons anacrònic i desalienat de la Cruz de los Caídos, d’inconfusible estil postguerrista. Faria els ulls grossos a la verticalitat despietada de construccions altíssimes que havien crescut al costat d’antics edificis senyorials i cases modernistes amb miradors artístics i cúpules de colors”. Com podem comprovar, l’estil del narrador alacantí conserva tota la seua riquesa i precisió. Ximo G. Caturla és un artesà de l’idioma, i ací i allà ens sorprén amb un gir acolorit enmig d’una prosa sempre controlada i elegant. Amb “Els ulls del gos”, doncs, no fa sinó posar una pedra més en l’edifici ja molt consolidat de la seua obra.

[Publicat al diari Información el 28 d'Octubre de 2010]

El llegat literari d'Enric Valor

2010-10-15T09:58:00.000-07:00

El tretze d’octubre passat em van convidar a la Delegació de l’Institut d’Estudis Catalans en Alacant, i més en concret a la Biblioteca Enric Valor, per presentar la primera de les “Tertúlies Valorianes” que a partir d’ara s’hi realitzaran cada mes. L’objectiu de les tertúlies és difondre l’obra d’Enric Valor i fomentar-ne l’estudi. Ras i curt: mantindre viu el seu llegat, Amb aquest homenatge l’IEC s’anticipa, amb molt bon ull, als que tenen previstos l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per tal de commemorar, enguany, els deu anys de la seua mort, i l’any que ve, els cent del seu naixement. Aquesta unanimitat institucional revela la importància de la persona: Enric Valor és sens dubte una figura clan en la recuperació cultural valenciana en els foscos anys de la postguerra. I això tant en l’àmbit lingüístic com literari.
El tema que vaig proposar, per a aquesta primera tertúlia, era “El llegat literari d’Enric Valor”. I per a donar peu a les intervencions dels companys de tertúlia –Brauli Montoya, director de la Delegació de l’IEC a Alacant, Ximo G. Caturla, Lliris Picó, Vicent Brotons, Carles Cortés, entre d’altres–, vaig llançar algunes idees, que es limitaven a sintetitzar el que és més que sabut pels estudiosos de l’obra de l’escriptor de Castalla. Per exemple, la doble vessant de la seua dedicació literària: rondallística i de creació original. En totes dues, la seua aportació resulta fundacional i fecundadora, en tant que, tot i existir alguna aportació anterior, la supera i crea les bases per a una continuïtat posterior. Així, en la vessant rondallística, la seua tasca recopil•ladora i recreadora és després seguida per molts altres, d’entre els quals comptem a Alacant amb notables exemples, -em referia especialment al de Ximo G. Caturla.
Pel que fa a la seua obra narrativa original, s’esdevé alguna cosa semblant. A partir de la publicació de les novel•les del Cicle de Cassana, es trenca aquella “aversió a les pròpies imatges” de què parla Fuster. Amb la seua proposta novel•lística, els valencians disposem d’uns referents de ficció on emmirallar-nos, on reconéixer la nostra història. On reconéixer-nos com a poble. Aquest interés per la pròpia realitat com a motiu literari, és un dels llegats més importants d’Enric Valor. I això està molt relacionat amb la seua compilació rondallística, perquè en tots dos casos contribuí decisivament a la creació d’un imaginari nacional.
Una altra de les grans contribucions del llegat literari valorià, és la seua aposta decidida per la varietat valenciana. En això, el seu mestratge ha estat indiscutible, i ha marcat una tendència que a la fi ha resultat dominant en els narradors valencians.
També vaig apuntar que el nostre respecte i agraïment per la seua obra no ens havia d’impedir parlar de les limitacions del seu model narratiu, d’arrel decimonònica: el sentimentalisme, l’idealisme, el didactisme, que potser dificulten el seu accés a un lector actual. Cert que el context en què es va produir la seua obra, la manca d’una tradició sòlida, feien molt complicada la seua connexió amb els corrents contemporanis de la narrativa occidental.
De tot això i de molt més vam parlar en un ambient relaxat i amè. I quan ens en vam adonar ja era d’anar-nos-en. El mes que ve el llegat d’Enric Valor tornarà a prendre vida en la següent tertúlia.

Generació Ikea

2010-10-07T12:12:00.000-07:00

Llucia Ramis, “Egosurfing”, Destino, 2010.

Amb tan sols dues novel•les Llucia Ramis ha tingut prou per a erigir-se com una de les més prometedores figures de la nova fornada de narradors catalans. Amb la primerenca Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, saludada encomiàsticament per veus tan reputades com Sam Abrams o Julià Guillamon, encetava el retrat generacional dels que com ella ronden la trentena i es busquen la vida a la ciutat de Barcelona. La imatge general que transmetien els seus personatges –un psicòleg que quan troba una feina fixa pega a fugir, una jove que en el comiat de soltera decideix deixar-ho córrer, una altra que deixa passar també l’anhelat príncep blau– era la de la por al compromís dels que per edat han de començar a assumir les responsabilitats de la maduresa. Aquesta resistència a abandonar el caràcter provisional de les relacions interpersonals i laborals va dur l’autora ha batejar la seua com a generació Ikea. La fòrmula és, sens dubte, afortunada, i ha trobat una perllongació eficaç del seus principis bàsics en la segona obra. Amb Egosurfing, mereixedora del darrer Josep Pla, traduïda al castellà i amb un important èxit de vendes i crítica, la narradora mallorquina continua el retrat generacional, tot eixamplant-ne l’horitzó. Sense abandonar la descripció del papalloneig sentimental dels seus personatges, ara l’èmfasi recau sobre la influència banalitzadora d’internet en la vida de la gent. El títol, en aquest sentit, resulta molt definitori, i al•ludeix a la pràctica de navegar per la xarxa a la recerca d’informació sobre un mateix: si no ets a internet, no existeixes, en seria l’inevitable corol•lari. “Hem passat d’una societat individualista a una societat vanitosa i egolatra”, afirma el personatge protagonista de manera concloent. El fenòmen de facebook juga un important paper en la trama del llibre. Malgrat anomenar-se xarxa social, per a un altre dels protagonistes de la novel•la, periodista com l’autora, no és més que la coartada perfecta per a l’exhibició narcisista del propis sentiments: hi penges alguna cosa sobre tu per tal de resseguir-hi les reaccions de la gent. Important resulta també l’espai dedicat a explorar els perills intimidatoris de la xarxa, l’amenaça a la privacitat que el nou gran germà duu aparellada. Al marge d’aquesta ambientació ciberespacial, l’argument se situa dins dels paràmetres d’una novel•la d’aprenentatge. La jove protagonista evoca, amb clars tints autobiogràfics, els seus anys d’estudiant a Barcelona, el descobriment del sexe i la manera tan cruel amb què la mort va trencar abruptament la festa contínua que era la seua vida. Les recurrents al•lusions a la infantesa mallorquina completen aquestes evocacions. Hem parlat de descobriment del sexe, que no de l’amor, que hi és implacablement desmitificat. El desig de soledat de la protagonista és tan gran que de vegades voldria desaparèixer. Tanmateix, com aconseguir-ho sota l’imperi de google? Són aquestes paradoxes les que fan que els personatges d’Egosurfing ens resulten tan pròxims, tan vius, tan actuals.

[Publicat a Información el 30 de setembre]

Petit indi

2010-09-17T08:55:00.000-07:00

Petit indi , de Marc Recha, és, una vegada més, un relat d’iniciació en el món de la maduresa, de pèrdua de la innocència, de descobriment, doncs, del món real. És aquest un tema inesgotable, que sempre m’interessa; sempre, és clar, que aporte alguna cosa personal, autèntica. I ben cert que és el cas d’aquesta pel•lícula. Arnau, el noi protagonista, viu en el seu univers encara infantil, més pròxim als ocells que als humans. Aquesta resistència a créixer és la manera que té d’evadir-se de la dura realitat familiar que ha de suportar, sense pare i amb la mare en la presó. Com un bon salvatge, viu en comunicació amb la naturalesa, dialoga amb els ocells, fa amistat amb les raboses, passeja la seua soledat taciturna entre les illes de vegetació que encara sobreviuen en la perifèria de Barcelona. El tarannà fronterer del xiquet protagonista, en un difícil equilibri entre la innocència infantil i la degradació adulta, és reforçat per l’ambientació del film, situada en un espai liminar entre la ciutat i el camp, amenaçat per noves edificacions, per carreteres i vies de tren. En tots dos casos, es tracta d’una posició insostenible. També l’opció estètica triada, a cavall entre el fresc costumista i la faula, entre la prosa i la poesia, té un caràcter fronterer i arriscat. Arnau fa lliscar la seua fràgil mirada entre l’ estranya família i l’estrany món que li ha tocat en sort, però sempre torna al seu univers imaginari, al recer màgic de la seua soledat. Poc a poc, entre anades a la presó a veure la mare, participacions exitoses als concursos ocellaires i escenes familiars s’insinua la tragèdia. No esperava, però, que adoptara una forma tan violenta. Marc Recha destrossa sense pietat la innocència del nen, i posa a prova la nostra sensibilitat. Cal reconèixer que la catarsi final dota la pel•lícula d’una força incontestable. La vaig veure ahir i encara n’estic afectat. Podia les coses haver anat d’una altra manera? Sens dubte. Hi havia d’altres opcions, menys extremes, menys cruels. Però el nen ha de morir perquè nasca l’home.

Contra la vulgaritat

2010-09-06T09:51:00.000-07:00

Quan encara teníem fresques en la memòria les proses dietarístiques de La casa que vull, guardonades recentment amb el premi de la crítica dels escriptors valencians, Enric Balaguer ens ha sorprés amb un nou llibre que no fa sinó arrodonir la seua ja dilatada carrera com a assagista. Amb La vulgaritat ens ofereix un nou lliurament de les reflexions sobre la societat contemporània presents a anteriors volums. És, en aquest sentit, un llibre perfectament coherent amb la seua obra anterior, amb la qual s’engalza sense estridències, a l’hora que hi obre nous camins d’indagació. Si hi ha un tema que unifica els seus assajos és la dissecció de la crisi de valors de la societat occidental i la defensa correlativa de noves formes d’espiritualitat d’arrel oriental. Aquesta recerca d’inspiració orientalista ha adoptat, en els primers llibres, una direcció literària i artística: Ressonàncies orientals (1999) resseguia la petjada de la cultura oriental en escriptors i pintors europeus del segle XX; Contra la modernitat i altres quimeres (2001) aprofundia en l’anàlisi d’aquesta crisi des de dins, tot observant-ne diverses manifestacions extremes, i en La totalitat impossible (2006), per últim, s’endinsava en les conseqüències socioculturals de la postmodernitat a partir del que és un dels seus temes vertebradors: la pèrdua del sentit unitari de l’existència, o ras i curt, la pèrdua de sentit. A diferència dels llibres anteriors, més pròxims a la crítica literària, ací la veu de l’autor adopta una posició moral més ferma, i a més de resseguir les conseqüències més nocives del pensament postmodern i la seua inevitable deriva globalitzadora i consumista, ens ofereix unes alternatives en la línia de la “new age” i la seua nova espiritualitat: el taoisme, l’ecologia, el pensament poètic, el creixement personal... La recuperació, en suma, de la perduda unitat entre cos i esperit, entre individu i societat, entre ésser humà i cosmos. El primer assaig de “La vulgaritat”, que és també, al meu parer, el que en constitueix el nucli conceptual, enllaça directament amb aquesta filosofia, tot i que, potser, amb un to més analític que moralitzador, més atent a la interpretació que al consell. Vivim en un món on la banalitat i la vulgaritat han esdevingut un model de conducta, i això, tal i com ens recorda l’autor al final de la seua reflexió, és una conseqüència més de la pèrdua del sentit del sagrat en el nostre desorientat occident. A la resta d’assaigs del llibre l’escriptor de Guadalest explicita diversos aspectes del món caòtic que en afligeix, donant especial preferència a les seues manifestacions literàries: la crisi de les relacions de parella, els llibres d’autoajuda com a símptoma, l’apologia del present, amb els seus vertiginosos corol•laris d’insatisfacció i desmemòria o el perills de la globalització per a les nacions petites hi són abordats de manera amena i penetrant, amb un bagatge de lectures que contrapuntegen de manera eficaç el seu discurs.

[Publicat a Información el 26 d'agost de 2010]

Memòries d'un europeu

2010-08-23T05:28:00.000-07:00

Stefan Zweig, El mundo de ayer, Acantilado.

L’estiu, amb el seus ritmes reposats i disponibilitat ociosa, és època propícia per a eixir-nos de les nostres rutines i obligacions i per a obrir-nos a lectures més substancioses. Les memòries d’Stefan Zweig, El mundo de ayer, han estat, sense cap dubte, el gran descobriment d’aquest estiu. L’any passat va ser Murakami, i el canvi crec que resulta molt significatiu dels canvis que estan produint-se en els meus interessos lectors –i també com a escriptor–, cada volta més escorats cap a l’assaig. En la meua ignorància creia que Zweig era un autor essencialment de novel•les, i he pogut comprovar que és també –o sobretot– un important autor de biografies i assajos. Entre les seus obres de divulgació històrica, figuren algunes de les veus fundacionals de la modernitat: Erasme i Montaigne, entre els antics; Freud, Nietzsche, Hölderlin o Dostoievsky entre el moderns, per citar només els que crec més rellevants. Tot un món a explorar. La porta d’entrada a aquest autor imprescindible han estat, com dic, les seues memòries. Quina vida que va dur, aquest home! Poques biografies com la seua deuen resumir millor la tragèdia del segle XX. Jueu vienés benestant, testimoni privilegiat dels darrers anys d’esplendor de l’imperi austrohungarés i de la seua decadència i extinció, víctima de la persecució jueva per part del regim nacionalsocialista... Va passar de cosmopolita a apàtrida, i pel camí va conèixer alguns dels més importants escriptors de l’època, dels quals ens va deixar retrats fascinants. La nòmina impressiona: Rilke, Freud, Hofmannsthal, Rolland, Verhaeren, Joyce, Gorky, Valéry, per citar-ne els més estentoris. També artistes com Rodin i Richard Strauss, amb qui col•laborà com a llibretista en una de les seues òperes. Són les seues unes memòries essencialment d’escriptor, en què narra el seu procés d’aprenentatge, que com indica el subtítol –memòries d’un europeu-, va íntimament lligat a la seua defensa d’una consciència europea, cosa que en una època que va veure dues guerres mundials, representà propugnar idees pacifistes i haver de patir la incomprensió del seu temps. Exiliat a Brasil en plena guerra mundial –açò ja no apareix a les memòries– no va poder suportar l’allunyament dels seus llibres ni la perspectiva d’una Europa destruïda. El suïcidi fou l’única eixida digna que trobà al seu patiment.

On the road

2010-08-02T14:44:00.000-07:00

Toni Mollà, Més enllà de San Francisco, Bromera, 2010.

El darrer any han coincidit a les llibreries un parell de novetats que fan dels Estats Units de l’era Obama el centre de les seues disquisicions. Un és Manhatan líquid. Un viatge del crash a Obama, de Llibert Ferri. L’altre, el de Toni Mollà que ens ocupa, subtitulat “Viatge per Califòrnia tot esperat Obama”. Malgrat les diferències de to i enfocament, tots dos evidencien les grans expectatives de canvi que l’arribada del nou president americà ha despertat arreu del món. Si Llibert Ferri situa les seues reflexions en el centre financer mundial, tot mirant d’indagar en les conseqüències socials i culturals de la crisi econòmica que patim, Toni Mollà executa un llibre de viatges lluminós, on l’element mitòman, la felicitat de recórrer els paisatges tantes voltes estimats i somiats al cinema, la música o la literatura, preval per damunt de tot. Més enllà de San Francisco és la crònica d’un viatge realitzat per l’autor amb la seua família en l’estiu de 2008, i els diferents capítols que el componen segueixen les diferents etapes d’un periple que recorre les ciutats de San Francisco, Los Angeles, Carmel o Las Vegas, així com diverses carreteres secundàries igualment suggeridores. Cert que Toni Mollà no és un viatger ingenu, sinó que més aviat du al damunt un important bagatge de lectures i reflexions que ens va dosificant al llarg del volum, amb una pruïja didàctica explícita. Clàssics de l’anàlisi europeu de la realitat americana contemporània com American vertigo de Bernard-Henry Lévy o America de Jean Braudillard hi són convocats, sense descuidar visions més pròximes com les de Lluís Racionero, Manuel Castells o Xavier Moret. Més importants encara seran les al•lusions a la cultura nord-americana contemporània, i entre la plèiade d’escriptors, n’hi ha un que destaca amb llum pròpia: Jack Kerouac i les seues novel•les viatgeres –Big Sur i On the road, especialment–. Tant és així que a bord del Toyota Four Runner, l’autor arriba a sentir com li corre per les venes l’entusiasme juvenil del patriarca de la generació beat. El cinema també ocupa un lloc central en les pàgines del llibre, i a part dels inevitables esments de Vértigo i Fuga de Alcatraz pels carrers de San Francisco, hi ha un obert homenatge a Entre copas. A més de visitar els paisatges en què transcorre aquesta deliciosa pel•lícula, Toni Mollà es complau a regar amb bon vi –i bonhomiós hedonisme– el seu camí. Especialment reeixit em resulta el capítol dedicat a Las Vegas, “una ciutat vestida de festa i de fantasia de manera permanent, de realitat pirotècnica i estelada, aparador del desig ajornat. Un lloc més enllà fins i tot de la nostra capacitat de fantasia”. Malgrat el cosmopolitisme que inspira el seu viatge, el sociòleg valencià no pot evitar les al•lusions a la realitat de la seua terra, una al•lusions carregades de pessimisme, quan no d’amargor, que el duen a lamentar-se pel minifundisme valencià davant de les grans extensions dels conreus californians, a queixar-se del salvatgisme dels que sols sabem divertir-se amb bous embolats i traques ensordidores en comparació amb la delicadesa d’un grup de gent que aplaudeix la posta de sol a Carmel, o fins i tot, a manera de conclusió, a fer del desarrelament i de la fugida l’única pàtria possible. [Publicat a Información el 29 de juliol de 2010]

Lolita Bosch i la novel·la del seu pare

2010-07-24T09:44:00.000-07:00

“Escriure i rellegir un text que creix, com una planta, minsa, la desoladora evidència que avui, del que abans ho va ser tot, no en queda res. I, tot i així, sospitar que només la literatura, només l’art, és capaç d’aconseguir que germini el lloc buit que ocupen els morts” (Lolita Bosch, La novel•la del meu pare).
Lolita Bosch ha escrit una novel•la sobre la recerca del pare perdut, mort uns anys abans. Feia temps que volia fer-ho, però li resultava massa dolorós afrontar-ho. En la seua investigació, que constitueix el cos de la novel•la –potser fora més adient anomenar-la autoficció–, descobreix coses dignes d’un fulletó, secrets que a ella li amagaren. Els fets es remunten al seu rebesavi, Romul Bosch Alsina, un prohom barceloní que arribà a ser alcalde de la ciutat. El seu fill, Romul Bosch Caterineu es va enamorar d’una florista de la Rambla, i les diferències socials impedien la seua relació. Tanmateix, no van renunciar al seu amor, i van tindre tres fills. Quan ella va morir, ell es va casar post mortem per tal de fer-los fills legítims. Resulta una història altament novel•lesca. El mel•lodrama familiar no acaba ací, perquè el fill de Romul Bosch i Caterineu –Romul Bosch i Rius –també va viure una història d’amor semblant: es va enamorar d’una noia menorquina d’extracció humil. Ara, però, la relació va ser consentida per la família. Lolita Bosch se sent orgullosa de la passió amorosa dels seus avantpassats, de l’honestedat amb què vivien els seus sentiments. Això l’ajuda a reconciliar-se amb el seu passat, i amb la seua ciutat, per la qual sent una relació d’atracció-repulsió que em resulta molt familiar.
Quan vaig llegir el nom de Romul Bosch Caterineu em va resultar familiar. Després de pensar-hi una estona vaig saber per què: Salvador Espriu el manlleva per a un personatge del conte “El cor del poble”, inclòs a Ariadna al laberint grotesc, tot camuflant-lo lleument: Romul Serafí Caterineu. No sé si Lolita Bosch coneix aquesta curiositat, però imagine que li faria gràcia saber-ho.

Terenci, encara

2010-07-10T02:28:00.000-07:00

Manel Guitart, L’última carícia, Terenci”, Proa, 2010.

Si l’any passat fou una exposició d’homenatge al centre Blanquerna de Madrid, enguany són un seguit de novetats editorials. El fet és que la figura i l’obra de Terenci Moix no fa sinó créixer amb el temps. D’una banda hi ha la reedició de les primeres novel•les, Besaré tu cadáver” i Han matado a una rubia. Escrites en castellà abans de complir els vint anys i de temàtica policíaca, les signà amb el pseudònim de Ray Sorel, i tot i que les rebutjà en vida, manifesten ja una precocitat i un ofici gens menyspreable. Una altra mostra de la vigència del llegat de Terenci la trobem en dos llibres de caire memorialístic publicats recentment. El primer és Material d’enderroc, les memòries de Josep M. Benet i Jornet, bon amic de Terenci Moix, a qui dedica una part substancial del llibre. El segon és L’última carícia, Terenci, de Manel Guitart, on l’escriptor barceloní ocupa també un lloc central. Es tracta d’un volum de difícil definició, a cavall entre les memòries episòdiques, els retrats i l’autoficció. El primer capítol del llibre, que és el que li dóna títol, està dedicat a recordar l’encontre de l’autor amb Terenci a Londres, l’abril de 1991. Terenci hi havia anat amb motiu de l’estrena de Carmen, dirigida per la seua amiga Núria Espert. En aquell temps, el personatge en qui es projecta Manel Guitart exercia de periodista a la capital britànica, tot seguint, en certa forma, el mateix itinerari alliberador que havia emprés Terenci en la seua joventut, plasmat al tercer volum de memòries, Estrany al paradís. Des de l’inici, el protagonista de L’última carícia, Terenci confessa la seua devoció per l’autor d’El sexe dels àngels, en qui veia un model de vida digne de ser imitat. Així doncs, el jove aprenent de periodista va a l’encontre del seu ídol per a fer-li una entrevista, i aconsegueix molt més que això: passar un dia sencer amb ell. En la seua jornada particular es desperta entre mestre i deixeble un important corrent de simpatia. Junts visiten la “troupe” de l’Espert, passegen pels carrers dickensians de Covent Garden, rememoren la bohèmia pop de Chelsea i fins i tot fan una parada al domicili de Guillermo Cabrera Infante. Però per damunt de la vessant anecdòtica, sobresurt la penetrant anàlisi que Manuel Guitart fa de la complexa –anava a dir aturmentada– personalitat de Terenci, que ell tan bé sabia dissimular amb una màscara d’histriònica frivolitat. El seu insidiós complex edípic, la lluita a mort entre la solitud i la passió, la implacable destrucció a què sotmeté els seus pulmons, són disseccionats de manera lúcida i respectuosa, amb el canvi final a una segona persona narrativa que aconsegueix una proximitat esfereïdora. Un exemple: “aquella broma baixa de fum que t’envoltava, més que una disfressa del romàntic inconforme i autodestructiu, una paròdia burleta i funesta davant dels ulls de tothom, era un vel protector contra el dolor, l’última carícia materna, una assegurança tòxica contra la felicitat, perquè tu no et podies permetre ser feliç, ella no t’ho permetia”. La resta del volum s’ocupa d’altres persones en conflicte amb la realitat, i de vegades al límit de la bogeria. Persones –o personatges– en els quals l’autor es reconeix, i que ens fa sentir d’una manera ben pròxima i punyent.
[Publicat a Información el 30 de juny de 2010]

La bella i la bèstia

2010-05-28T09:43:00.000-07:00

Joan Pons, La casa de gel, Bromera, 2009.

"Contar la història dels que no tenen veu! Contar la història dels morts! Quina pretensió més formidable i impossible! No és açò, però, el que fan els bons escriptors?" Doncs sí, hem de convenir amb Joan Pons que això és el que fan els bons escriptors. I també fer que les velles històries adquiresquen en la seua veu matisos inèdits que ens facen creure-les de nou. És el que ell aconsegueix amb La casa de gel, guanyadora del darrer premi Ciutat d’Alzira, on ens conta l’estranya relació entre Simó, "l'home més lleig del món", com ell mateix s’autoqualifica, i Eulàlia, la dona més bella de l’illa –la Menorca natal de l’autor–. Una història d’amor en tota regla, doncs, i amb certa inspiració simbòlica, en tant que descansa sobre el mite de la bella i la bèstia. No és aquesta la primera vegada que trobem a les lletres catalanes una versió d’aquest seductor mite. Ja a inicis del segle XX, per exemple, el Josafat de Prudenci Bertrana en feia una actualització en tons morbosos, amb la catedral de Girona com a escenari de la temerària passió carnal entre un campaner i una puta. Màrmara, de Maria de la Pau Janer, en seria un altre exemple, més actual, ambientat al barri vell de Palma de Mallorca. L’obra de Pons, com la de Janer, opta més per la contenció i el lirisme que no per l’explicitació eròtica, i la seua inspiració mítica va més enllà del joc d’aparences, tot desplegant-se també en l’argument. Simó haurà de superar una sèrie de proves per a merèixer la bella Eulàlia, i finalment obtindrà, quan assolesca la maduresa com a persona, l’anhelada redempció amorosa. Junt amb el desenvolupament del seu romanç es descabdellen a la novel•la d’altres línies argumentals que li confereixen una densitat de sentits remarcable. Una d’elles es vincula amb un fet terrible que li esdevingué al pare de Simó durant la Guerra Civil, tot provocant-li una sobtada canície. Fins al final del llibre no en traurem l’entrellat. L’altra trama es vincula amb la vocació d’escriptor de l’home més lleig del món. El procés de seducció d’Eulàlia passarà per l’escriptura d’una novel•la. Ella és una lectora exigent, i no es conforma amb qualsevol cosa: vol que la novel•la del seu pretendent tinga la màgia d’una capsa de música, no la simple funcionalitat d’una capsa de sabates. A l’obra sovintegen aquesta mena d’imatges, que li confereixen una atmosfera delicada i inquietant alhora. Com la que li dóna títol, misteriosament relacionada amb els protagonistes: aquella casa de gel que construí l’emperadriu russa Anna Ivavnova, on obligà a casar-se i viure al bufó de la cort i una de les seues criades, fins que moriren de fred. Les bones novel•les, reflexiona Simó mentre mira d’escriure la seua, giren al voltant d’una imatge que les magnetitza i fa que perduren en la memòria dels lectors: a Solitud són les muntanyes, a La plaça del Diamant els coloms, a Moby Dick la balena, el cavall negre a Pedro Páramo... Sens dubte que Joan Pons ha trobat la seua a La casa de gel.

[ Publicat al diari Información el 27 de maig de 2009]

Els límits de la representació.

2010-05-22T02:33:00.000-07:00

Anticristo de Lars Von Trier

Feia temps que ho ajornava. El trailer promocional i les crítiques la presentaven amb una duresa tan gran, tan insuportablement desassossegadora i fins i tot fregant la repugnància física –sadomasoquisme, automutilacions– que no gosava apropar-m’hi. Però finalment l’he vista. Parle de la darrera pel•lícula del genial Lars Von Trier, Anticristo. I sí, és molt forta, pertorbadora, cruel, i tots els adjectius que vulguem afegir-hi. Però és també, per damunt de tot, una incontestable obra d’art. Poques pel•lícules m’han causat una impressió tan fonda. La vaig veure fa una setmana, i les seues imatges no han fet sinó crèixer en el meu esperit. Ben cert que l’aquelarre final no l’he pogut tornar a veure, però les parts més belles són d’una poeticitat subjugant, que no et canses de contemplar una vegada i una altra. En especial el pròleg, rodat amb una càmera lentíssima, amb l’acompanyament embolcallant del “Lascia qu’io pianga” de Heandel, on es troba resumit, a manera d’obertura simfònica, el terrible drama d’amor i mort que s’hi representarà. O les imatges oníriques que imaginen –o viuen– els dos protagonistes. Unes imatges d’una bellesa tan fascinant com angoixosa. Ja abans ens havia mostrat la seua capacitat per a recrear universos onírics altament inquietants –a L’element del crim o a Europa–, però mai fins ara havia deixat que els malsons enverinaren la realitat. Són tantes les emocions i idees que Anticristo transmet que en aquesta entrada de blog sols puc aspirar a apuntar-ne alguna. Una de les idees fonamentals que em desperta es relaciona amb el concepte del sinistre, que crec que exemplifica a la perfecció. Un concepte que Eugenio Trías tractà il•luminadorament a Lo bello i lo siniestro. A partir del text de Freud dedicat al tema -Das Unheimliche-, Trías realitza una reflexió que aborda les categories estètiques del bell, sublim i sinistre. El seu assaig parteix de la hipòtesi que allò sinistre constitueix la condició i límit d'allò bell, i presideix doncs, com a absència, tota obra d'art. La cita de Schelling, present també a l'opuscle freudià, "El sinistre és allò que havent de romandre ocult s'ha revelat" junt a la de Rilke "El bell és l'inici del terrible que encara podem suportar", constitueixen el nucli dels lúcids raonaments de Trías, que aplicarà a l’anàlisi de Vértigo, de Hitchcock. En Anticristo trobem també, de manera molt més radical i feridorament obscena aquest fons passional que ens constitueix i que hauria de romandre ocult, perquè la seua simple visió pot destruir la fràgil carcassa ètica que ens sosté. Lars von Trier ha decidit creuar la frontera de l’humà i endinsar-se, com els seus personatges, en un bosc inhòspit on regna el caos, on la passió i la mort –eros i thanatos, sí– es mostren en tot el seu terrible poder. On es poden escoltar “els crits de totes les coses que van a morir”. I si ha gosat endinsar-se en un territori tan perillós no és endut per veleïtats provocatives, sinó perquè necessitava exorcitzar els seus propis dimonis. Hi ha també el tema de la possible misogínia de l’obra, que ben segur que haurà suscitat una agra controvèrsia. Tanmateix, crec que per damunt –o per davall- de la bàrbara bogeria final de la protagonista, hi ha en l’epíleg –bellíssim de nou– una certa voluntat redemptora del sofriment de les dones al llarg de la història, del "ginocidi" a què han estat sotmeses. Certament, Anticristo no és una pel•lícula fàcil ni complaent, però sí que em sembla honesta i arriscada. No en va el seu director la considera la seua obra més important. I això, venint de Lars Von Trier, no és qualsevol cosa.

De la censura i altres batalles perdudes

2010-05-07T08:24:00.000-07:00

Vicent Sanchis, “Franco contra Flash Gordon”. Edicions 3 i 4, 2009

Tal i com ens recorda Vicent Sanchis a aquest il•lustratiu assaig guardonat amb el darrer premi Octubre, el control ideològic de la informació ha estat una eina utilitzada pel poder polític de manera recurrent al llarg de la història. De fet, bona part del seu estudi la dedicà a resseguir el paper de la censura editorial en l’Espanya contemporània, des de la Restauració fins la transició democràtica, tot parant esment en la que s’aferrissà amb la premsa infantil i juvenil durant la dictadura franquista. S’hi dibuixen diverses etapes que coincideixen amb les que els historiadors han establert en l’evolució política de la postguerra. Etapes que van de la repressió fèrria i l’exaltació èpica dels primers anys fins al progressiu –i relatiu– relaxament, que podríem resumir amb el pas de l’adoctrinament a la formació. L’any 1952 marca el canvi, en crear-s’hi la Junta Assessora de Premsa Infantil, que establiria unes rígides normes que garantien l’obediència moral catòlica. La llei Fraga de 1966 mantindria la censura prèvia per a aquestes publicacions, i no seria fins l’arribada de la democràcia que es garantiria la llibertat d’expressió. Sols aleshores seria possible la publicació integra del precursor còmic creat per Alex Raymond. Així doncs, és aquest un assaig que se situa entre l’estudi historiogràfic i el de la cultura de masses, territori fronterer no massa practicat en l’àmbit català ni tampoc en l’hispànic, on les distàncies entre l’alta cultura i la cultura pop resulten, sovint, insalvables. La part més original i divertida d’aquest llibre la constitueix l’anàlisi de les estranyes mutacions que les vinyetes de Flash Gordon van patir per tal d’adequar-se a la puritana moral de l’època. Uns canvis que afecten al camuflament de l’erotisme de les figures femenines –que també fou zelosament vigilat durant la República–, o a la distorsió del comportament pretesament llibertí de les heroïnes i del missatge declaradament democràtic que transmetia el superheroi. Exemples que són pertinentment il•lustrats amb un material gràfic en què podem contrastar, no sense una mica de vergonya, l’original americà o italià amb les barroeres versions espanyoles, que de vegades, en el seu afany manipulador, arribaven al disbarat o a la inintel•ligibilitat més absoluta. Un altre dels capítols més interessants és el que ens mostra les indagacions de l’autor en l’Arxiu General de l’Administració d’Espanya, situat a Alcalà d’Henares, on es troba bona part del fulls de control usats per la maquinària de la censura franquista. Els exemples que en reporta reafirmen el que ja havia observat Romà Gubern per al cas del cinema: que a més de reaccionària i intolerant, la censura franquista era arbitrària, i podia variar segons el censor de torn. El millor exemple d’aquest caràcter capritxós de la censura el trobem en la publicació del capítol on Flash Gordon proclama les Repúbliques Unides de Ming. En ple any 1946! És aquesta la primera i única volta en què va guanyar clarament la partida al generalíssim. Per a la victòria definitiva va haver d’esperar, com tot el món, a la seua mort.

[Publicada al diari Información el 29 d'abril de 2010]

el tallador de diamants

2010-03-30T08:39:00.000-07:00

Manuel Baixauli,
“Espiral”, Proa, 2009

En alguna ocasió li he sentit dir a Manuel Baixauli
que a ell més que escriure el que li agrada de veritat és reescriure. Com un tallador de diamants, gaudeix retornant una vegada i altra sobre la matèria narrativa per tal d’extraure’n totes les irisacions possibles, fins que s’ajuste sense defallences ni redundàncies a les seues intencions expressives. Aquest afany perfeccionista explica resultats tan quiratats com els de “L’home manuscrit”, i també com el del llibre que ara ens ocupa. “Espiral” fou l’obra amb què Manuel Baixauli es va donar a conèixer en el món de les lletres en guanyar el premi Ciutat de Badalona allà pel 1998. Aleshores el llibre va passar poc menys que desapercebut per a la major part de la crítica i lectors. Cosa normal, d’altra banda, en el nostre desballestat sistema literari: en tractar-se d’un autor desconegut, i amb l’agreujant de la procedència valenciana, a penes si se’n van fer ressò els cronistes del Principat, i tan sols relativament els d’ací baix. Ara, però, les coses són molt diferents. Manuel Baixauli és un autor reconegut gràcies a l’aclaparador èxit que “L’home manuscrit” va assolir fa un parell d’anys, i és al recer d’aquest èxit que l’editorial Proa han tingut l’encert de reeditar el seu primer llibre per tal que obtinga el ressò que en el seu moment se li negà. Un cas de justícia poètica, perquè “Espiral” constitueix una proposta literària altament original i suggestiva. Es tracta d’un volum de contes que podríem adscriure sense massa violència al gènere fantàstic. Tot llegint les seues pàgines ens endinsem en un univers enrarit, familiar i estrany alhora, que ens interroga sinistrament. Un univers on els personatges morts o recordats conviuen amb el vius, i on la realitat es confon amb la seua representació artística o mental. De tot açò es pot deduir fàcilment la tirada filosòfica de molts dels seus relats, que sovint provoquen estimulants curtcircuits en les maneres convencionals amb què el pensament lògic construeix el món que habitem. Són contes que reflexionen i ens fan reflexionar sobre la condició humana, sobre l’absurd existencial o sobre les màscares de la identitat. Tot sovint Baixauli adopta la forma del microrelat per a vehicular les seues dèries i obsessions. És aquest un subgènere de la narrativa breu –el més extrem– de gran exigència, que requereix una tensió estilística i un domini del temps narratiu màxims. Tot hi ha d’encaixar –i encaixa– com en un mecanisme de rellotgeria. Els elements decoratius, descriptius o psicològics hi són sistemàticament bandejats, fiant el pes del relat a l’exposició despullada del conflicte argumental, que tot sovint es carrega de ressonàcies metafísiques: la mort, l’atzar, el destí en són aleshores els temes predilectes, com ja ho eren a “L’home manuscrit”. L’exercici de reescriptura a què ha sotmés el text original no ha fet sinó accentuar-ne la concisió, dotant el conjunt d’un perfil encara més esmolat. No es tracta d’una literatura que compte en les lletres catalanes amb una tradició massa esponerosa. Cert Calders, cert Espriu, les amables paràboles de Josep V. Marqués... Al fons, la imponent ombra de Kafka.

[Publicat a Información el 25-3-2010]

La mirada piadosa

2010-03-02T11:15:00.000-08:00

Sherwood Anderson, “Winesburg, Ohio”, Viena Edicions, 2009.

Poc a poc, títol a títol, la col•lecció “El cercle de Viena” ha esdevingut un dels aparadors de referència per a les traduccions de la millor narrativa al català. La nòmina d’autors que ha congregat en poc temps és ben eloqüent: Kawabata, Virginia Woolf, Joseph Roth, Isak Dinesen, Thomas Mann, Kavafis, Dylan Thomas; així com la qualitat dels seus traductors, com ara Francesc Parcerisas, responsable de la que ara parlem. El darrer cop d’efecte ha estat la publicació de “Combray”, la novel•la que inicia la monumental “recherche” proustiana. Si el públic lector acompanya, seguiran la resta de volums. Que així siga! Perquè seria una magnífica notícia per a les lletres catalanes, donat que la versió de Jaume Vidal Alcover resulta ja introbable. Un altre indicador de l’exquisida qualitat de la col•lecció és la concessió del prestigiós Premi Llibreter 2009 al llibre que ens ocupa. Sherwood Anderson està considerat una de les figures tutelars de la renovació narrativa nord-americana, i malgrat no ser tan coneguda, la seua obra influí en figures tan importants com Hemingway, Faulkner o Scott Fitzgerald. “Winesburg, Ohio”, la seua obra més important, fou publicada el 1919, i narra magistralment la vida d’un petit poble imaginari de l’Amèrica profunda d’uns anys abans, en un moment de grans convulsions socials i econòmiques, quan la industrialització està transformant irreversiblement les formes de vida tradicionals. El llibre configura un mosaic de petites biografies que transmeten una forta impressió de realitat, amb una tècnica de vocació impressionista que no exclou algunes intromissions puntuals del narrador, que bé amb vocació didàctica bé amb intenció còmplice es deixa sentir ací i allà. De fet, podríem considerar “Winesburg, Ohio” com un conjunt de relats més que no com una novel•la pròpiament dita, donat el seu caràcter coral –alguns dels seus episodis van aparéixer abans en diverses revistes–, si no fora pel caràcter aglutinador de l’espai narratiu i de la figura protagonista, el jove periodista George Willard. La seua mirada impregna tot el llibre, així com el seu desfici existencial, que resta resumit en el que li confessà a sa mare a l’inici del llibre. “No sé què faré, només sé que vull anar-me’n i observar la gent i reflexionar”: una perfecta definició de la seua vocació d’escriptor, i també de la del seu creador, Sherwood Anderson. Juntament amb George Willard poblen el llibre tot de personatges marcats per la soledat, la tristesa i els problemes per aconseguir unes mínimes parcel•les de felicitat dintre d’una societat puritana. Personatges com el reverend Curtis Hartman, que es mortifica volent i dolent a la també atribolada mestra, a qui espia sacrílegament des de l’església; com Enoch Robinson, que no troba altra manera de comunicar els seus sentiments que els colps de puny; o com Alice Hindman, que un dia, incapaç de suportar la solitud que l’atenalla, surt nua al carrer.... Personatges commovedors en la seua humanitat i en la manera tan piadosa amb què Sherwood Anderson els retrata. Mentre llegia els relats d’aquest magnífic llibre m’ha vingut a la memòria l’univers de Carson McCullers, format també per personatges irremissiblement condemnats a veure coms els seus somnis de realització personal s’ofeguen en un ambient provincià. Un dels temes que alimenta, al capdavall, el bo i millor de la literatura contemporània.
[Publicat al diari Información el 25 de febrer de 2010]

Nines russes

2010-02-08T03:07:00.000-08:00

Francesc Serés, “Contes russos”, Quaderns Crema, 2009

Anastàssia Maxímova, la pretesa curadora d’aquesta antologia apòcrifa d’autors russos que és la darrera obra de Francesc Serés, relata al seu prefaci com arran de la caiguda del règim comunista les estàtues de Marx i sobretot d’Stalin van començar a ser desmantellades i dutes a la foneria que era a prop de sa casa per a reutilitzar-ne el metall de què estaven fetes, una matèria, per dir-ho a la manera de Shakespeare, tan pesada com els somnis –els malsomnis, en aquest cas¬–. Alguns dels caps d’Stalin eren tan grossos que no cabien al forn crematori, i van restar arraconats. Els contes seleccionats, “parlen de la mirada d’aquells caps i de com nosaltres els miràvem als ulls, com si els preguntéssim sobre el passat que els havia modelat i fos, i també sobre el passat més proper que els havia enlairat i trencat”. De la mateixa manera que les velles estàtues, els relats antologats refonen també vells arguments per a crear-ne de nous. Amb aquest volum l’escriptor de Saidí reprén la tasca iniciada amb “La força de la gravetat”, on demostrà amb escreix la seua bona mà per a la narració breu, fermament recolzada en la creació d’ambients i en la penetració psicològica. El llibre és, també, un homenatge a la literatura russa a través de cinc escriptors inventats, amb les corresponents notes biogràfiques, que representen diferents actituds davant de la dramàtica històrica soviètica dels darrers cent anys. Tot amb constants clucades d’ull a la realitat occidental en general i a la catalana en particular. Així, en el cas de la més jove, Ola Yevguènieva, els arguments giren al voltant de relacions sentimentals ambientades en la Rússia postcomunista i cosmopolita, i en un dels seus millors relats, “Low cost life, low cost love” no resulta difícil endevinar darrere del patriotisme rus el català. Véra-Margarita Abansèrev, la segona autora antologada, pertany a la darrera generació criada sota l’ala del comunisme, i en els seus contes en narra críticament la decadència, perfectament exemplificada a “Balada de la Plaça Roja”, on el fantasma de Marx recorre malencònicament Rússia, o a “La culpa”, en què un grup d’intel•lectuals represaliats poden reunir-se de nou al cap de vint-i-dos anys. En una línia semblant es mouen els relats de Vitali Kroptkin, tot i que en to més irònic, i posant l’aparell burocràtic en el punt de mira. Amb aquest heterònim, si ens és lícit d’usar aquesta denominació, Francesc Serés aconsegueix els moments més divertits del llibre. “Elvis Presley canta a la Plaça Roja” o “Qui els va parir” en són magnífiques mostres. També “L’home més sol del món”, que reconta la vella història de l’astronauta abandonat a la seua sort en el fred espai sideral. Amb Aleksandr Vòlkov, nascut el 1914, se’ns dóna una visió més èpica de la revolució, tot i que en “El camí rus” evidencia com els que manaven abans continuen fent-ho. Amb la història d’amor de “La pagesa i el mecànic” Serés reprén un tema ja tractat a “La força de la gravetat”, sols que l’ambientació catalana contemporània ha esdevingut ara un kolkhoz en l’època de la invasió nazi de Rússia. Amb Iosif Bergxenko, per últim, se’ns ofereix un tast de la literatura russa tradicional, amb fortes arrels mítiques. “El camí que hi ha al mig del bosc”, que ens parla del retorn a l’animalitat o “El darrer sopar de Serguei Aleksandr”, que recorre al motiu de la personificació de la figura de la mort en són mostres destacades. Tot plegat demostra una capacitat fabuladora molt poderosa, posada aquesta vegada al servei d’un joc literari tan exigent com reeixit. La recent concesió del premi Barcelona així ho reconeix.

[Publicat al diari Información el 28 de gener de 2010]

Ombres en el riu ja és un llibre digital

2010-02-02T11:34:00.000-08:00
Doncs sí, "Ombres en el riu" ja forma part de la Biblioteca Digital Hispànica, la secció virtual de la Biblioteca Nacional d'Espanya, dintre de l'apartat "enclave", i convivint amb tot de llibres escrits en les diferents llengües de l'estat. "Enclave" és una iniciativa en què participen diverses editorials, que han proposat els llibres que volien que formaren part d'aquesta biblioteca digital, i entre elles està Bullent. Aquesta iniciativa està tenint un gran èxit dins de la Biblioteca Digital Hispànica. Els llibres en català ocupen un lloc important en el rànquing d'obres consultades, i "Ombres en el riu" hi figura en el lloc 52é . Gens malament!

El lector de somnis

2010-01-10T02:40:00.000-08:00

[Publicat al diari "Información" el 31 de desembre de 2009]

Haruki Murakami “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món”, Empuries, 2009.

Mentre esperem amb candeleta la publicació de la seua darrera novel•la, “1Q84”, que està arrasant al Japó, podem entretenir-nos gojosament amb “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món”, novel•la del 1985 encara inèdita a l’estat espanyol, que publiquen simultàniament Tusquets en castellà i Empúries en català. Aquesta obra s’uneix al ja extens catàleg d’obres de Murakami en català, que compta amb novel•les tan destacades com “El meu amor Sputnik”, “L’amant perillosa”, “Tòquio blues”, “Kafka a la platja”, “After Dark” –la darrera fins ara, del 2004–, així com el volum de relats “El salze cec i la dona adormida”. L’obra de Haruki Murakami constitueix un dels fenòmens literaris més interessants dels darrers anys. El seu univers defuig els tòpics de la cultura japonesa. Des dels inicis de la seua obra, s’ha instalat en un territori pròxim a la literatura occidental, tant estilísticament com temàtica, encara que açò darrer resulte més problemàtic d’afirmar, donada la seua singular personalitat creadora. No en va és traductor d’autors com Raymond Carver, John Irving o Scott-Fitzgerald. Tant és així, que les seues històries podrien estar ambientades a qualsevol altre país dels anomenats avançats, en qualsevol altra megalòpolis que no fóra Tòkio. Aquesta és, segurament, una de les claus del seu èxit mundial. Però més important és encara la seua capacitat per a reflectir el desemparament i la soledad de l’home contemporani, perdut entre la necessitat d’estimar i el desig de recloure’s en el seu món interior, que sovint adopta un aspecte inquietant. Diu Murakami a l’entrevista que va concedir arran de la visita a Barcelona el maig passat que “els seus llibres són estimats per les persones que viuen una situació de caos”, i que conseqüentment, l’èxit internacional de les seues obres implica que “el món es caòtic”. Poc podem objectar a aquesta afirmació. Tan sols vaticinar que, tal i com van les coses, li resten molts anys de glòria literària. Siga com siga, a “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món” trobem un Murakami en estat pur, que ben segur no decebrà als seus entusiastes seguidors. De fet, se situa a l’inici de la seua trajectòria creadora, i fou una de les primeres que li reportà un reconeixement ample fora del seu país. La seua estructura ens resulta molt familiar: narra dues històries paral•leles, una situada en el món “real” –i això en Murakami no vol dir molt...– i una altra en l’imaginari. Dues històries que mantenen subtils relacions i que poc a poc van convergint amb una lògica sorprenent i implacable. En la primera el protagonista és un dels seus clàssics personatges solitaris i desorientat, dotat d’unes qualitats psíquiques extraordinàries; en la segona és un lector de somnis que viu en un desolat món mític. És la mateixa tècnica usada a “Crònica de l’ocell que fa girar el món”, “Kafka a la platja” o “After Dark”. Com en aquestes, Murakami aconsegueix arrossegar-nos als laberints subterranis de l’inconscient, amb la seua prosa diàfana, el ritme hipnòtic de la narració i els diàlegs frescos o profunds segons li convinga. Com Poe, Lovecraft o Kafka, Murakami té el perillós do de somiar despert, i de fer-nos somiar amb la seua literatura.

La conquesta de les dones

2009-12-09T08:33:00.000-08:00

[Publicat al diari Información el 26 de novembre de 2009]

Pepa Guardiola, “El desordre de les dames”, Bromera, 2009.

La novel•la històrica gaudeix de bona salut a les lletres valencianes. El darrers llibres de Francesc Gisbert (“La llegenda del corsari”), Vicent J. Escartí (“L’abellerol mort”), Silvestre Vilaplana (“L’estany de foc”, encara inèdit) i la que ara comentem, així ho demostren. Potser caldria preguntar-se el perquè d’aquesta vigència, i no fóra difícil trobar alguna resposta en l’èxit internacional de les ficions medievals d’Ildefonso Falcones o Kent Follet, per no remuntar-nos a l’obra pionera dels best sellers medievalitzants, “El nom de la rosa”, d’Umberto Eco. Tampoc s’hi ha de menysprear l’ indubtable atractiu que el motlle de la novel•la històrica, com qualsevol altre gènere, ofereix als seus conreadors, en tant que repertori eficaç amb què bastir les seues ficcions i connectar així amb un públic addicte: un enigma a resoldre o una missió a complir, uns fets històrics atractius, una ambientació creïble, i ja tenim els ingredients essencials per a l’èxit, sempre i quan es cuinen amb bon gust. És el cas d’“El desordre de les dames”, la novel•la amb què Pepa Guardiola va guanyar el darrer premi Enric Valor de novel•la. La història narra les vicissituds d’unes dones en el context de la conquesta de València per Jaume I. El protagonisme femení de l’obra està encapçalat per la jueva Susanna, que ha de fugir de Montpeller tot buscant la protecció del rei conqueridor. Pel camí coneixerà la cristiana Almodis i la morisca Yahyà, que amaguen, com la mateixa Susanna,un passat obscur. La part central de la novel•la s’ambienta en el setge de València, que esdevé l’escenari de les històries sentimentals de les protagonistes. Potser l’autora haja pogut trobar inspiració en l’immortal “Tirant lo blanc” per a l’alternança entre episodis amorosos i bèlics, o en la “Crònica dels fets” atribuïda al rei Jaume I, que ella sap humanitzar i dotar de realisme molt convincentment tot mostrant-nos la intrahistòria i el drama dels vençuts que l’embranzida èpica del text jaumí ignorava. Així, per exemple, el setge de València s’assembla per moments a una fira, plena de mercaders i buscadors de fortuna que acudiren al reclam de les riqueses que la caiguda de la ciutat els podia reportar. Molt important és també, en la lectura progressista que Pepa Guardiola fa de la història, la permeabilitat entre els diferents grups ètnics i religiosos. Les relacions amoroses de les dames constitueixen una veritable apologia del mestissatge. Com en les millors novel•les romàntiques, la passió amorosa aconsegueix derribar totes les barreres. Tal i com expressa la cristiana Almodis amb el ric estil enumeratiu que caracteritza l’obra, l’amor “aliena la ment, muda els interessos, desbarata el geni, altera el cos, desboca els instints, ni amb cordes grosses no se’l pot nugar, només si hom disposa de fortes regnes en el seu caràcter o d’experiències passades que en el seu atrotinament ens han fet patir, hom tindrà capacitat suficient per conduir-lo a través de camins segurs que l’emparen i defensen dels mals”. Novel•la clàssica d’amor i de guerra, “El desordre de les dames” proposa una relectura femenina de la història, i ho fa d’una manera amena i gratificant. Comproven-ho vostes mateixos.

El retorn del poeta a Ítaca

2009-12-09T08:28:00.000-08:00

[Publicat al suplement Posdata del diari Levante el 4 de desembre de 2009]

L’Aiguadolç, 36, tardor 2009. Homenatge a Lluís Alpera.

Els darrers dos anys han estat molt fructífers en la trajectòria creadora de Lluís Alpera. Si en el 2008 ens sorprenia amb un poemari –El nou rapte d’Europa–, cosa que no s’esdevenia des de que deu anys abans publicara la que fins aleshores era la seua obra completa, Cavalls a l’alba, enguany la revista L’Aiguadolç li ha dedicat un monogràfic que refrenda la seua condició de clàssic contemporani. Aquest volum d’homenatge presenta, com és costum en aquest tipus de publicacions miscel•lànies, un caràcter irregular i amb inevitables redundàncies, però vist en conjunt ofereix un positiu interés per a conéixer les claus que defineixen l’obra del poeta del Cabanyal. Deixant de banda les semblances personals introductòries, el pinyol del volum i la seua part més rellevant la constitueixen els textos que se centren a analitzar la producció global de l’autor i alguns llibres concrets. Pel que fa al primer cas, destacaríem l’article d’Emili Rodríguez-Bernabeu –l’altre home fort de la poesia catalana a Alacant–, que dibuixa la projecció social de l’obra d’Alpera en un context tan difícil com l’Alacant dels anys setanta, així com la capacitat de l’autor per a gestionar-la. Ens ofereix també un retrat acolorit i sincer del poeta des de la confiança que dóna l’amistat de molts anys. Josep Ballester, per la seua part, minimitza el tòpic del realisme social tot destacant la unitat global de l’obra. Per a ell, Alpera seria, des dels seus primers llibres, el poeta del desig i de la passió de viure. Ángel L. Prieto de Paula, que és el traductor al castellà d’una antologia de Lluís Alpera de pròxima publicació, en recorre la trajectòria estètica seguint el camí iniciat per l’estudi pioner d’Arthur Terry que prologava Cavalls a l’alba, tot enriquint-lo amb les seues comparacions amb el context castellà. Lluís Roda, al seu torn, incideix de nou en la relativització de l’etiqueta del realisme social que d’ençà de la famosa antologia d’Amadeu Fabregat del 1974 –ja aleshores apuntava dots de censor– ha hagut de patir Lluís Alpera. Roda hi assaja unes sucoses comparacions amb la poesia d’Estellés, referent ineludible: tots dos, segons la seua feliç fórmula, solemnitzen la vulgaritat. També hi destacaríem l’anàlisi que fa del component religiós que subjau al panerotisme alperià, encara que ens haguera semblat molt oportuna l’al•lusió al poeta que inaugura en les lletres catalanes el misticisme de la passió carnal: Joan Salvat-Papasseit. Pel que fa als articles centrats en l’anàlisi d’obres concretes, l’obra triada ha estat la darrera, El nou rapte d’Europa. Resulta comprensible en tant que és la que ofereix un terreny quasi verge per a les exploracions hermenèutiques. Antoni Vidal Ferrando i Antoni Ferrer compleixen aquesta funció molt solventment, destacant-hi la coherent reelaboració del mite odissèic que vertebra tota la seua obra. Emili Casanova, per últim, analitza el model lingüístic de l’autor de Dades de la història civil d’un valencià, tot ressaltant la fidelitat al model estàndar propi dels escriptors de la seua generació, amb algunes concesions a la col•loquialitat del valencià que conformen un conjunt equilibrat i expressiu. El volum es completa amb unes dades biobibliogràfiques molt útils per als estudiosos i lectors de l’obra poètica de Lluís Alpera.

El dia que va morir John Lennon

2009-11-06T08:40:00.000-08:00

[Publicat al diari "Información" el 29 d'octubre de 2009]

Vicent Borràs,”Lennon i Anna”, Bromera, 2009

Que la cultura pop ha esdevingut un dels més poderosos cabals conformadors de l’imaginari dels nostres dies resulta una obvietat de tal calibre que fins i tot fa una mica de vergonya d’haver-ho de repetir. Com també resulta d’una redundància quasi insultant el recordar que va ser a finals de la prodigiosa dècada del seixanta quan es va introduir en les lletres catalanes –i espanyoles en general- de la mà d’autors com Terenci Moix. Devem a l’”enfant terrible” del Raval, abans que es passara amb tota l’artilleria pesada al conreu en castellà de la novel•la històrica faraònica, la valoració sentimental de la iconografia de la cultura de masses, que adquireix la seua formulació més reeixida en El dia que va morir Marilyn. El paper catalitzador que la malaguanyada estrella de Hollywood va jugar en la generació de Moix és simètric al desenvolupat per John Lennon en l’obra de Vicent Borràs (1962), que segurament el tingué present en la concepció general de la seua obra. Per als que vorejàvem el divuit anys el dia que el van assassinar, el 8 de desembre de 1980, la seua mort va significar una gran trasbals, una mena d’abrupte fi de la innocència. Per als joves d’aleshores Lennon representava, com s’afirma a la fi d’aquest llibre, tot el que era digne d’admiració “l’esperit de rebel•lia i la defensa dels desvalguts, els comentaris mordaços i els versos més tendres, les balades més sentides i les dissonàncies més agosarades”. I és per això que l’autor d’Algemesí li ret homenatge. I ho fa amb un conjunt de relats que prenen com a fil conductor la seua figura, o més ben dit, la manera com els diferents personatges van estimar la seua música i van viure la seua mort. Es tracta d’un llibre amb valor de testimoniatge generacional, i és per això que la narració oscil•la entre el relat de les vivències dels joves dels vuitanta, que aleshores començaven a despertar als desficis de la vida i l’amor –una altra redundància–, i la constatació del desencant dels mateixos personatges uns anys més tard, ja al llindar d’una maduresa plena de fracassos i renúncies. L’autor reïx en la dissecció de tots dos moments vitals, i aconsegueix dotar al text d’intensitat i delicadesa en la narració dels amor juvenils i de malenconia i lucidesa en els crepusculars. I sense estalviar-se una punta de mala bava. Molt important és també la banda sonora del llibre, que com en el millor cinema, esdevé un element narratiu més. I no sols pel que fa a la música de l’ex-beatle, sinó també al rock i al pop d’aquells anys, i fins i tot a la clàssica en el cas del que potser siga el millor relat del conjunt i el que li dóna forma –“L’eco de les músiques”. Tot i que la figura central de Lennon cohesiona convincentment el llibre, hi ha una sèrie de relats que defugen la seua unitat, com ara els ambientats a Itàlia, o els microrelats que l’emmarquen amb pretensions mítiques. Si bé en el primer cas el to d’infelicitat s’addiu amb l’atmosfera general del volum, en els segons resulta qüestionable la seua eficàcia. Siga com siga, Vicent Borràs ha aconseguit un llibre original i tendre, que sap transitar elegantment pels perillosos camins de la nostàlgia.

Un entusiasme anomenat Nietzsche

2009-10-29T03:36:00.000-07:00

De tots els libres que m’he empescat, sens dubte que "Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana" (Pagès, 2009) és el que ha tingut un major reconeixement. Primer pel premi que aconseguí –el XXVé Josep Valverdú!–, amb un acte de lliurament dirigit per Màrius Serra i amenitzat per Raimon, amb tot d’entrevistes i fotos. Fins i tot TV3 i Catalunya Radio se’n feren ressó. Després per l’espai que li han dedicat a diaris i revistes de primera línia. Primer fou l’"Avui", que al juny li dedicà la portada i en publicà el pròleg al suplement de cultura, i la setmana passada ha estat "El Temps", que per boca de Xavier Pla li dedicà un moderat elogi. Això és molt més del que un escriptor perifèric com jo podia esperar. Les revistes especialitzades no tardaran tampoc a parlar-ne. Ben cert que el tema és molt agraït, i que li he esmerçat molt de temps i treball. El resultat crec que és ben digne, tot i que, naturalment, perfectible. Però un dels mèrits que no se li poden negar és haver fet un assaig llegidor d’un tema que, a priori, estava condemnat a romandre en el reducte acadèmic. Això implica una renúncia a aprofundir en determinats aspectes, els més abstrusos, de la filosofia nietzschiana, i a potenciar la vessant divulgativa del ressò de la seua obra en les lletres catalanes. Autors tan importants com Maragall, Puig i Ferreter, Salvat-Papasseit, Josep Pla, Llorenç Villalonga, Joan Fuster o Baltasar Porcel no s’entenen sense la seua petjada. Poca broma, doncs.
D’entre els escriptors contemporanis que el modernisme volgué incorporar al seu projecte cultural, el pensador alemany és, sense cap dubte, el de més profunda petjada en la cultura europea contemporània. En l’atmosfera expectant de finals del segle XIX, la seua obra dinamità els fonaments de la cultura occidental – el cristianisme, la democràcia, la metafísica, el socialisme, l’estètica romàntica– al temps que gosava somiar amb noves formes de vida. La lucidesa implacable en l’anàlisi dels símptomes de la decadència d’occident anava acompanyada d’una inèdita, desmesurada fe en la vida, que exalçava fins als límits la voluntat d’autosuperació.
És clar que, al marge de l’interés objectiu del personatge, hi ha un interés personal, que arrela en la meua joventut, quan Nietzsche era una icona del pensament llibertari. La seua esmena a la totalitat de la moral cristiana, el seu vitalisme orgiàstic, el “viure perillosament” no podia sinó seduir l’adolescent airat i desficiós que jo era aleshores. Ara, des de la talaia del quaranta anys, les coses es veuen amb uns ulls molt més escèptics. Tanmateix, no deixa de seduir-me la crida del visionari de Sils-Maria. D’aquelles flames passionals resten aquestes brases intel•lectuals. I per molts anys!

Belles i maleïdes

2009-10-27T02:34:00.000-07:00

[Publicat al diari "Información" d'Alacant el 30 de juliol de 2009]

Gilles Leroy, “Alabama song”. Edicions de 1984, 2009.

La col•lecció Mirmanda d’Edicions de 1984 es caracteritza per la voluntat d’oferir al públic catalanoparlant bones traduccions de clàssics contemporanis i actuals. Una ràpida ullada al seu catàleg així ho constata: Balzac, Tolstoi, Puixkin, Hoffmann, Verne, Dino Buzzati, Claudio Magris, John Berger… La novel•la de Gilles Leroy, guanyadora del Goncourt el 2007, s’inscriu esplèndidament dins d’aquesta línia, i ho fa ficcionalitzant la vida de Zelda Sayre, l’esposa d’Scott Fitzgerald. Esdevingueren icones dels feliços anys vint i de la generació perduda, la que balafià geni i vida entre París i nord-americà a ritme de jazz. Les seues biografies, excessives i fulgurants, expressen a la perfecció la convulsió de l’època d’entreguerres que culminà en el crack del 29: tots dos moriren prematurament, ell absolutament alcoholitzat, ella coquetejant perillosament amb la bogeria. Leroy es fica dins la pell del personatge de Zelda i ens la presenta com una dona eclipsada pel talent i el reconeixement públic d’Scott Fitzgerald, que s’hi comporta de manera tirànica, arribant fins i tot a prohibir-li que escriga i a usurpar-li, ja en plena decadència, els seus escrits. El novel•lista francés fragmenta la seua novel•la en dues línies temporals, una cronològica, que ressegueix la història d’amor entre Francis i Zelda des de que es van conéixer el 1918 a Montgomery, la ciutat d’ella, quan eren dos joves ambiciosos i somiadors, passant després per les nits de vi –o whisky– i roses a Nova York i pel viatge a Europa. Era l’època daurada de la seua relació, en què la passió corria paral•lela als èxits d’Scott com a escriptor. Després arribà la decadència del seu talent, la infidelitat i el refredament. La segona línia temporal se situa en els anys trenta i quaranta, i narra el peregrinatge de Zelda per diferents hospitals psiquiàtrics fins arribar a la seua tràgica fi. L’escriptura de Leroy, impressionista i poètica, sap expressar tant la sensibilitat extrema del personatge –“Reia, les primeres vegades que jo, amb un tros de llençol, em tapava el pit nu. Tan nu que gairebé em feia mal” – com la crudesa de la seua desesperació –“els electroxocs són massa forts, tinc el cap com una pasteta pastosa i em fan mal les dents, els demanaré que baixin el voltatge”–. La publicació d’ “Alabama song” en català coincideix amb una mena de revival de l’obra d’Scott Fitzgerald, palesa en les diferents adaptacions cinematogràfiques d’algunes de les seues obres: la ja estrenada “El curiós cas de Benjamin Button” i les imminents de “Bells i maleïts “ i “El gran Gatsby”. Sembla que l’època de crisi –o ressaca– en què vivim connecta amb la dels anys vint, i res millor per comprovar-ho que tornar al seus llibres. Ed. 62 acaba d’editar “Contes de l’era del jazz”. També hi podem trobar les seues dues grans novel•les: “El gran Gatsby” i “Tendra és la nit”. Per a llegir “Save me the waltz”, la novel•la on Zelda dona la seua visió de la història, encara haurem d’esperar: la posteritat no ha sigut tan amable amb ella com amb el seu marit.

D’atzars i de somnis

2009-10-22T07:38:00.000-07:00

[Publicat al núm. 46 de "Caràcters", gener de 2009]

Francesc Bodí, El soroll de la resta, Bromera, 2008.

Arriba un moment, en la vida d’un home, en què s’adona que és major el temps que arrossega al darrere que el que li resta al davant, i aleshores sent la necessitat de plantejar-se si el rumb que ha pres la seua vida ha sigut el correcte, si ha sigut fidel als seus ideals i amors, o potser en algun moment ha errat el camí i ha sucumbit a la tirania de la realitat. Aquest és el dilema moral a què s’enfronta Bataller, el protagonista de El soroll de la resta, la darrera novel·la de Francesc Bodí, guardonada amb el premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant. La seua situació de crisi existencial el relaciona amb el protagonista d’una altra novel·la seua, L’infidel, on el desencadenant del conflicte intern era la mort del pare. Ara, però, serà la pròpia mort, anunciada per un infart, la que mourà el fils de la trama. Després de la sorprenent incursió en el realisme màgic d’Havanera, on el llenguatge narratiu s’impregnava de l’opulenta sensualitat dels tròpics tot ordint una història coral d’amors contrariats i dones encisadores, Bodí ha tornat a territoris més pròxims, tant estilísticament com geogràfica. El soroll de la resta, igual com s’esdevenia a L’infidel i també a Guerres perdudes, és una novel·la de personatge, i és al damunt de la seua dissecció psicològica que s’arma la història. L’autor excel·leix de nou a crear un personatge convincent, complex, ric de suggerències. Bataller és un periodista que ha triomfat en el món de la publicitat, i que des de la talaia del seus cinquanta anys es demana què va ser d’aquell jove entusiasta que durant els anys de la transició volia menjar-se el món, i es demana també fins a quin punt un home es responsable dels seus actes, en tant que sovint és l’atzar qui governa les nostres vides. Un tema, el de l’atzar, que junt amb d’altres com el de la temptació de desaparèixer i iniciar una nova vida lluny de tot i de tots o el de les subtils relacions entre somni i realitat, aproxima Francesc Bodí a l’univers de Paul Auster. El discurs de Bataller, contrapuntejat per enginyosos slogans, reïx a transmetre’ns el seu món íntim d’una manera natural i matisada. L’altre protagonista de l’obra, Adrienne, enriqueix enormement el conjunt. El seus estudis filosòfics aporten un punt de vista ben particular, que deconstrueixen la realitat i la seua interpretació discursiva. Tot plegat contribueix a crear un estil ric, on conviuen una gran diversitat de registres: poètic, irònic, filosòfic, publicitari…Com s’esdevé sempre en Francesc Bodí, la riquesa lèxica del seu valencià meridional ressalta per damunt de tot. Posseeix un dels llenguatges literaris més rics i genuïns d’entre els escriptors valencians actuals, i això s’evidencia especialment en la part ambientada en la Vall de Gallinera. No ens podem resistir a donar-ne una mostra: “Tot d’un plegat va esclatar una cridadissa desesperada. Un esvalot d’oronetes atrotinades va envair el pati. Voletajaven sota el parral, s’interposaven en la conversa, passaven a frec dels caps”. En aquesta part, la més extensa de l’obra, la narració adquireix un to costumista que ens remet, inevitablement, a Volves i Olives, la seua primera novel·la. En un to deliberadament naïf, l’autor ens hi presenta tota una sèrie de personatges arquetípics de la vida rural, que viuen en una mena de temps detingut, apegats al ritme canviant de la natura. En aquest món pretesament paradisíac irromprà el flux de la història sota la temible forma de l’agent urbanitzador. I de la mateixa manera que s’esdevenia, per exemple, a L’illa de l’holandes, els habitants d’aquest reducte lluitaran per salvar-lo de l’amenaça de l’especulació urbanística. Amb aquesta sensible i intel·ligent novel·la, Francesc Bodí aprofundeix en una trajectòria que al llarg dels anys es dibuixa coherent i generosa. El soroll de la resta arrela en la seua geografia més íntima alhora que hi obre nous i prometedors camins.

Baltasar Porcel, “in memoriam”

2009-10-22T07:32:00.000-07:00

[Publicat al diari "Información" el 27 d'agost de 2009]

Baltasar Porcel, “Cada castell i totes les ombres”, Ed. 62, 2008.

Existeix entre la fauna lletraferida una curiosa tendència necròfila que fa que, quan un escriptor mor, sentim la imperiosa necessitat de llegir alguns dels seus llibres. Al capdavall, el millor homenatge que li podem retre. És el que a mi m’ha passat amb l’última novel·la de Porcel, “Cada castell i totes les ombres”, escrita durant l’escàs temps de treva que li va concedir el càncer que finalment va acabar amb la seua vida el juny passat. Hi trobem bona part de les obsessions temàtiques que poblaven la seua obra anterior: el gust pels personatges poderosos, vitals, moguts per una voluntat implacable de domini i per una sensualitat exaltada –pura autobiografia–; l’anàlisi dels ressorts del poder, que el mateix Porcel tastà tan de prop; la dissecció lúcida de la política i la societat catalana, resolta sovint en tons caricaturescos; la reivindicació de les arrels tel·lúriques, quan no purament biològiques, de l’ésser humà o el gust per la creació de sagues familiars, fortament arrelades a un territori –l’Andratx natal hi cedeix pas al Delta de l’Ebre–. L’argument també ens resulta ben familiar, i això és més un signe d’autenticitat que no d’esgotament: Ginés Jordi Martigalà, un potentat constructor català pròxim a la vellesa, viu una història d’amor amb una bella i jove historiadora de l’art. De manera paral·lela a la trama sentimental es veu immers en una sèrie d’intrigues empresarials i polítiques que el duen a relacionar-se, entre d’altres, amb el president de la generalitat catalana. No és aquest l’únic homenot que trau el cap. Tot escarbant entre l’estirp familiar, Porcel donarà vida al general Franco, a López Rodó o a Josep Pla, autor d’un manuscrit trobat que introdueix una sorprenent trama policíaca. És en la configuració de la història i la llegenda d’aquest personatge que el novel·lista mallorquí desplega de manera més brillant les seues indiscutides capacitats fabuladores. Juntament amb Martigalà, l’altre protagonista és Pelai Puig Alosa, professor d’institut alliberat amb aspiracions polítiques, que després d’una sèrie d’estrafolàries peripècies veurà com la seua carrera rep un impuls inesperat. El seus monòlegs mentre passeja per uns barris obrers –els esfondraments del Carmel com a inspiració– resulten força divertits, i vehiculen una esmolada crítica als tics de progressia, amb el fòrum de les cultures al fons. I tot, en fi, amanit amb un estil vigorós i original, que sap emmotllar-se tant al registre solemne i transcendent com a la caricatura més mordaç o als diàlegs més llampants. Un estil, al capdavall, que ha fet de Porcel un dels valors més sòlids de la literatura catalana contemporània. Amb ell desapareix una veu única i irrepetible. Resten, però, els seus llibres, la seua obra literària, extensa i intensa, on no és difícil trobar peces altament valuoses, com ara “Les primaveres i les tardors”, “Cavalls cap a la fosca”, “Ulisses a altamar”, “El cor del senglar”… o aquesta que la clou brillantment, “Cada castell i totes les ombres”.

Històries de Praga

2009-10-19T09:42:00.000-07:00

[Publicada al diari "Información" d'Alacant el 24 de setembre de 2009]

Monica Zgustova, “Palau d’hivern”, Proa, 2009

Nascuda a Praga i resident a Sitges des de fa alguns anys, Monika Zgustova ha esdevingut una de les principals artífexs de la penetració de la literatura txeca a l’estat espanyol. A més de ser traductora del rus i del txec al castellà i al català, ha desenvolupat una important obra com a narradora, reconeguda internacionalment, dins la qual s’insereix la novel•la que comentem. “Palau d’hivern” conta la història d’Eva, una jove praguenca idealista i sensible, en el període de temps que s’escola entre la dictadura comunista i l’arribada de la democràcia. La trama de la novel•la reposa sobre un triangle sentimental, el que manté la protagonista amb un músic, Karel , i un buròcrata comunista, Milan. Una relació conflictiva, ja que si bé se sent naturalment atreta pel primer, no pot deixar mai el segon. Aquest conflicte bàsic, juntament amb d’altres que recorren l’obra, serveix l’autora per a descriure la societat repressiva de l’època soviètica –“la gran mentida”–, la seua implacable censura política i moral, la corrupció que podreix els seus ciments. Un paper important en aquesta crítica a la deshumanització comunista el juga l’àvia d’Eva, representant de la vella i refinada societat, que ho resumeix així: “Mira nena, observa amb molta atenció aquest rectangle en el qual es reflecteix tot el que és insubstituïble en el món, ¿ho veus? Un gerani blanc, un bedoll blanc, unes oronetes negres. Això és el que queda, això és el que no podrà destruir cap règim polític, cap dictador, ni tan sols una guerra. Això és el que sempre m’ha donat forces, això i la música”. No resulta difícil relacionar aquest univers narratiu amb les novel•les i relats de Milan Kundera, sols que ací la veu és la d’una dona, i el registre més accentuadament sentimental i poètic. Això resulta especialment patent en les delicioses descripcions de Praga, que manté intacta la seua bellesa malgrat l’abjecció regnant: “Des d’alguna banda ressonava suaument la veu planyívola d’un saxo, mentre l’àvia i jo suràvem enmig dels carrers nevats cap a la sala Smetana. El vent travessava sense cap mena d’obstacle les mitges grogues de fantasia que portava. Abans d’entrar a l’edifici que mirava al riu, vaig fer un cop d’ull al castell de Praga, que es reflectia, platejat, sobre el gel que cobria el Moldava com un mirall”. El 1989, quaranta anys després de la instauració del règim comunista, retornà la democràcia, però malgrat que intentà encomanar-se de l’alegria col•lectiva, aviat se’n desencantà, perquè veié que, en el fons, continuaven manant els de sempre, i que l’únic que havia passat és que la burocràcia comunista havia estat substituïda pel pragmatisme capitalista, que volia convertir Praga en una ciutat escaparata per a gaudi dels turistes. A ella sols li resta refugiar-se en els llibres, en l’art, i en la complicitat femenina. Una història, en fi, la d’Eva i la de Txèquia, que ens resulta molt familiar…