Tot al seu lloc

Lluís Roda, Nadir, Proa, 2010.

És un llarg camí, i fecund, el recorregut per Lluís Roda (València, 1961) des de que començara a escriure poemes en la seua joventut. Als seus primers llibres es deixà seduir per un experimentalisme que indagava en els paranys cognitius del llenguatge. Poc a poc, i de manera més decidida des de Buirac d’amor (1998), la seua obra adquirí un to més íntim, i sense renunciar mai al gir imaginatiu, a la creativitat verbal i al joc amb la tradició, explorà territoris pròxims a la poesia de l’experiència, i fins i tot, en Elogi de la llibertat (2001), als de l’escriptura aforística. De les bondats d’aquest viatge poètic parlen a bastament els premis i reconeixements crítics rebuts, l’última manifestació dels quals és la concessió del Premi Jocs Florals de Barcelona l’any 2010 a Nadir, el llibre que tot seguit passem a comentar. Es tracta d’un original poemari que orbita al voltant de la temàtica amorosa. No és, en absolut, un tema nou en l’autor, però ara, des del llindar de la maduresa, adquireix unes tonalitats crepusculars que aporten nous matisos al seu tractament. Aquest to és present ja des del títol, Nadir, que com bé se’ns explica a l’inici del llibre, és el punt de l’esfera celeste oposat al zenit, i doncs, figuradament, el moment proper a l’ocàs vital. La consciència temporal que sobrevola tot el llibre es condensa en alguns poemes, dotant el conjunt d’un to introspectiu, de recapitulació. Això resulta especialment palés en la part final, “Quòndam”, que conté els poemes més intensos –també més vivencials– del conjunt. La part més extensa del volum du el títol de “Fornícula”, i està constituïda per una sèrie de poemes breus que narren una història d’amor de to convencional, on endevinem la recreació de diversos motius extrets de la lírica amatòria. Així, trobem poemes que beuen del conceptualisme o la sàtira trobadorescos –“Com porc que cerca una trufa/ I, trobant-la, no la pot haver./ Així jo he grufat, infructuós, / Cercant-vos persistentment”–, d’altres que adopten un to més apassionat – “T’estimaré en tots els mons possibles./ De totes les maneres possibles”–, alguns que voregen la candidesa –“Perquè es produïra el nostre Renaixement,/ Tu hauries de tornar a ser verge/ I jo als teus braços, xiquet”– i d’altres, encara, que fondegen en la mordacitat estellesiana –“Et tractaré amb guaret./ I em retractaré quan crec que calga./ I t’alçaré la falda/ Per comprovar que tot és al seu lloc”. Un no pot evitar sentir-se més atret pel registre que intueix més personal, present a la ja esmentada darrera part, i també a la titulada “Quadre de Nadal”. En aquests poemes, la tendència lúdica i el gust pels exotismes verbals de l’autor cedeixen el lloc a tonalitats més sentimentals. Però és del contrast de tots els registres anímics i lingüístics d’on neix l’excel•lència d’aquest llibre, la seua seductora polifonia.

[ Información, 26-5-2010]

Va de bo, cavallers!

Juli Capilla, “Raspall”, Bromera, 2010.

És un signe del temps que la poesia haja passat a ser un gènere minoritari. Qui llig poesia, a hores d’ara? Tot sovint, els mateixos poetes. Hauríem d’afegir-hi els professors de literatura –no tots, però– i, sí, concedim-ho, alguna ànima sensible, que enmig del bombardeig de la indústria de l’entreteniment, best sellers inclosos, encara gosa acudir a la que fou, no fa tant, l’expressió literària més exigent i prestigiosa. Cert que alguna responsabilitat li hauríem d’atribuir a la deriva hermètica i elitista que bona part de la poesia contemporània ha adoptat, entestada sovint en recerques metafísiques o experimentalismes lingüístics difícils de seguir per un públic majoritari. No és aquest el cas del llibre i del autor que en ocupa. L’obra poètica de Juli Capilla s’ha caracteritzat, precisament, per la seua comunicabilitat. Ja des dels inicis, quan es revelà, amb el Llibre del exilis, com un autor interessat en la poesia combativa, compromesa amb la reivindicació nacional valenciana, i més endavant, amb la poesia amatòria d’ Aimia, brillant homenatge a alguns dels grans poetes lírics de la tradició catalana – March i Estellés al capdavant. Més tard vingué L’instant fugaç, on assajà un to més meditatiu, amb la mort com a motiu dominant. En tots aquests llibres, i en el que ara en ocupa, Raspall, Juli Capilla ha aconseguit elaborar un estil depurat, personal, exigent, sense renunciar, però, a l’accessibilitat. En Raspall, després de la ombriua incursió en els territoris nocturns de l’existència del llibre anterior, Juli Capilla ens ofereix un llibre lluminós, centrat en l’evocació de la infància i joventut des del llindar de la maduresa. Aquells anys aurorals, viscuts al poble de Pedralba, als Serrans, dibuixen un paisatge essencialment feliç. Els diferents aspectes de la seua educació sentimental s’hi transparenten amb una delicadesa i una intensitat admirables: l’enlluernament dels jocs infantils, la comunió amb la naturalesa, la puixança del desig... Tot tenyit, inevitablement, d’una amable melangia. Els aliments de la terra hi adquireixen un protagonisme de tints estellessians, tant en la dignificació dels treballs agrícoles com en la celebració de la sensualitat: “El món era, en estiu, un meló de tot l’any/ obert de bat a bat tota la carn mostrava/ de plenitud a vessar relliscant per les galtes;/ era un meló d’Alger, sangonós, profilàctic, usurpant innocències, mordaces, clamoroses”. La segona part de Raspall retorna al registre èpic del Llibre del exilis. El joc de la pilota –una altra de les passions de l’autor– hi és tractat com una al•legoria d’allò més genuí de la cultura valenciana i de la seua realitat nacional, fins a adquirir ressons mítics, tel•lúrics, que s’enllacen subtilment, per la recerca compartida d’una ètica de l’autenticitat, amb la primera part del llibre. Amb aquest nou llibre, guardonat, com tots els altres, amb un premi important –el ciutat de València–, Juli Capilla continua jugant amb mà ferma la seua particular partida creadora. Va de bo, cavallers!

[Publicat a Información el 30-12-2010]