El novel•lista d’Alacant

Joaquim G. Caturla, Els ulls del gos, 3 i 4, 2010.

La darrera novel•la de Ximo G. Caturla té la virtut de situar-nos de nou en un univers narratiu perfectament reconeixible. Això, sens dubte, és signe d’autenticitat, de fidelitat a uns referents temàtics i estilístics molt consolidats. Si repassem la seua narrativa per a adults –i “Els ulls del gos”, guanyadora del darrer premi Antoni Bru d’Elx, convida a fer-ho– veurem que hi ha un tema que s’hi repeteix molt sovint: el de la lluita contra la solitud, contemplada com un infern d’on els personatges intenten, amb major o menor fortuna, escapar. La cita que encapçala el seu únic volum de relats, titulat significativament Els colors de la solitud, resumeix molt bé el que volem dir: “L’enfer est tout entier dans ce mot: solitude”. Igualment important resulta aquesta temàtica a les novel•les La casa de les flors i L’home de l’estació, protagonitzades, la primera, per una dona fadrina que, en els anys convulsos de la transició democràtica, i ja passada la trentena, cerca el seu lloc en el món i, la segona, per un vell falangista que mentre agonitza rememora, abandonat per la família, els aspectes més truculents del seu passat. També a “Els ulls del gos” ressona aquest potent motiu temàtic. En aquest cas el protagonista és un professor d’institut, Llorenç Planelles, que ja ha tombat la cinquantena, la dona del qual ha mort fa un parell d’anys. La mare malalta i el fill estudiant completen el mapa de la seua desolació. El relat de la lenta superació del dol del professor alterna amb el de la vida en un institut, que l’autor coneix força bé i que ja havia explorat, en clau molt més lleugera, a la novel•la juvenil Tot l’estiu per davant. L’interés de la descripció de la vida escolar es focalitza ara en la problemàtica de l’assetjament, allò que ara s’anomena “Bullying”: Petru, un adolescent d’origen romanés, en serà la víctima, i a través d’ell la trama s’obrira a d’altres possibilitats dramàtiques que propiciaran importants i positius canvis en la vida del protagonista. Molt important és també, en la novel•la que ens ocupa, l’ambientació en la ciutat d’Alacant. Igual que s’esdevenia també en l’obra anterior, Ximo G. Caturla es recrea en la descripció de la seua ciutat, per la qual sent una indubtable estima, i per això mateix, no s’està de criticar-ne la devastació produïda per la desídia o avarícia dels governants: “No li abellia tornar a casa malhumorat. No miraria, doncs, el jardí arrasat de la Diputació, sense hibiscus, violers ni gessamins. S’esforçaria per oblidar els gratacels gegantins on s’estavella i embogeix el vent de la mar. Faria per no veure l’estàtua del polític liberal del segle XIX, de posat elegant, contrastant amb el fons anacrònic i desalienat de la Cruz de los Caídos, d’inconfusible estil postguerrista. Faria els ulls grossos a la verticalitat despietada de construccions altíssimes que havien crescut al costat d’antics edificis senyorials i cases modernistes amb miradors artístics i cúpules de colors”. Com podem comprovar, l’estil del narrador alacantí conserva tota la seua riquesa i precisió. Ximo G. Caturla és un artesà de l’idioma, i ací i allà ens sorprén amb un gir acolorit enmig d’una prosa sempre controlada i elegant. Amb “Els ulls del gos”, doncs, no fa sinó posar una pedra més en l’edifici ja molt consolidat de la seua obra.

[Publicat al diari Información el 28 d'Octubre de 2010]

El llegat literari d'Enric Valor

El tretze d’octubre passat em van convidar a la Delegació de l’Institut d’Estudis Catalans en Alacant, i més en concret a la Biblioteca Enric Valor, per presentar la primera de les “Tertúlies Valorianes” que a partir d’ara s’hi realitzaran cada mes. L’objectiu de les tertúlies és difondre l’obra d’Enric Valor i fomentar-ne l’estudi. Ras i curt: mantindre viu el seu llegat, Amb aquest homenatge l’IEC s’anticipa, amb molt bon ull, als que tenen previstos l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per tal de commemorar, enguany, els deu anys de la seua mort, i l’any que ve, els cent del seu naixement. Aquesta unanimitat institucional revela la importància de la persona: Enric Valor és sens dubte una figura clan en la recuperació cultural valenciana en els foscos anys de la postguerra. I això tant en l’àmbit lingüístic com literari.
El tema que vaig proposar, per a aquesta primera tertúlia, era “El llegat literari d’Enric Valor”. I per a donar peu a les intervencions dels companys de tertúlia –Brauli Montoya, director de la Delegació de l’IEC a Alacant, Ximo G. Caturla, Lliris Picó, Vicent Brotons, Carles Cortés, entre d’altres–, vaig llançar algunes idees, que es limitaven a sintetitzar el que és més que sabut pels estudiosos de l’obra de l’escriptor de Castalla. Per exemple, la doble vessant de la seua dedicació literària: rondallística i de creació original. En totes dues, la seua aportació resulta fundacional i fecundadora, en tant que, tot i existir alguna aportació anterior, la supera i crea les bases per a una continuïtat posterior. Així, en la vessant rondallística, la seua tasca recopil•ladora i recreadora és després seguida per molts altres, d’entre els quals comptem a Alacant amb notables exemples, -em referia especialment al de Ximo G. Caturla.
Pel que fa a la seua obra narrativa original, s’esdevé alguna cosa semblant. A partir de la publicació de les novel•les del Cicle de Cassana, es trenca aquella “aversió a les pròpies imatges” de què parla Fuster. Amb la seua proposta novel•lística, els valencians disposem d’uns referents de ficció on emmirallar-nos, on reconéixer la nostra història. On reconéixer-nos com a poble. Aquest interés per la pròpia realitat com a motiu literari, és un dels llegats més importants d’Enric Valor. I això està molt relacionat amb la seua compilació rondallística, perquè en tots dos casos contribuí decisivament a la creació d’un imaginari nacional.
Una altra de les grans contribucions del llegat literari valorià, és la seua aposta decidida per la varietat valenciana. En això, el seu mestratge ha estat indiscutible, i ha marcat una tendència que a la fi ha resultat dominant en els narradors valencians.
També vaig apuntar que el nostre respecte i agraïment per la seua obra no ens havia d’impedir parlar de les limitacions del seu model narratiu, d’arrel decimonònica: el sentimentalisme, l’idealisme, el didactisme, que potser dificulten el seu accés a un lector actual. Cert que el context en què es va produir la seua obra, la manca d’una tradició sòlida, feien molt complicada la seua connexió amb els corrents contemporanis de la narrativa occidental.
De tot això i de molt més vam parlar en un ambient relaxat i amè. I quan ens en vam adonar ja era d’anar-nos-en. El mes que ve el llegat d’Enric Valor tornarà a prendre vida en la següent tertúlia.

Generació Ikea

Llucia Ramis, “Egosurfing”, Destino, 2010.

Amb tan sols dues novel•les Llucia Ramis ha tingut prou per a erigir-se com una de les més prometedores figures de la nova fornada de narradors catalans. Amb la primerenca Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, saludada encomiàsticament per veus tan reputades com Sam Abrams o Julià Guillamon, encetava el retrat generacional dels que com ella ronden la trentena i es busquen la vida a la ciutat de Barcelona. La imatge general que transmetien els seus personatges –un psicòleg que quan troba una feina fixa pega a fugir, una jove que en el comiat de soltera decideix deixar-ho córrer, una altra que deixa passar també l’anhelat príncep blau– era la de la por al compromís dels que per edat han de començar a assumir les responsabilitats de la maduresa. Aquesta resistència a abandonar el caràcter provisional de les relacions interpersonals i laborals va dur l’autora ha batejar la seua com a generació Ikea. La fòrmula és, sens dubte, afortunada, i ha trobat una perllongació eficaç del seus principis bàsics en la segona obra. Amb Egosurfing, mereixedora del darrer Josep Pla, traduïda al castellà i amb un important èxit de vendes i crítica, la narradora mallorquina continua el retrat generacional, tot eixamplant-ne l’horitzó. Sense abandonar la descripció del papalloneig sentimental dels seus personatges, ara l’èmfasi recau sobre la influència banalitzadora d’internet en la vida de la gent. El títol, en aquest sentit, resulta molt definitori, i al•ludeix a la pràctica de navegar per la xarxa a la recerca d’informació sobre un mateix: si no ets a internet, no existeixes, en seria l’inevitable corol•lari. “Hem passat d’una societat individualista a una societat vanitosa i egolatra”, afirma el personatge protagonista de manera concloent. El fenòmen de facebook juga un important paper en la trama del llibre. Malgrat anomenar-se xarxa social, per a un altre dels protagonistes de la novel•la, periodista com l’autora, no és més que la coartada perfecta per a l’exhibició narcisista del propis sentiments: hi penges alguna cosa sobre tu per tal de resseguir-hi les reaccions de la gent. Important resulta també l’espai dedicat a explorar els perills intimidatoris de la xarxa, l’amenaça a la privacitat que el nou gran germà duu aparellada. Al marge d’aquesta ambientació ciberespacial, l’argument se situa dins dels paràmetres d’una novel•la d’aprenentatge. La jove protagonista evoca, amb clars tints autobiogràfics, els seus anys d’estudiant a Barcelona, el descobriment del sexe i la manera tan cruel amb què la mort va trencar abruptament la festa contínua que era la seua vida. Les recurrents al•lusions a la infantesa mallorquina completen aquestes evocacions. Hem parlat de descobriment del sexe, que no de l’amor, que hi és implacablement desmitificat. El desig de soledat de la protagonista és tan gran que de vegades voldria desaparèixer. Tanmateix, com aconseguir-ho sota l’imperi de google? Són aquestes paradoxes les que fan que els personatges d’Egosurfing ens resulten tan pròxims, tan vius, tan actuals.

[Publicat a Información el 30 de setembre]