La guerra dels avis

 

Vicenç Villatoro, Un home que se’n va, Proa, 2014, 667 p., 21€.

 

     No és la primera vegada que Vicenç Villatoro aborda el tema de la guerra civil. Ja el 2001 ho va fer en forma de novel·la en La ciutat del fum, on ordia una trama en què els fantasmes de la guerra afloraven, vint anys després, en forma de venjança. També, a la manera de Juan Marsé, hi trobàvem un personatge que tornava a la seua ciutat, Terrassa amb tot de comptes pendents a resoldre. Hi apuntaven alguns dels temes que ara desenvoluparà de manera més extensa i madura, sense la crossa de la ficció,  entre ells, la voluntat de comprendre les raons de tots els personatges i  d’indagar en  els orígens familiars. Un home que se’n va és un llibre ambiciós i extens –més de sis-centes pàgines–, que ha ocupat el seu autor al llarg de set anys. Aquesta dedicació ja dóna fe de la honestedat i convicció del seu propòsit, palpable en el detallisme obsessiu amb que mira de reconstruir i comprendre la història del seu avi, tant amb documents escrits com fotogràfics. Vicente Villatoro Porcel, tal i com el títol indica, va marxar del poble cordobés Castro del Río l’estiu de 1950, en direcció a Terrassa, quan tenia més de seixanta anys. Les causes d’aquesta fugida cal cercar-les, tal i com l’autor ens explica, en la brutal repressió que va patir al llarg de la guerra i la postguerra. En el primer cas, a mans dels anarquistes; en el segon, dels falangistes i de l’aparell repressor franquista. Comerciant de teixits, home liberal, regidor moderat d’esquerres compromés en el Comite del Front Popular quan va esclatar la guerra i el poble es va col·lectivitzar, s’hi va trobar al mig dels dos focs creuats, i va estar a punt de ser afusellat pels dos bàndols. La justícia franquista, però, el va condemnar a mort i finalment se li va commutar la pena a cadena perpètua. L’any 1944 surt del penal de Burgos en llibertat condicional. Ni ell és el mateix, ni ho és el seu poble. S’havia convertit en “un home viu tocat per la mort”. La guerra ha deixat a Castro com a la resta d’Espanya un rastre de por i misèria, sobretot en els vençuts. Impossible viure-hi amb aquell estigma. Uns anys després, quan per fi li concedeixen la rescissió de la condemna, decideix començar de nou lluny d’allí. I no parlar-ne mai més. Aquesta és, succintament la seua història. Una història que mereixia ser contada i que el bon ofici del seu nét ha permés que puguem conéixer. Cert que hi ha en la  indagació de Vicenç Villatoro el desig de justícia històrica que guia a  la generació dels néts dels vençuts, però tal i com es  repeteix sovint al text, les motivacions principals  tenen també –o sobretot– a veure amb la recerca de la pròpia identitat: “Per què va marxar?” –es demana l’autor. “I potser d’aquesta pregunta en pengen d’altres, de seves i de mon pare i dels meus fills. De meves també. Sobre qui sóc i qui no sóc. Sobre quina és la meva tribu, si és que en tinc alguna”. El trauma de la guerra, reprimit per les víctimes i els seus fills, emergeix en els néts en forma d’estranyament. Per a saber qui és ell mateix  l’autor sent la necessitat d’arribar al fons del que li va passar a l’avi. Es per a donar resposta al silenci d’aquell home ferit en l’ànima que va haver de marxar del seu poble que Vicenç Villatoro ha escrit aquest llibre tan commovedor com necessari. [Información, 30 d'abril de 2015]  

 

D’homes i monstres

 

 

 

   

 

 

Sebastià Alzamora, Crim de sang, Proa, 2012, Barcelona, 278 p.

 

La darrera novel·la de Sebastià Alzamora torna a incidir en un camp tan abonat en les lletres catalanes com  és el de la guerra civil. La profusió de novel·les que recentment han pres la contesa espanyola i els anys posteriors com a motiu argumental és tan gran que bé caldria una posada al dia del volum que Josep Faulí li dedicara el 1999. A les obres canòniques caldria afegir ara una nodrida nòmina, que hauria de comptar amb noms tan rellevants com Emili Teixidor, (Pà negre, 2003), Jaume Cabré (Les veus del Pamano, 2003), Carme Riera (La meitat de l’ànima, 2004) o Ferran Torrent (Bulevard del francesos, 2010), per no citar les aportacions igualment importants de Lluís Anton Baulenas, Vicenç Villatoro, Toni Cucarella, Francesc Bodí Joaquim G. Caturla o Valentí Puig, que acaba de publicar Barcelona cau, visió gens complaent dels darrers dies de la guerra. Dins d’aquest dilatat i divers corpus d’obres Crim de sang ocuparia un lloc particular: el dels que prenen aquest convuls període com a pretext per a les seues fabulacions, per al pur joc literari. Això resulta evident si considerem que la major part de les obres dedicades a la guerra civil i les seues seqüeles contenen un marcat caràcter ideològic, en què la voluntat de denúncia de les injustícies comeses per l’exèrcit i el règim franquista ocupa un lloc preponderant. Se situen doncs, per usar l’etiqueta popularitzada en els darrers temps, dins del moviment de la memòria històrica. Després, la qualitat de cadascuna dependrà de la major o menor perícia de cadascú per a bastir un artefacte narratiu convincent. En el cas de la novel·la que ens ocupa, aquest discurs ideològic resta reduït al mínim, i en qualsevol cas és posat al servei d’un relat en què allò principal és entretenir de manera intel·ligent el lector. Per tal d’aconseguir aquest lloable fi, Sebastià Alzamora recorre a gèneres tan populars com el  policíac i  el gòtic. I en aquest punt en ve a la ment el nom de Carlos Ruiz Zafón i la seua embafosa  L’ombra del vent. I no pas perquè Crim de sang siga embafosa, ans al contrari, resulta de molt bon pair, però sí pel que totes dues novel·les tenen d’agilitat fabuladora, d’ambientació barcelonina i de recurrència a la literatura de consum. Tot seguint aquesta veta, fora més just relacionar-lo amb escriptors de més ambició literària, com ara Eduardo Mendoza, o amb d’altres com Joan Perucho, amants del fantàstic i de l’erudició històrica. És doncs de l’empelt de la literatura d’entreteniment i de la temàtica de la guerra civil d’on neix l’originalitat de la proposta de l’escriptor mallorquí, que es fa palesa ja en el seu inici, focalitzat ni més ni menys que en el monòleg d’un vampir. O d’algú que creu ser-ho. Un vampir, a més, que confessa haver-se cobrat recentment dues víctimes. De la investigació d’aquests crims en el context de l’estiu del 1936 se n’ocuparà el comissari Gregori Muñoz, posseïdor dels atributs més reconeixibles del gènere negre. Una de les víctimes del suposat vampir és un germà marista que romania amagat a una pensió del carrer Ferran, tot fugint de la persecució dels anarquistes. I és precisament el món eclesiàstic i el de la FAI, amb el brutal Departament d’Investigació en primer terme, els que adquiriran un major protagonisme a l’obra. El treball de documentació, tant en aquests camps com en la resta de l’obra, està molt ben metabolitzat en la trama. Al fil de les investigacions del comissari apareixen de manera recurrent una sèrie de temes on s’endevinen els veritables interessos del novel·lista, i entre tots aquests, n’hi ha un que es repeteix significativament: el  de l’existència d’una part monstruosa en l’ésser humà. El monstre humà emergeix col·lectivament en temps de guerra, i adopta al llarg de la novel·la diverses formes: el vampir, l’autòmat, el fanatisme religiós o anarquista... I deixe-m’ho ací, que no vull xafar-li la guitarra al possible lector.  [Caràcters, 59]

La guerra civil, encara

Valentí Puig,“Barcelona cau”, Proa, 2012.
Lluís Llach, “Memòria d’un ulls pintats”, Empúries, 2012.

L’atzar ha fet que hagen coincidit recentment, als aparadors de novetats, dues interessants visions de la guerra civil espanyola, que s’uneixen al ja abundant cabal d’obres sobre aquest inesgotable tema. Es tracta, en ambdós casos, de les creacions de figures rellevants de la cultura catalana, situades, a més, a les antípodes de l’espectre ideològic i estètic, cosa que fa la seua lectura conjunta especialment recomanable. La primera d’aquestes obres és Memòria d’un ulls pintats, primera aproximació de Lluís Llach al gènere narratiu. La fama de l’autor fa que t’aproximes al seu relat amb una barreja de curiositat, respecte i prevenció, i amb una insistent pregunta rondant-te pel cap: com haurà resolt l’insigne cantautor la difícil prova de la primera novel·la? Sortosament, les reserves desapareixen tan bon punt comences a llegir i comproves que llenguatge i història flueixen amb naturalitat. L’argument gira al voltant d’una parella d’amics —“Amics Amats”, com se’ns dirà repetidament al llarg de la narració—, David i Germinal, que viuen la seua joventut en els prometedors anys republicans al barri de la Barceloneta. La seua història d’amor es veurà truncada, com tot, per l’arribada de la guerra. Germinal, protagonista i narrador, evocarà els anys immediatament anteriors a la guerra com una mena de paradís perdut, en què el respecte a la cultura, a l’educació, a la justícia social, ocuparan un lloc preferent. Això el fa caure, de vegades, en un to excessivament idealitzador que no afavoreix el conjunt, com tampoc ho fa l’exaltació èpica de certs moments del relat de la guerra, la derrota i la posterior repressió dels guanyadors. Per sort, els capítols finals imprimeixen un gir sorprenent a la història, que acabarà persistint de manera entranyable en la memòria. Totalment diferent és l’opció triada per Valentí Puig, que centra Barcelona cau en els tres darrers dies de la guerra a Barcelona. La visió entendrida de la novel·la de Llach esdevé ací narració descarnada de la lluita per la supervivència en uns moments en què les institucions i els ideals republicans trontollaven sota les bombes feixistes. El protagonista és Víctor, agent del SIM que exerceix d’espia doble al servei de la Cinquena Columna. Es tracta d’un personatge al límit de l’amoralitat, que intenta treure profit de la seua situació per a enriquir-se i gaudir de tantes dones com puga. Una de les dones que coneix, Palmira, jugarà un paper crucial en la trama, que adquirirà tints passionals. El jove Víctor s’enamorarà d’ella, i per poder-la fer seua buscarà el seu suposat germà per les txeques d’una Barcelona espectral. La insistència de Puig a parlar-nos de les tortures comunistes a les txeques, així com el to irònic usat amb les institucions i l’exèrcit republicà, és una de les més novedoses aportacions de la seua obra al corpus de novel·les catalanes inspirades en la guerra civil. Si bé en el àmbit castellà es compta amb autors com José M. Gironella o Ignacio Agustí , en la literatura catalana no existia, que jo recorde, un cas semblant. Ben allunyat de la mistificació de la derrota republicana, Puig opta per carregar les tintes en el caos en què s’havia convertit Barcelona —i per extensió Catalunya— sota les mans de comunistes i anarquistes, per a així adoptar una posició equidistant entre els dos bàndols: “La rapinya tumultuosa havia començat i, entre dos leviatans, l’un en retirada i l’altre avançant, la ciutat buscava un sac de sucre”. Siga com siga, es tracta d’una novel·la impactant, potser la millor fins ara de l’autor, que amb l’estil el·líptic i sentenciós que el caracteritza sap descriure de manera convincent els desastres de la guerra. [Información, 29 de març de 2012]