El món segons Borja

Joan Borja, Café del temps, Bromera, 2013.

És segurament en els llibres memorialístics on es trasllueix de manera més transparent la visió del món del seu autor, el seu tarannà, les seues manies, obsessions, amors i desafeccions. Tot i que no deixa de construir un personatge, l’escriptor de diaris o memòries s’hi mostra més a les clares, sense les màscares distanciadores de la ficció. Això resulta evident una vegada més en Café del temps, el diari amb què tan agradablement ens acabà de sorprendre Joan Borja, mereixedor de la darrera edició del Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Sota el fil conductor de la contemplació del mar de la seua Altea natal, i el sabor d’un café com a fidel companyia, Joan Borja veu passar la vida al llarg d’un any, i ens fa còmplices de la seua mirada. Els apunts del seu diari segueixen el model canònic en aquesta mena d’obres: apunts biogràfics, esbossos paisatgístics, confessions, aforismes, reflexions, units tots ells per la inconfusible veu de l’autor. Una veu rica, suggerent, amb molts matisos –tants com els colors de la mar que li agrada convocar–, que tant sap polsar les cordes de la nostàlgia com de la celebració, de l'escepticisme com de l'adhesió emfàtica. Són molts els temes que Borja toca en les seues anotacions, però no és difícil constatar-hi una sèrie de recurrències, com ara l'enamorament del paisatge marítim, la reflexió sobre la mort o sobre la desaparició de les formes de vida tradicionals, l’apel·lació al sentit comú o l'arrelament segur en el seu poble i en la seua família. La veu de l’autor té un ferm aliat en el seu estil, ric i seductor, amb forts ecos de la memorialística catalana: Pla en primer terme, en les descripcions paisatgístiques i la relació d’anècdotes, Fuster en la vessant aforística. No són pas males advocacions, i qui més qui menys en el memorialisme o l'assaig català planeja o fustereja. Siga com siga, amb Café del temps Joan Borja ens ha donat una generosa i perdurable dosi de la seua visió del món, la seua singular manera d’estimar i comprendre la vida. Perquè, com el mateix autor diu i ens demostra en el seu llibre, “tot, absolutament tot –per més pròxim i quotidià que ens siga– és incitador i sorprenent si es mira amb ulls, circumstàncies o angles d’innovació”.

L’artista i l’artesà

 

Benjamin Black, Mort a l’estiu, Bromera, 2012.

    D’ençà que l’editorial Bromera publicà El mar el 2007, la seua aposta per John Banville ha estat decidida i ininterrompuda. Amb el novel·lista irlandés Bromera dóna continuïtat a l’estratègia d’enriquir el seu catàleg amb les traduccions d’autors prestigiosos com ara Salman Rushdie, Orhan Pamuk, Herta Müller, Naguib Mahfuz o John Updike, per citar-ne tan sols alguns dels més cridaners. Els resultats d’aquesta política editorial són doblement positius, perquè d’una banda contribueix a prestigiar-la,  i de l’altra li obre les portes als lectors del  Principat i, de rebot, de  la resta del domini lingüístic. Unes portes, que, ai las, són encara de difícil accés per a la majoria dels escriptors valencians que componen el gros del catàleg de l’editorial d’Alzira. Cert que l’assumpció de la modalitat oriental per a totes les traduccions hi resulta determinant, perquè la fragmentació del circuit literari català no dóna per a més, amb comptades excepcions. Siga com siga, la tria de John Banville ens sembla tot un encert, en tant que és un autor que conjumina admirablement l’excel·lència literària amb l’accessibilitat. A hores d’ara són ja vuit els volums publicats del novel·lista irlandés, tres amb el seu nom real –la ja esmentada El mar, Els infinits i Llum antiga– i cinc amb el pseudònim de Benjamin Black, que és el que usa quan es decideix pel gènere negre: El secret de Christine, L’altre nom de Laura, El lèmur, A la recerca de l’April i la que ara ens ocupa, Mort a l’estiu. En aquest nou lliurament, l’avatar policíac de Banville recorre de nou al seu personatge favorit, el metge forense Quirke i el rodeja d’altres vells coneguts: la seua filla Phoebe i l’inspector Hackett. I de nou és també el Dublín dels anys cinquanta l’escenari triat per al desenvolupament de la trama. L’inici és brutal, en tots els sentits: Titus Jordan, un important home de negocis, és trobat a la seua casa de camp amb el cap destrossat i una escopeta a les mans. Tot seguit arriben l’inspector Hackett i el doctor Quirke i es posa en marxa la maquinària de la investigació, amb un dilema inicial que constitueix tot un clàssic del gènere negre: assassinat o suïcidi? Aviat fan la seua aparició tota una sèrie de personatges secundaris que pautaran les giragonses de la trama: la vídua,  Françoise d’Aubigny, dona de pertorbadora bellesa; Dannie Jordan, la depressiva i també bella germana de Titus, Carlton Sumner, una altre home de negocis que mantenia una tensa relació amb la víctima, i el seu fill Teddy, tocacampanes i arrauxat; Sinclair, l’ambiciós ajudant de Quirke, Maguire, l’establer que va descobrir el cadàver, amb antecedents per homicidi involuntari, ... Com en tot bon relat detectivesc, la llista de sospitosos és llarga i envitricollada, i no serà fins al final que es revelarà la sorprenent veritat. De manera paral·lela a les vicissituds de la investigació es descabdellen les inevitables històries d’amor, alguna previsible, d’altres, amb una modulació més pausada i convincent. Molt important és també, en Mort a l’estiu, la immersió en la doble moral que s’amaga sota les aparences de la catòlica i puritana societat dublinesa. Sota l’ensopiment provincià s’amaga una brutalitat cega, disposada a esclatar en qualsevol moment.  Quin dels dos móns, l’aparent o el de les clavegueres, és el vertader? Tot depén del lloc on et situes, però l’equilibri, tal i com observa Costigan, un dels personatges més sinistres del llibre, sempre és precari: “ Ens movem entre els mons, i és feina nostra assegurar-nos que es mantenen les aparences, per amagar la matèria fosca i emfasitzar la llum”, dirà, cínicament, i es quedarà tan tranquil.  L’autor, doncs, executa amb eficàcia la combinatòria d’elements que tota novel·la negra ha de complir. Però la qualitat de la proposta de Benjamin Black no rau, òbviament, en els tòpics argumentals i temàtics, inevitablement recurrents, sinó en l’estil, que sap alternar funcionalitat i suggeriment en les dosis adequades. En una entrevista recent concedida a La Vanguardia amb motiu de la  visita a Espanya per a presentar Llum antiga, la seua darrera novel·la, John Banville considerava Benjamin Black “una artesà”, mentre que quan signava amb el seu nom real era “un artista”. Tanmateix, creiem que l’artesà coneixedor de l’ofici que sens dubte és Benjamín Black no deixa de traslluir, ara i adés, les subtileses estilístiques que posseeix el seu demiürg. No és gens comú, per exemple,  trobar en una novel·la policiaca descripcions tan poètiques com aquesta: “La darrera llum s’esvania i semblava que les grans masses d’arbres que s’atapeïen darrere les baranes dels parc Saint Stephen irradiessin foscor, com si la nit hi tingués la font”. Artista i artesà, Benjamin Black ens ofereix a “Mort a l’estiu” una nova mostra de la seua capacitat fabuladora. Eduard Castanyo, el traductor habitual, contribueix a fer que  la seua lectura siga una veritable delícia  [Caràcters, 62].

 

La consciència de la literatura

Francesc Calafat, “Països de paper”, Afers, 2013.

Pocs oficis deu haver tan blasmats i alhora tan necessaris com el de crític literari. Reben de totes bandes: dels escriptors que, vanitosos irredempts, rara volta reconeixen la seua tasca, i de la crítica acadèmica, que els considera els parents pobres o atarantats. Ni que siga com a bocs expiatoris, la seua existència ja estaria justificada. I tanmateix, la crítica literària periòdica, la que veu la llum en els cada vegada més migrats suplements literaris del diaris o en les revistes especialitzades i s’enfronta a pit descobert amb les novetats, resulta un element fonamental de la institució literària. Informar, interpretar i valorar, tal i com observa Francesc Calafat, serien els seus principals manaments. Garbellar la collita literària, podríem afegir. I per damunt de tot, la voluntat de servir la literatura d’una manera honesta. I això és el que ha fet, al llarg dels anys Francesc Calafat en tots els mitjans en què ha practicat el seu ofici de lector, per dir-ho a la manera de Joan Garí. A “Països de paper” l’editorial Afers ha tingut l’encert d’arreplegar una antologia d’articles i ressenyes dispersos per diferents periòdics i revistes –“El País”, “El Temps” i “Caràcters”, principalment–. Llegits en conjunt ens ofereixen una visió panoràmica que la dispersió anterior no permetia. L’objecte fonamental de la seua dedicació crítica ha estat la literatura catalana, amb especial referència a la produïda al País Valencià. Tot aquest material s’organitza temàticament en cinc capítols. El primer, i més breu, té un caràcter teòric, i girà al voltant del sentit de la narració i de la mirada. El segon, basat ja en el comentari d’obres, se centra en els clàssics catalans –Joanot Martorell al capdavant– i en les traduccions d’alguns clàssics estrangers, com Shakespeare, Montaigne, Kafka o Camus. La part més substancial del llibre es condensa en els dos capítols següents, dedicats a la narrativa i la poesia. Tots dos tenen un estructura pareguda, en tant que comencen amb unes visions de conjunt i a continuació aborden un seguit de llibres que han marcat l’evolució de les lletres valencianes de les darreres dècades. Calafat és un crític ponderat i amb una sòlida formació, i tot i les naturals i saludables dissensions que s’hi puguen mantenir, els seus judicis contribueixen a la creació d’un cànon de la literatura valenciana actual. La part final del volum es dedica a l’assaig, i conté articles sobre Joan Fuster, Enric Soria i Gustau Muñoz, entre d’altres. És precisament com un assaig que es podria llegir aquest llibre, perquè al capdavall la crítica literària, en mans d’un bon escriptor, no és altra cosa que una variant modesta de l’assaig. La prosa de Calafat és amena i atractiva, i el lector interessat en el tema hi trobarà una font important de suggestions, informació i incitacions de lectura. Què més es pot demanar a la crítica literària?  Información, 25 d'abril de 2013.