Joan Borja (editor), “Àncora del temps. Antologia de dietaris actuals”, 3 i
4.
Un dels fenòmens més
interessants dins del panorama de la literatura catalana recent ha estat l’auge
de l’anomenada literatura del jo. Memòries, autobiografies, biografies,
epistolaris, i diaris han anat fent-se un racó en les llibreries, i han aproximat
una mica més les lletres catalanes cap a eixa normalitat que, segons afirmava
Josep Pla, passa necessàriament per l’existència d’una prosa no ficcional
solvent. Malgrat que cada modalitat de la literatura autobiogràfica presenta
unes especificitats que fan difícil la generalització, hi ha certa coincidència
entre els comentaristes a afirmar que la profusió d’obres d’aquesta mena pot
obeir a una certa saturació de ficcions, inevitable en el món audiovisual en
què vivim. El cinema, la televisió, els còmics, els videojocs, ja ens forneixen
una dosi més que suficient de relats imaginaris, i el lector exigent trobaria
en les diferents vessants del
memorialisme una proposta que li aportaria una intensificació de valors
tan importants com la veracitat i l’autenticitat. Dintre de la literatura del
jo, potser siguen els diaris el gènere que ha experimentat un esclat més
espectacular, per tal com alguns autors de les darreres generacions s’han
llançat al seu conreu sense complexos, i han unit el seu nom als mestres del
gènere (Pla, Fuster, Manent, Gaziel, Puig i Ferreter...). Tota aquesta pràctica
recent ha conformat un corpus compacte i puixant, que “Àncora del temps”, el
llibre que comentem, antologa de manera molt encertada. El criteri que Joan Borja ha seguit per a fer
la tria ve avalat per una enquesta
realitzada pel Grup de Recerca de Literatura Contemporània de la Universitat
d’Alacant entre cinquanta crítics, escriptors i especialistes universitaris en
el marc del V Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica. Malgrat les inevitables
absències, els vint-i-dos escriptors d’aquesta antologia, acuradament
presentats en les notes introductòries, representen les veus més significatives
del dietarisme català actual. Hi trobem tota la diversitat discursiva pròpia
del gènere, a cavall de l’assaig, la narració, la descripció paisatgística, la
crònica, el llibre de viatges, el diàleg, l’expressió lírica, la confessió íntima, la captació de la
quotidianitat... Tot i l’aire de família
que presideix els universos literaris de cada explorador del jo, existeixen
entre ells marcades diferències. Per posar-ne tan sols uns exemples: entre les
exquisides incursions narratives de Pere Gimferrer en episodis amagats de la
història de l’art, l’enginy verbal de Joan Garí, condensat en els sues
aforismes; la comunió amb el ritme de les estacions de Miquel Pairoli i la lucidesa introspectiva de
Valentí Puig subjau una substancial
diferència de tarannà literari. Pel que fa a la selecció dels textos, ha estat
també resolta de manera pràctica i eficaç, en tant que en la majoria dels casos
són els mateixos autors els que l’han dut terme. Tal i com observa Joan Borja al
pròleg, la finalitat última d’ “Àncora del temps” –com la de qualsevol
antologia– és incitar el lector a llegir amb més profunditat l’obra dels
escriptors representats. Creiem que es tracta d’un objectiu plenament acomplit,
i que la riquesa del dietarisme català contemporani bé s’ho val. Siga com siga,
aquest volum, magníficament editat per 3 i 4, és ja valuós per ell mateix:
resulta difícil trobar en un sol llibre un cabal tan divers de vida i
literatura. [Información, 24 d'abril 2014]
