Vicenç Pagès Jordà, “Dies de frontera”, Proa,
2013.
Tot sovint s’ha comparat la figura del narrador
amb la de Déu, per la seua capacitat per a crear mons segons el seu lliure
albir, movent els personatges a través d’un argument més o menys atzarós i
penetrant en els racons més amagats de la seua ànima. Però el Déu que inspira
el narrador postmodern, sense renunciar als seus atributs tradicionals, li
agrada fer-se notar i posar al descobert les regles del joc narratiu. Tal i com
indica Vicenç Pagès en diversos moments de la seua novel·la, Déu, si existeix,
és un bromista. “Dies de frontera”, obra mereixedora del darrer premi sant
Jordi, s’inicia amb un capítol que en marca el to: una parella es besa davant
d’uns grans magatzems a la Jonquera, aliena al tràfec de gent que es mou al seu
voltant. L’escena és descrita d’una manera molt visual, de clara inspiració
cinematogràfica. Al capítol següent, aquest narrador exhibicionista i juganer ens
posa en situació: “En els pròxims capítols mirarem d’esbrinar com és que
aquesta parella s’està besant en els primers paràgrafs. No tenim pressa”. En
efecte, al llarg de les tres-centes i escaig pàgines de la novel·la assistirem
al desplegament de la història de Teresa, la xica de la l’escena inicial, i de
Pau, la seua parella: com es van conéixer, com van ser els nou anys de
convivència, i com han arribat al tràngol que n’amenaça la continuïtat. Es
tracta, doncs, d’una novel·la sobre la crisi de parella, sobre el difícil pas a
la maduresa, tema d’indubtable actualitat abordat recentment per Marta Rojals a
“L’altra”, tot i que amb un estil molt més apassionat. L’ambientació de la història té una significació especial.
Transcorre entre Girona, La Jonquera, Portbou i el Pertús, és a dir, en la
frontera entre Catalunya i França, un territori que l’autor coneix molt bé en
tractar-se de la seua terra natal. Estem
acostumats a les narracions ambientades en la frontera entre Mèxic i els
Estats Units, però no així a les que transcorren en les nostres fronteres més
pròximes, i una de les qualitats, i no l’única, d’aquesta novel·la, és saber
explotar aquest territori tan fèrtil en possibilitats vitals i narratives. El
títol de l’obra adquireix aleshores el
seu veritable sentit, perquè fa al·lusió tant a la frontera física com al llindar
de les responsabilitats adultes que els protagonistes dubten a traspassar. El
caràcter fronterer de la novel·la es manifesta també en el seu fragmentarisme.
“Dies de frontera” s’estructura en un seguit de capítols breus que transiten
hàbilment entre la ficció i l’assaig. Així, per posar-ne un exemple, quan Teresa coneix a un personatge en el tren que la du
de Girona a Figueres, en compte de centrar-se únicament en el procés
de seducció, el narrador preferirà prendre’n distància i parlar-nos de les
qualitats eròtiques dels trens, tot il·lustrant-ho amb exemples extrets de
l’obra de Josep Pla, Virginia Woolf i Italo Calvino. El mateix farà a l’hora
d’afrontar una escena sexual: ens remet a un estudi sobre la pornografia. Potser
hi haja lectors a qui aquest plantejament els resulte massa fred, per
intel·lectual. És, en qualsevol cas, un antídot molt eficaç contra els tòpics i
els excessos sentimentals.
Información, 26-6-2014.
