El Valor de Cèlia i Ricard

 

 

    Dissabte passat, en la Casa Rural Enric Valor de Penàguila, vam viure una emotiva vetllada. La Coordinadora Alcoià i Comtat pel valencià, de la mà de l'incombustible Francesc Gisbert,  va lliurar el I Premi Valor a Celia Ibáñez i Ricard Sancho per la seua tasca de defensa de la nostra cultura. Ells van ser els fundadors de la  llibreria Set i Mig d'Alacant, que en 1974 i al llarg dels anys següents es va convertir en una referencia ineludible per a la literatura en català i punt de trobada dels partits valencianistes. Després del sopar d'homentage va haver una magnífica actuació musical del grup Jazz Acords amb Sofia Moltó. En el transcurs de l'acte es va lliurar als homenatjats un llibre amb algunes col·laboracions literàries i fotografíes de l'època. Aquest que ve a continuació és el meu text:      

 

 

"Per als que ens alimentem també de llibres, les llibreries ocupen un lloc fonamental  en la nostra biografia. De fet, podem resseguir la nostra trajectòria vital fent -ne  l’inventari . La meua primera llibreria, de xiquet, fou una tenda de Benilloba que anomenàvem “la botigueta”. Allí, don Daniel, un dels  mestres del poble, acompanyat per  la seua amable muller,  tenia una petita però selecta col·lecció de llibres i tebeos  dels quals em proveïa. Primer, naturalment, foren els Pulgarcito i els Mortadelo y Filemón, però més tard la cosa es posa seriosa: em vaig comprar les Rimas de Becquer, en una bonica edició il·lustrada que encara conserve, i això em va obrir les portes d’un altre món. Més endavant vaig marxar a Alacant, i allí l’afecció als llibres, lluny de desaparèixer, no va fer altra cosa que augmentar. En Alacant hi havia moltes llibreries per a triar, la majoria ja desparegudes. N’hi ha dues, especialment, que han restat en la meua memòria: Laos, que estava enfront del Portal d’Elx, i Set i mig, no massa lluny d’allí, en un carrer que donava a la Plaça de Correus. Estàvem a finals dels setanta, i eren els anys en què les reivindicacions autonomistes i la defensa de la cultura valenciana es mostraven en plena ebullició. I tocant als llibres en català, Set i mig era una referència ineludible. Quan jo vaig començar a freqüentar-la, a causa sobretot de començar els estudis de Filologia Catalana, Cèlia i Richard ja no la regentaven. Fou més tard, parlant amb ells al poble que em vaig assabentar que foren ells els que la posaren en marxa. Mai no els estaré prou agraït.  Fou en Set i mig que em vaig comprar els primers llibres en català: El llibre de meravelles, de l’Estellés; Nosaltres el valencians, de Fuster, i tota la resta. Segurament fou aleshores quan vaig concebre la insensata idea de contribuir jo també a omplir els prestatges de les llibreries amb algun llibre de collita pròpia. Ara que les velles llibreries tradicionals estan convertint-se en una espècie en perill d’extinció a favor de les asèptiques grans superfícies, és de justícia retre homenatge a aquests dos pioners. Gràcies Cèlia i Richard per la generosa llavor que vau sembrar."       

Realitat i fantasia

Lliris Picó, “Moisés, estigues quiet”, Bullent, 2015.

Carles Cortés, “La clau que obria tots els panys”, Bromera, 2015.

     L’atzar ha fet que coincidisquen en les llibreries les obres de dos escriptors alacantins, Lliris Picó i Carles Cortés. Es tracta de dues novel·les adscrites al calaix de sastre de l’anomenada literatura juvenil. En el cas de la novel·la de Lliris Picó “Moisés, estigues quiet”, ve avalat pel prestigiós premi Enric Valor de narrativa juvenil. “Moisés, estigues quiet” conta la història d’un xiquet hiperactiu –bé, amb TDAH: Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, tal i com se’ns precisa a la novel·la–. A partir del relat del mateix Moisés, coneixem com és la seua particular manera d’estar en el món, els problemes que li ocasiona i la forma tan positiva i simpàtica que té d’afrontar-los. La seua veu, d’una versemblança i naturalitat extraordinàries,  és sens dubte una de les grans troballes de l’obra, i  genera l’adhesió lectora des del primer moment. Entre els centres d’atenció del nen estan, naturalment, la família i les xiques. Perquè Moisés ja està en una edat que comença a interessar-se per les coses de l’amor: “Quan anàvem a cinqué de primària, la Joana em va preguntar en una carta si volia ser el seu nuvi i jo li vaig dir que sí (encara que a mi qui més m’agradava era la Clàudia) i em pense que des d’aquell moment les pessigolles a la pell i a l’estómac han anat augmentant, sobretot en els darrers mesos”. Pel que fa a la família, la mare adoptiva –perquè Moisés és un nen adoptat–, darrere de la qual s’endevina la personalitat de l’escriptora, juga un paper important, així com els seus germans. Malgrat l’orientació juvenil de text, “Moisés, estigues quiet” pot ser gaudit per qualsevol lector, i especialment per aquells  interessats en valors com la tolerància i el respecte a la diferencia.  

     

 

      Pel que fa a “La clau que obria tots els panys”, de Carles Cortés, representa un gir inesperat dins de la seua trajectòria com a novel·lista, que fins ara s’havia centrat en la indagació de la femineïtat. Es tracta d’un relat inserit clarament dins del gènere fantàstic. Carles Cortés hi crea un espai imaginari, l’illa d’Incastruç, on regeixen unes normes –la Norma– molt particulars. Per exemple, no està permés consumir vi emmelat abans dels vint anys, no està permés festejar amb una persona de l’altre sexe o viatjar fora de l’illa fins als trenta, etc. Toni, el jove protagonista, desafiarà aquestes normes i viurà una sèrie d’aventures que transformaran per sempre més la seua vida. En el viatge que decideix emprendre comptarà amb l’ajut d’un amulet màgic, que l’ajudarà a trobar el seu camí. “La clau que obria tots els panys” és, doncs, una novel·la d’iniciació que, a la manera de les rondalles meravelloses, implica la superació d’una sèrie de proves que duen aparellades un procés de maduració psicològica, dins del qual ocupa un lloc fonamental el rebuig dels sentiments tòxics –por, enveja, odi, gelosia, ràbia– i l’adhesió als sentiments positius –l’amor, la sinceritat, l’honestedat. Tot i comptar amb una llarga tradició de literatura popular al darrere que el forneix de motius argumentals i personatges, la construcció d’un món imaginari requereix d’un important treball literari que Carles Cortés resol de manera efectiva. En posarem un exemple, centrat en el moment en què el protagonista es troba a l’interior d’una cova plena de portes, i entre elles ha de trobar la que l’ha de treure d’aquell atzucac: “Va observar minuciosament les portes. N’hi havia més d’un centenar. La seua veu ressonava en la caverna. La desolació del jove era completa. Estava sol i no el podia ajudar ningú”. El llibre compta amb el complement gràfic d’un mapa d’aquesta illa encantada, així com d’una sèrie d’il·lustracions que col·laboren a visualitzar els seus curiosos escenaris i habitants.  (Información, 28 de maig de 2015)