jueves, 25 de noviembre de 2010

“Diàleg a tres”, amb M. Antònia Oliver


Ahir vaig participar en un “Diàleg a tres” a la Fnac d’Alacant amb M. Antònia Oliver. Són unes activitats que organitza l’AELC per tal d’animar una mica el panorama literari en català al País Valencià i les Illes, que bona falta li fa, especialment per ací baix. L’acte, moderat amb solvència per l’incombustible Carles Cortés va estar animat i bastant concorregut. El moderador ens va llançar una entenimentada bateria de preguntes sobre la nostra tasca d’escriptors. Els orígens creadors, el motiu de la nostra escriptura, el paper de la fantasia en les nostres obres, la importància de la memòria històrica, com veiem el panorama literari actual, els nostres projectes… En fi, la mena de coses de què es parla en aquestes intervencions. Em va fer gràcia comprovar com, salvant totes les distàncies, hi ha certs paral•lelismes entre l’obra de M. Antònia Oliver i la meua: importància de la fantasia en les nostres primeres creacions, derivació posterior cap a la crònica realista ambientada en la postguerra, conreu de la novel•la policíaca... Siga com siga, vaig estar devanit de compartir taula amb una escriptora tan important. I no va ser l’única present a l’acte: també hi van acudir, a més de Carles, Lluís Alpera, Gaspar Jaén i Lliris Picó, tal i com testimonia la foto que encapçala aquesta entrada. En fi, encara que en un principi em fa mandra acudir a aquests actes promocionals, he de reconèixer que resulten molts estimulants, que animen a seguir escrivint, que és del que es tracta.

domingo, 31 de octubre de 2010

El novel•lista d’Alacant


Joaquim G. Caturla, Els ulls del gos, 3 i 4, 2010.

La darrera novel•la de Ximo G. Caturla té la virtut de situar-nos de nou en un univers narratiu perfectament reconeixible. Això, sens dubte, és signe d’autenticitat, de fidelitat a uns referents temàtics i estilístics molt consolidats. Si repassem la seua narrativa per a adults –i “Els ulls del gos”, guanyadora del darrer premi Antoni Bru d’Elx, convida a fer-ho– veurem que hi ha un tema que s’hi repeteix molt sovint: el de la lluita contra la solitud, contemplada com un infern d’on els personatges intenten, amb major o menor fortuna, escapar. La cita que encapçala el seu únic volum de relats, titulat significativament Els colors de la solitud, resumeix molt bé el que volem dir: “L’enfer est tout entier dans ce mot: solitude”. Igualment important resulta aquesta temàtica a les novel•les La casa de les flors i L’home de l’estació, protagonitzades, la primera, per una dona fadrina que, en els anys convulsos de la transició democràtica, i ja passada la trentena, cerca el seu lloc en el món i, la segona, per un vell falangista que mentre agonitza rememora, abandonat per la família, els aspectes més truculents del seu passat. També a “Els ulls del gos” ressona aquest potent motiu temàtic. En aquest cas el protagonista és un professor d’institut, Llorenç Planelles, que ja ha tombat la cinquantena, la dona del qual ha mort fa un parell d’anys. La mare malalta i el fill estudiant completen el mapa de la seua desolació. El relat de la lenta superació del dol del professor alterna amb el de la vida en un institut, que l’autor coneix força bé i que ja havia explorat, en clau molt més lleugera, a la novel•la juvenil Tot l’estiu per davant. L’interés de la descripció de la vida escolar es focalitza ara en la problemàtica de l’assetjament, allò que ara s’anomena “Bullying”: Petru, un adolescent d’origen romanés, en serà la víctima, i a través d’ell la trama s’obrira a d’altres possibilitats dramàtiques que propiciaran importants i positius canvis en la vida del protagonista. Molt important és també, en la novel•la que ens ocupa, l’ambientació en la ciutat d’Alacant. Igual que s’esdevenia també en l’obra anterior, Ximo G. Caturla es recrea en la descripció de la seua ciutat, per la qual sent una indubtable estima, i per això mateix, no s’està de criticar-ne la devastació produïda per la desídia o avarícia dels governants: “No li abellia tornar a casa malhumorat. No miraria, doncs, el jardí arrasat de la Diputació, sense hibiscus, violers ni gessamins. S’esforçaria per oblidar els gratacels gegantins on s’estavella i embogeix el vent de la mar. Faria per no veure l’estàtua del polític liberal del segle XIX, de posat elegant, contrastant amb el fons anacrònic i desalienat de la Cruz de los Caídos, d’inconfusible estil postguerrista. Faria els ulls grossos a la verticalitat despietada de construccions altíssimes que havien crescut al costat d’antics edificis senyorials i cases modernistes amb miradors artístics i cúpules de colors”. Com podem comprovar, l’estil del narrador alacantí conserva tota la seua riquesa i precisió. Ximo G. Caturla és un artesà de l’idioma, i ací i allà ens sorprén amb un gir acolorit enmig d’una prosa sempre controlada i elegant. Amb “Els ulls del gos”, doncs, no fa sinó posar una pedra més en l’edifici ja molt consolidat de la seua obra.


[Publicat al diari Información el 28 d'Octubre de 2010]

viernes, 15 de octubre de 2010

El llegat literari d'Enric Valor




El tretze d’octubre passat em van convidar a la Delegació de l’Institut d’Estudis Catalans en Alacant, i més en concret a la Biblioteca Enric Valor, per presentar la primera de les “Tertúlies Valorianes” que a partir d’ara s’hi realitzaran cada mes. L’objectiu de les tertúlies és difondre l’obra d’Enric Valor i fomentar-ne l’estudi. Ras i curt: mantindre viu el seu llegat, Amb aquest homenatge l’IEC s’anticipa, amb molt bon ull, als que tenen previstos l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per tal de commemorar, enguany, els deu anys de la seua mort, i l’any que ve, els cent del seu naixement. Aquesta unanimitat institucional revela la importància de la persona: Enric Valor és sens dubte una figura clan en la recuperació cultural valenciana en els foscos anys de la postguerra. I això tant en l’àmbit lingüístic com literari.
El tema que vaig proposar, per a aquesta primera tertúlia, era “El llegat literari d’Enric Valor”. I per a donar peu a les intervencions dels companys de tertúlia –Brauli Montoya, director de la Delegació de l’IEC a Alacant, Ximo G. Caturla, Lliris Picó, Vicent Brotons, Carles Cortés, entre d’altres–, vaig llançar algunes idees, que es limitaven a sintetitzar el que és més que sabut pels estudiosos de l’obra de l’escriptor de Castalla. Per exemple, la doble vessant de la seua dedicació literària: rondallística i de creació original. En totes dues, la seua aportació resulta fundacional i fecundadora, en tant que, tot i existir alguna aportació anterior, la supera i crea les bases per a una continuïtat posterior. Així, en la vessant rondallística, la seua tasca recopil•ladora i recreadora és després seguida per molts altres, d’entre els quals comptem a Alacant amb notables exemples, -em referia especialment al de Ximo G. Caturla.
Pel que fa a la seua obra narrativa original, s’esdevé alguna cosa semblant. A partir de la publicació de les novel•les del Cicle de Cassana, es trenca aquella “aversió a les pròpies imatges” de què parla Fuster. Amb la seua proposta novel•lística, els valencians disposem d’uns referents de ficció on emmirallar-nos, on reconéixer la nostra història. On reconéixer-nos com a poble. Aquest interés per la pròpia realitat com a motiu literari, és un dels llegats més importants d’Enric Valor. I això està molt relacionat amb la seua compilació rondallística, perquè en tots dos casos contribuí decisivament a la creació d’un imaginari nacional.
Una altra de les grans contribucions del llegat literari valorià, és la seua aposta decidida per la varietat valenciana. En això, el seu mestratge ha estat indiscutible, i ha marcat una tendència que a la fi ha resultat dominant en els narradors valencians.
També vaig apuntar que el nostre respecte i agraïment per la seua obra no ens havia d’impedir parlar de les limitacions del seu model narratiu, d’arrel decimonònica: el sentimentalisme, l’idealisme, el didactisme, que potser dificulten el seu accés a un lector actual. Cert que el context en què es va produir la seua obra, la manca d’una tradició sòlida, feien molt complicada la seua connexió amb els corrents contemporanis de la narrativa occidental.
De tot això i de molt més vam parlar en un ambient relaxat i amè. I quan ens en vam adonar ja era d’anar-nos-en. El mes que ve el llegat d’Enric Valor tornarà a prendre vida en la següent tertúlia.

jueves, 7 de octubre de 2010

Generació Ikea


Llucia Ramis, “Egosurfing”, Destino, 2010.

Amb tan sols dues novel•les Llucia Ramis ha tingut prou per a erigir-se com una de les més prometedores figures de la nova fornada de narradors catalans. Amb la primerenca Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, saludada encomiàsticament per veus tan reputades com Sam Abrams o Julià Guillamon, encetava el retrat generacional dels que com ella ronden la trentena i es busquen la vida a la ciutat de Barcelona. La imatge general que transmetien els seus personatges –un psicòleg que quan troba una feina fixa pega a fugir, una jove que en el comiat de soltera decideix deixar-ho córrer, una altra que deixa passar també l’anhelat príncep blau– era la de la por al compromís dels que per edat han de començar a assumir les responsabilitats de la maduresa. Aquesta resistència a abandonar el caràcter provisional de les relacions interpersonals i laborals va dur l’autora ha batejar la seua com a generació Ikea. La fòrmula és, sens dubte, afortunada, i ha trobat una perllongació eficaç del seus principis bàsics en la segona obra. Amb Egosurfing, mereixedora del darrer Josep Pla, traduïda al castellà i amb un important èxit de vendes i crítica, la narradora mallorquina continua el retrat generacional, tot eixamplant-ne l’horitzó. Sense abandonar la descripció del papalloneig sentimental dels seus personatges, ara l’èmfasi recau sobre la influència banalitzadora d’internet en la vida de la gent. El títol, en aquest sentit, resulta molt definitori, i al•ludeix a la pràctica de navegar per la xarxa a la recerca d’informació sobre un mateix: si no ets a internet, no existeixes, en seria l’inevitable corol•lari. “Hem passat d’una societat individualista a una societat vanitosa i egolatra”, afirma el personatge protagonista de manera concloent. El fenòmen de facebook juga un important paper en la trama del llibre. Malgrat anomenar-se xarxa social, per a un altre dels protagonistes de la novel•la, periodista com l’autora, no és més que la coartada perfecta per a l’exhibició narcisista del propis sentiments: hi penges alguna cosa sobre tu per tal de resseguir-hi les reaccions de la gent. Important resulta també l’espai dedicat a explorar els perills intimidatoris de la xarxa, l’amenaça a la privacitat que el nou gran germà duu aparellada. Al marge d’aquesta ambientació ciberespacial, l’argument se situa dins dels paràmetres d’una novel•la d’aprenentatge. La jove protagonista evoca, amb clars tints autobiogràfics, els seus anys d’estudiant a Barcelona, el descobriment del sexe i la manera tan cruel amb què la mort va trencar abruptament la festa contínua que era la seua vida. Les recurrents al•lusions a la infantesa mallorquina completen aquestes evocacions. Hem parlat de descobriment del sexe, que no de l’amor, que hi és implacablement desmitificat. El desig de soledat de la protagonista és tan gran que de vegades voldria desaparèixer. Tanmateix, com aconseguir-ho sota l’imperi de google? Són aquestes paradoxes les que fan que els personatges d’Egosurfing ens resulten tan pròxims, tan vius, tan actuals.

[Publicat a Información el 30 de setembre]

viernes, 17 de septiembre de 2010

Petit indi







Petit indi , de Marc Recha, és, una vegada més, un relat d’iniciació en el món de la maduresa, de pèrdua de la innocència, de descobriment, doncs, del món real. És aquest un tema inesgotable, que sempre m’interessa; sempre, és clar, que aporte alguna cosa personal, autèntica. I ben cert que és el cas d’aquesta pel•lícula. Arnau, el noi protagonista, viu en el seu univers encara infantil, més pròxim als ocells que als humans. Aquesta resistència a créixer és la manera que té d’evadir-se de la dura realitat familiar que ha de suportar, sense pare i amb la mare en la presó. Com un bon salvatge, viu en comunicació amb la naturalesa, dialoga amb els ocells, fa amistat amb les raboses, passeja la seua soledat taciturna entre les illes de vegetació que encara sobreviuen en la perifèria de Barcelona. El tarannà fronterer del xiquet protagonista, en un difícil equilibri entre la innocència infantil i la degradació adulta, és reforçat per l’ambientació del film, situada en un espai liminar entre la ciutat i el camp, amenaçat per noves edificacions, per carreteres i vies de tren. En tots dos casos, es tracta d’una posició insostenible. També l’opció estètica triada, a cavall entre el fresc costumista i la faula, entre la prosa i la poesia, té un caràcter fronterer i arriscat. Arnau fa lliscar la seua fràgil mirada entre l’ estranya família i l’estrany món que li ha tocat en sort, però sempre torna al seu univers imaginari, al recer màgic de la seua soledat. Poc a poc, entre anades a la presó a veure la mare, participacions exitoses als concursos ocellaires i escenes familiars s’insinua la tragèdia. No esperava, però, que adoptara una forma tan violenta. Marc Recha destrossa sense pietat la innocència del nen, i posa a prova la nostra sensibilitat. Cal reconèixer que la catarsi final dota la pel•lícula d’una força incontestable. La vaig veure ahir i encara n’estic afectat. Podia les coses haver anat d’una altra manera? Sens dubte. Hi havia d’altres opcions, menys extremes, menys cruels. Però el nen ha de morir perquè nasca l’home.

lunes, 6 de septiembre de 2010

Contra la vulgaritat


Quan encara teníem fresques en la memòria les proses dietarístiques de La casa que vull, guardonades recentment amb el premi de la crítica dels escriptors valencians, Enric Balaguer ens ha sorprés amb un nou llibre que no fa sinó arrodonir la seua ja dilatada carrera com a assagista. Amb La vulgaritat ens ofereix un nou lliurament de les reflexions sobre la societat contemporània presents a anteriors volums. És, en aquest sentit, un llibre perfectament coherent amb la seua obra anterior, amb la qual s’engalza sense estridències, a l’hora que hi obre nous camins d’indagació. Si hi ha un tema que unifica els seus assajos és la dissecció de la crisi de valors de la societat occidental i la defensa correlativa de noves formes d’espiritualitat d’arrel oriental. Aquesta recerca d’inspiració orientalista ha adoptat, en els primers llibres, una direcció literària i artística: Ressonàncies orientals (1999) resseguia la petjada de la cultura oriental en escriptors i pintors europeus del segle XX; Contra la modernitat i altres quimeres (2001) aprofundia en l’anàlisi d’aquesta crisi des de dins, tot observant-ne diverses manifestacions extremes, i en La totalitat impossible (2006), per últim, s’endinsava en les conseqüències socioculturals de la postmodernitat a partir del que és un dels seus temes vertebradors: la pèrdua del sentit unitari de l’existència, o ras i curt, la pèrdua de sentit. A diferència dels llibres anteriors, més pròxims a la crítica literària, ací la veu de l’autor adopta una posició moral més ferma, i a més de resseguir les conseqüències més nocives del pensament postmodern i la seua inevitable deriva globalitzadora i consumista, ens ofereix unes alternatives en la línia de la “new age” i la seua nova espiritualitat: el taoisme, l’ecologia, el pensament poètic, el creixement personal... La recuperació, en suma, de la perduda unitat entre cos i esperit, entre individu i societat, entre ésser humà i cosmos. El primer assaig de “La vulgaritat”, que és també, al meu parer, el que en constitueix el nucli conceptual, enllaça directament amb aquesta filosofia, tot i que, potser, amb un to més analític que moralitzador, més atent a la interpretació que al consell. Vivim en un món on la banalitat i la vulgaritat han esdevingut un model de conducta, i això, tal i com ens recorda l’autor al final de la seua reflexió, és una conseqüència més de la pèrdua del sentit del sagrat en el nostre desorientat occident. A la resta d’assaigs del llibre l’escriptor de Guadalest explicita diversos aspectes del món caòtic que en afligeix, donant especial preferència a les seues manifestacions literàries: la crisi de les relacions de parella, els llibres d’autoajuda com a símptoma, l’apologia del present, amb els seus vertiginosos corol•laris d’insatisfacció i desmemòria o el perills de la globalització per a les nacions petites hi són abordats de manera amena i penetrant, amb un bagatge de lectures que contrapuntegen de manera eficaç el seu discurs.

[Publicat a Información el 26 d'agost de 2010]

lunes, 23 de agosto de 2010

Memòries d'un europeu



Stefan Zweig, El mundo de ayer, Acantilado.

L’estiu, amb el seus ritmes reposats i disponibilitat ociosa, és època propícia per a eixir-nos de les nostres rutines i obligacions i per a obrir-nos a lectures més substancioses. Les memòries d’Stefan Zweig, El mundo de ayer, han estat, sense cap dubte, el gran descobriment d’aquest estiu. L’any passat va ser Murakami, i el canvi crec que resulta molt significatiu dels canvis que estan produint-se en els meus interessos lectors –i també com a escriptor–, cada volta més escorats cap a l’assaig. En la meua ignorància creia que Zweig era un autor essencialment de novel•les, i he pogut comprovar que és també –o sobretot– un important autor de biografies i assajos. Entre les seus obres de divulgació històrica, figuren algunes de les veus fundacionals de la modernitat: Erasme i Montaigne, entre els antics; Freud, Nietzsche, Hölderlin o Dostoievsky entre el moderns, per citar només els que crec més rellevants. Tot un món a explorar. La porta d’entrada a aquest autor imprescindible han estat, com dic, les seues memòries. Quina vida que va dur, aquest home! Poques biografies com la seua deuen resumir millor la tragèdia del segle XX. Jueu vienés benestant, testimoni privilegiat dels darrers anys d’esplendor de l’imperi austrohungarés i de la seua decadència i extinció, víctima de la persecució jueva per part del regim nacionalsocialista... Va passar de cosmopolita a apàtrida, i pel camí va conèixer alguns dels més importants escriptors de l’època, dels quals ens va deixar retrats fascinants. La nòmina impressiona: Rilke, Freud, Hofmannsthal, Rolland, Verhaeren, Joyce, Gorky, Valéry, per citar-ne els més estentoris. També artistes com Rodin i Richard Strauss, amb qui col•laborà com a llibretista en una de les seues òperes. Són les seues unes memòries essencialment d’escriptor, en què narra el seu procés d’aprenentatge, que com indica el subtítol –memòries d’un europeu-, va íntimament lligat a la seua defensa d’una consciència europea, cosa que en una època que va veure dues guerres mundials, representà propugnar idees pacifistes i haver de patir la incomprensió del seu temps. Exiliat a Brasil en plena guerra mundial –açò ja no apareix a les memòries– no va poder suportar l’allunyament dels seus llibres ni la perspectiva d’una Europa destruïda. El suïcidi fou l’única eixida digna que trobà al seu patiment.

lunes, 2 de agosto de 2010

On the road


Toni Mollà, Més enllà de San Francisco, Bromera, 2010.

El darrer any han coincidit a les llibreries un parell de novetats que fan dels Estats Units de l’era Obama el centre de les seues disquisicions. Un és Manhatan líquid. Un viatge del crash a Obama, de Llibert Ferri. L’altre, el de Toni Mollà que ens ocupa, subtitulat “Viatge per Califòrnia tot esperat Obama”. Malgrat les diferències de to i enfocament, tots dos evidencien les grans expectatives de canvi que l’arribada del nou president americà ha despertat arreu del món. Si Llibert Ferri situa les seues reflexions en el centre financer mundial, tot mirant d’indagar en les conseqüències socials i culturals de la crisi econòmica que patim, Toni Mollà executa un llibre de viatges lluminós, on l’element mitòman, la felicitat de recórrer els paisatges tantes voltes estimats i somiats al cinema, la música o la literatura, preval per damunt de tot. Més enllà de San Francisco és la crònica d’un viatge realitzat per l’autor amb la seua família en l’estiu de 2008, i els diferents capítols que el componen segueixen les diferents etapes d’un periple que recorre les ciutats de San Francisco, Los Angeles, Carmel o Las Vegas, així com diverses carreteres secundàries igualment suggeridores. Cert que Toni Mollà no és un viatger ingenu, sinó que més aviat du al damunt un important bagatge de lectures i reflexions que ens va dosificant al llarg del volum, amb una pruïja didàctica explícita. Clàssics de l’anàlisi europeu de la realitat americana contemporània com American vertigo de Bernard-Henry Lévy o America de Jean Braudillard hi són convocats, sense descuidar visions més pròximes com les de Lluís Racionero, Manuel Castells o Xavier Moret. Més importants encara seran les al•lusions a la cultura nord-americana contemporània, i entre la plèiade d’escriptors, n’hi ha un que destaca amb llum pròpia: Jack Kerouac i les seues novel•les viatgeres –Big Sur i On the road, especialment–. Tant és així que a bord del Toyota Four Runner, l’autor arriba a sentir com li corre per les venes l’entusiasme juvenil del patriarca de la generació beat. El cinema també ocupa un lloc central en les pàgines del llibre, i a part dels inevitables esments de Vértigo i Fuga de Alcatraz pels carrers de San Francisco, hi ha un obert homenatge a Entre copas. A més de visitar els paisatges en què transcorre aquesta deliciosa pel•lícula, Toni Mollà es complau a regar amb bon vi –i bonhomiós hedonisme– el seu camí. Especialment reeixit em resulta el capítol dedicat a Las Vegas, “una ciutat vestida de festa i de fantasia de manera permanent, de realitat pirotècnica i estelada, aparador del desig ajornat. Un lloc més enllà fins i tot de la nostra capacitat de fantasia”. Malgrat el cosmopolitisme que inspira el seu viatge, el sociòleg valencià no pot evitar les al•lusions a la realitat de la seua terra, una al•lusions carregades de pessimisme, quan no d’amargor, que el duen a lamentar-se pel minifundisme valencià davant de les grans extensions dels conreus californians, a queixar-se del salvatgisme dels que sols sabem divertir-se amb bous embolats i traques ensordidores en comparació amb la delicadesa d’un grup de gent que aplaudeix la posta de sol a Carmel, o fins i tot, a manera de conclusió, a fer del desarrelament i de la fugida l’única pàtria possible. [Publicat a Información el 29 de juliol de 2010]

sábado, 24 de julio de 2010

Lolita Bosch i la novel·la del seu pare


“Escriure i rellegir un text que creix, com una planta, minsa, la desoladora evidència que avui, del que abans ho va ser tot, no en queda res. I, tot i així, sospitar que només la literatura, només l’art, és capaç d’aconseguir que germini el lloc buit que ocupen els morts” (Lolita Bosch, La novel•la del meu pare).
Lolita Bosch ha escrit una novel•la sobre la recerca del pare perdut, mort uns anys abans. Feia temps que volia fer-ho, però li resultava massa dolorós afrontar-ho. En la seua investigació, que constitueix el cos de la novel•la –potser fora més adient anomenar-la autoficció–, descobreix coses dignes d’un fulletó, secrets que a ella li amagaren. Els fets es remunten al seu rebesavi, Romul Bosch Alsina, un prohom barceloní que arribà a ser alcalde de la ciutat. El seu fill, Romul Bosch Caterineu es va enamorar d’una florista de la Rambla, i les diferències socials impedien la seua relació. Tanmateix, no van renunciar al seu amor, i van tindre tres fills. Quan ella va morir, ell es va casar post mortem per tal de fer-los fills legítims. Resulta una història altament novel•lesca. El mel•lodrama familiar no acaba ací, perquè el fill de Romul Bosch i Caterineu –Romul Bosch i Rius –també va viure una història d’amor semblant: es va enamorar d’una noia menorquina d’extracció humil. Ara, però, la relació va ser consentida per la família. Lolita Bosch se sent orgullosa de la passió amorosa dels seus avantpassats, de l’honestedat amb què vivien els seus sentiments. Això l’ajuda a reconciliar-se amb el seu passat, i amb la seua ciutat, per la qual sent una relació d’atracció-repulsió que em resulta molt familiar.
Quan vaig llegir el nom de Romul Bosch Caterineu em va resultar familiar. Després de pensar-hi una estona vaig saber per què: Salvador Espriu el manlleva per a un personatge del conte “El cor del poble”, inclòs a Ariadna al laberint grotesc, tot camuflant-lo lleument: Romul Serafí Caterineu. No sé si Lolita Bosch coneix aquesta curiositat, però imagine que li faria gràcia saber-ho.

sábado, 10 de julio de 2010

Terenci, encara




Manel Guitart, L’última carícia, Terenci”, Proa, 2010.

Si l’any passat fou una exposició d’homenatge al centre Blanquerna de Madrid, enguany són un seguit de novetats editorials. El fet és que la figura i l’obra de Terenci Moix no fa sinó créixer amb el temps. D’una banda hi ha la reedició de les primeres novel•les, Besaré tu cadáver” i Han matado a una rubia. Escrites en castellà abans de complir els vint anys i de temàtica policíaca, les signà amb el pseudònim de Ray Sorel, i tot i que les rebutjà en vida, manifesten ja una precocitat i un ofici gens menyspreable. Una altra mostra de la vigència del llegat de Terenci la trobem en dos llibres de caire memorialístic publicats recentment. El primer és Material d’enderroc, les memòries de Josep M. Benet i Jornet, bon amic de Terenci Moix, a qui dedica una part substancial del llibre. El segon és L’última carícia, Terenci, de Manel Guitart, on l’escriptor barceloní ocupa també un lloc central. Es tracta d’un volum de difícil definició, a cavall entre les memòries episòdiques, els retrats i l’autoficció. El primer capítol del llibre, que és el que li dóna títol, està dedicat a recordar l’encontre de l’autor amb Terenci a Londres, l’abril de 1991. Terenci hi havia anat amb motiu de l’estrena de Carmen, dirigida per la seua amiga Núria Espert. En aquell temps, el personatge en qui es projecta Manel Guitart exercia de periodista a la capital britànica, tot seguint, en certa forma, el mateix itinerari alliberador que havia emprés Terenci en la seua joventut, plasmat al tercer volum de memòries, Estrany al paradís. Des de l’inici, el protagonista de L’última carícia, Terenci confessa la seua devoció per l’autor d’El sexe dels àngels, en qui veia un model de vida digne de ser imitat. Així doncs, el jove aprenent de periodista va a l’encontre del seu ídol per a fer-li una entrevista, i aconsegueix molt més que això: passar un dia sencer amb ell. En la seua jornada particular es desperta entre mestre i deixeble un important corrent de simpatia. Junts visiten la “troupe” de l’Espert, passegen pels carrers dickensians de Covent Garden, rememoren la bohèmia pop de Chelsea i fins i tot fan una parada al domicili de Guillermo Cabrera Infante. Però per damunt de la vessant anecdòtica, sobresurt la penetrant anàlisi que Manuel Guitart fa de la complexa –anava a dir aturmentada– personalitat de Terenci, que ell tan bé sabia dissimular amb una màscara d’histriònica frivolitat. El seu insidiós complex edípic, la lluita a mort entre la solitud i la passió, la implacable destrucció a què sotmeté els seus pulmons, són disseccionats de manera lúcida i respectuosa, amb el canvi final a una segona persona narrativa que aconsegueix una proximitat esfereïdora. Un exemple: “aquella broma baixa de fum que t’envoltava, més que una disfressa del romàntic inconforme i autodestructiu, una paròdia burleta i funesta davant dels ulls de tothom, era un vel protector contra el dolor, l’última carícia materna, una assegurança tòxica contra la felicitat, perquè tu no et podies permetre ser feliç, ella no t’ho permetia”. La resta del volum s’ocupa d’altres persones en conflicte amb la realitat, i de vegades al límit de la bogeria. Persones –o personatges– en els quals l’autor es reconeix, i que ens fa sentir d’una manera ben pròxima i punyent.
[Publicat a Información el 30 de juny de 2010]

viernes, 28 de mayo de 2010

La bella i la bèstia



Joan Pons, La casa de gel, Bromera, 2009.

"Contar la història dels que no tenen veu! Contar la història dels morts! Quina pretensió més formidable i impossible! No és açò, però, el que fan els bons escriptors?" Doncs sí, hem de convenir amb Joan Pons que això és el que fan els bons escriptors. I també fer que les velles històries adquiresquen en la seua veu matisos inèdits que ens facen creure-les de nou. És el que ell aconsegueix amb La casa de gel, guanyadora del darrer premi Ciutat d’Alzira, on ens conta l’estranya relació entre Simó, "l'home més lleig del món", com ell mateix s’autoqualifica, i Eulàlia, la dona més bella de l’illa –la Menorca natal de l’autor–. Una història d’amor en tota regla, doncs, i amb certa inspiració simbòlica, en tant que descansa sobre el mite de la bella i la bèstia. No és aquesta la primera vegada que trobem a les lletres catalanes una versió d’aquest seductor mite. Ja a inicis del segle XX, per exemple, el Josafat de Prudenci Bertrana en feia una actualització en tons morbosos, amb la catedral de Girona com a escenari de la temerària passió carnal entre un campaner i una puta. Màrmara, de Maria de la Pau Janer, en seria un altre exemple, més actual, ambientat al barri vell de Palma de Mallorca. L’obra de Pons, com la de Janer, opta més per la contenció i el lirisme que no per l’explicitació eròtica, i la seua inspiració mítica va més enllà del joc d’aparences, tot desplegant-se també en l’argument. Simó haurà de superar una sèrie de proves per a merèixer la bella Eulàlia, i finalment obtindrà, quan assolesca la maduresa com a persona, l’anhelada redempció amorosa. Junt amb el desenvolupament del seu romanç es descabdellen a la novel•la d’altres línies argumentals que li confereixen una densitat de sentits remarcable. Una d’elles es vincula amb un fet terrible que li esdevingué al pare de Simó durant la Guerra Civil, tot provocant-li una sobtada canície. Fins al final del llibre no en traurem l’entrellat. L’altra trama es vincula amb la vocació d’escriptor de l’home més lleig del món. El procés de seducció d’Eulàlia passarà per l’escriptura d’una novel•la. Ella és una lectora exigent, i no es conforma amb qualsevol cosa: vol que la novel•la del seu pretendent tinga la màgia d’una capsa de música, no la simple funcionalitat d’una capsa de sabates. A l’obra sovintegen aquesta mena d’imatges, que li confereixen una atmosfera delicada i inquietant alhora. Com la que li dóna títol, misteriosament relacionada amb els protagonistes: aquella casa de gel que construí l’emperadriu russa Anna Ivavnova, on obligà a casar-se i viure al bufó de la cort i una de les seues criades, fins que moriren de fred. Les bones novel•les, reflexiona Simó mentre mira d’escriure la seua, giren al voltant d’una imatge que les magnetitza i fa que perduren en la memòria dels lectors: a Solitud són les muntanyes, a La plaça del Diamant els coloms, a Moby Dick la balena, el cavall negre a Pedro Páramo... Sens dubte que Joan Pons ha trobat la seua a La casa de gel.

[ Publicat al diari Información el 27 de maig de 2009]

sábado, 22 de mayo de 2010

Els límits de la representació.


Anticristo de Lars Von Trier


Feia temps que ho ajornava. El trailer promocional i les crítiques la presentaven amb una duresa tan gran, tan insuportablement desassossegadora i fins i tot fregant la repugnància física –sadomasoquisme, automutilacions– que no gosava apropar-m’hi. Però finalment l’he vista. Parle de la darrera pel•lícula del genial Lars Von Trier, Anticristo. I sí, és molt forta, pertorbadora, cruel, i tots els adjectius que vulguem afegir-hi. Però és també, per damunt de tot, una incontestable obra d’art. Poques pel•lícules m’han causat una impressió tan fonda. La vaig veure fa una setmana, i les seues imatges no han fet sinó crèixer en el meu esperit. Ben cert que l’aquelarre final no l’he pogut tornar a veure, però les parts més belles són d’una poeticitat subjugant, que no et canses de contemplar una vegada i una altra. En especial el pròleg, rodat amb una càmera lentíssima, amb l’acompanyament embolcallant del “Lascia qu’io pianga” de Heandel, on es troba resumit, a manera d’obertura simfònica, el terrible drama d’amor i mort que s’hi representarà. O les imatges oníriques que imaginen –o viuen– els dos protagonistes. Unes imatges d’una bellesa tan fascinant com angoixosa. Ja abans ens havia mostrat la seua capacitat per a recrear universos onírics altament inquietants –a L’element del crim o a Europa–, però mai fins ara havia deixat que els malsons enverinaren la realitat. Són tantes les emocions i idees que Anticristo transmet que en aquesta entrada de blog sols puc aspirar a apuntar-ne alguna. Una de les idees fonamentals que em desperta es relaciona amb el concepte del sinistre, que crec que exemplifica a la perfecció. Un concepte que Eugenio Trías tractà il•luminadorament a Lo bello i lo siniestro. A partir del text de Freud dedicat al tema -Das Unheimliche-, Trías realitza una reflexió que aborda les categories estètiques del bell, sublim i sinistre. El seu assaig parteix de la hipòtesi que allò sinistre constitueix la condició i límit d'allò bell, i presideix doncs, com a absència, tota obra d'art. La cita de Schelling, present també a l'opuscle freudià, "El sinistre és allò que havent de romandre ocult s'ha revelat" junt a la de Rilke "El bell és l'inici del terrible que encara podem suportar", constitueixen el nucli dels lúcids raonaments de Trías, que aplicarà a l’anàlisi de Vértigo, de Hitchcock. En Anticristo trobem també, de manera molt més radical i feridorament obscena aquest fons passional que ens constitueix i que hauria de romandre ocult, perquè la seua simple visió pot destruir la fràgil carcassa ètica que ens sosté. Lars von Trier ha decidit creuar la frontera de l’humà i endinsar-se, com els seus personatges, en un bosc inhòspit on regna el caos, on la passió i la mort –eros i thanatos, sí– es mostren en tot el seu terrible poder. On es poden escoltar “els crits de totes les coses que van a morir”. I si ha gosat endinsar-se en un territori tan perillós no és endut per veleïtats provocatives, sinó perquè necessitava exorcitzar els seus propis dimonis. Hi ha també el tema de la possible misogínia de l’obra, que ben segur que haurà suscitat una agra controvèrsia. Tanmateix, crec que per damunt –o per davall- de la bàrbara bogeria final de la protagonista, hi ha en l’epíleg –bellíssim de nou– una certa voluntat redemptora del sofriment de les dones al llarg de la història, del "ginocidi" a què han estat sotmeses. Certament, Anticristo no és una pel•lícula fàcil ni complaent, però sí que em sembla honesta i arriscada. No en va el seu director la considera la seua obra més important. I això, venint de Lars Von Trier, no és qualsevol cosa.

viernes, 7 de mayo de 2010

De la censura i altres batalles perdudes



Vicent Sanchis, “Franco contra Flash Gordon”. Edicions 3 i 4, 2009

Tal i com ens recorda Vicent Sanchis a aquest il•lustratiu assaig guardonat amb el darrer premi Octubre, el control ideològic de la informació ha estat una eina utilitzada pel poder polític de manera recurrent al llarg de la història. De fet, bona part del seu estudi la dedicà a resseguir el paper de la censura editorial en l’Espanya contemporània, des de la Restauració fins la transició democràtica, tot parant esment en la que s’aferrissà amb la premsa infantil i juvenil durant la dictadura franquista. S’hi dibuixen diverses etapes que coincideixen amb les que els historiadors han establert en l’evolució política de la postguerra. Etapes que van de la repressió fèrria i l’exaltació èpica dels primers anys fins al progressiu –i relatiu– relaxament, que podríem resumir amb el pas de l’adoctrinament a la formació. L’any 1952 marca el canvi, en crear-s’hi la Junta Assessora de Premsa Infantil, que establiria unes rígides normes que garantien l’obediència moral catòlica. La llei Fraga de 1966 mantindria la censura prèvia per a aquestes publicacions, i no seria fins l’arribada de la democràcia que es garantiria la llibertat d’expressió. Sols aleshores seria possible la publicació integra del precursor còmic creat per Alex Raymond. Així doncs, és aquest un assaig que se situa entre l’estudi historiogràfic i el de la cultura de masses, territori fronterer no massa practicat en l’àmbit català ni tampoc en l’hispànic, on les distàncies entre l’alta cultura i la cultura pop resulten, sovint, insalvables. La part més original i divertida d’aquest llibre la constitueix l’anàlisi de les estranyes mutacions que les vinyetes de Flash Gordon van patir per tal d’adequar-se a la puritana moral de l’època. Uns canvis que afecten al camuflament de l’erotisme de les figures femenines –que també fou zelosament vigilat durant la República–, o a la distorsió del comportament pretesament llibertí de les heroïnes i del missatge declaradament democràtic que transmetia el superheroi. Exemples que són pertinentment il•lustrats amb un material gràfic en què podem contrastar, no sense una mica de vergonya, l’original americà o italià amb les barroeres versions espanyoles, que de vegades, en el seu afany manipulador, arribaven al disbarat o a la inintel•ligibilitat més absoluta. Un altre dels capítols més interessants és el que ens mostra les indagacions de l’autor en l’Arxiu General de l’Administració d’Espanya, situat a Alcalà d’Henares, on es troba bona part del fulls de control usats per la maquinària de la censura franquista. Els exemples que en reporta reafirmen el que ja havia observat Romà Gubern per al cas del cinema: que a més de reaccionària i intolerant, la censura franquista era arbitrària, i podia variar segons el censor de torn. El millor exemple d’aquest caràcter capritxós de la censura el trobem en la publicació del capítol on Flash Gordon proclama les Repúbliques Unides de Ming. En ple any 1946! És aquesta la primera i única volta en què va guanyar clarament la partida al generalíssim. Per a la victòria definitiva va haver d’esperar, com tot el món, a la seua mort.


[Publicada al diari Información el 29 d'abril de 2010]

martes, 30 de marzo de 2010

el tallador de diamants


Manuel Baixauli,
“Espiral”, Proa, 2009

En alguna ocasió li he sentit dir a Manuel Baixauli
que a ell més que escriure el que li agrada de veritat és reescriure. Com un tallador de diamants, gaudeix retornant una vegada i altra sobre la matèria narrativa per tal d’extraure’n totes les irisacions possibles, fins que s’ajuste sense defallences ni redundàncies a les seues intencions expressives. Aquest afany perfeccionista explica resultats tan quiratats com els de “L’home manuscrit”, i també com el del llibre que ara ens ocupa. “Espiral” fou l’obra amb què Manuel Baixauli es va donar a conèixer en el món de les lletres en guanyar el premi Ciutat de Badalona allà pel 1998. Aleshores el llibre va passar poc menys que desapercebut per a la major part de la crítica i lectors. Cosa normal, d’altra banda, en el nostre desballestat sistema literari: en tractar-se d’un autor desconegut, i amb l’agreujant de la procedència valenciana, a penes si se’n van fer ressò els cronistes del Principat, i tan sols relativament els d’ací baix. Ara, però, les coses són molt diferents. Manuel Baixauli és un autor reconegut gràcies a l’aclaparador èxit que “L’home manuscrit” va assolir fa un parell d’anys, i és al recer d’aquest èxit que l’editorial Proa han tingut l’encert de reeditar el seu primer llibre per tal que obtinga el ressò que en el seu moment se li negà. Un cas de justícia poètica, perquè “Espiral” constitueix una proposta literària altament original i suggestiva. Es tracta d’un volum de contes que podríem adscriure sense massa violència al gènere fantàstic. Tot llegint les seues pàgines ens endinsem en un univers enrarit, familiar i estrany alhora, que ens interroga sinistrament. Un univers on els personatges morts o recordats conviuen amb el vius, i on la realitat es confon amb la seua representació artística o mental. De tot açò es pot deduir fàcilment la tirada filosòfica de molts dels seus relats, que sovint provoquen estimulants curtcircuits en les maneres convencionals amb què el pensament lògic construeix el món que habitem. Són contes que reflexionen i ens fan reflexionar sobre la condició humana, sobre l’absurd existencial o sobre les màscares de la identitat. Tot sovint Baixauli adopta la forma del microrelat per a vehicular les seues dèries i obsessions. És aquest un subgènere de la narrativa breu –el més extrem– de gran exigència, que requereix una tensió estilística i un domini del temps narratiu màxims. Tot hi ha d’encaixar –i encaixa– com en un mecanisme de rellotgeria. Els elements decoratius, descriptius o psicològics hi són sistemàticament bandejats, fiant el pes del relat a l’exposició despullada del conflicte argumental, que tot sovint es carrega de ressonàcies metafísiques: la mort, l’atzar, el destí en són aleshores els temes predilectes, com ja ho eren a “L’home manuscrit”. L’exercici de reescriptura a què ha sotmés el text original no ha fet sinó accentuar-ne la concisió, dotant el conjunt d’un perfil encara més esmolat. No es tracta d’una literatura que compte en les lletres catalanes amb una tradició massa esponerosa. Cert Calders, cert Espriu, les amables paràboles de Josep V. Marqués... Al fons, la imponent ombra de Kafka.

[Publicat a Información el 25-3-2010]

martes, 2 de marzo de 2010

La mirada piadosa


Sherwood Anderson, “Winesburg, Ohio”, Viena Edicions, 2009.

Poc a poc, títol a títol, la col•lecció “El cercle de Viena” ha esdevingut un dels aparadors de referència per a les traduccions de la millor narrativa al català. La nòmina d’autors que ha congregat en poc temps és ben eloqüent: Kawabata, Virginia Woolf, Joseph Roth, Isak Dinesen, Thomas Mann, Kavafis, Dylan Thomas; així com la qualitat dels seus traductors, com ara Francesc Parcerisas, responsable de la que ara parlem. El darrer cop d’efecte ha estat la publicació de “Combray”, la novel•la que inicia la monumental “recherche” proustiana. Si el públic lector acompanya, seguiran la resta de volums. Que així siga! Perquè seria una magnífica notícia per a les lletres catalanes, donat que la versió de Jaume Vidal Alcover resulta ja introbable. Un altre indicador de l’exquisida qualitat de la col•lecció és la concessió del prestigiós Premi Llibreter 2009 al llibre que ens ocupa. Sherwood Anderson està considerat una de les figures tutelars de la renovació narrativa nord-americana, i malgrat no ser tan coneguda, la seua obra influí en figures tan importants com Hemingway, Faulkner o Scott Fitzgerald. “Winesburg, Ohio”, la seua obra més important, fou publicada el 1919, i narra magistralment la vida d’un petit poble imaginari de l’Amèrica profunda d’uns anys abans, en un moment de grans convulsions socials i econòmiques, quan la industrialització està transformant irreversiblement les formes de vida tradicionals. El llibre configura un mosaic de petites biografies que transmeten una forta impressió de realitat, amb una tècnica de vocació impressionista que no exclou algunes intromissions puntuals del narrador, que bé amb vocació didàctica bé amb intenció còmplice es deixa sentir ací i allà. De fet, podríem considerar “Winesburg, Ohio” com un conjunt de relats més que no com una novel•la pròpiament dita, donat el seu caràcter coral –alguns dels seus episodis van aparéixer abans en diverses revistes–, si no fora pel caràcter aglutinador de l’espai narratiu i de la figura protagonista, el jove periodista George Willard. La seua mirada impregna tot el llibre, així com el seu desfici existencial, que resta resumit en el que li confessà a sa mare a l’inici del llibre. “No sé què faré, només sé que vull anar-me’n i observar la gent i reflexionar”: una perfecta definició de la seua vocació d’escriptor, i també de la del seu creador, Sherwood Anderson. Juntament amb George Willard poblen el llibre tot de personatges marcats per la soledat, la tristesa i els problemes per aconseguir unes mínimes parcel•les de felicitat dintre d’una societat puritana. Personatges com el reverend Curtis Hartman, que es mortifica volent i dolent a la també atribolada mestra, a qui espia sacrílegament des de l’església; com Enoch Robinson, que no troba altra manera de comunicar els seus sentiments que els colps de puny; o com Alice Hindman, que un dia, incapaç de suportar la solitud que l’atenalla, surt nua al carrer.... Personatges commovedors en la seua humanitat i en la manera tan piadosa amb què Sherwood Anderson els retrata. Mentre llegia els relats d’aquest magnífic llibre m’ha vingut a la memòria l’univers de Carson McCullers, format també per personatges irremissiblement condemnats a veure coms els seus somnis de realització personal s’ofeguen en un ambient provincià. Un dels temes que alimenta, al capdavall, el bo i millor de la literatura contemporània.
[Publicat al diari Información el 25 de febrer de 2010]

lunes, 8 de febrero de 2010

Nines russes



Francesc Serés, “Contes russos”, Quaderns Crema, 2009

Anastàssia Maxímova, la pretesa curadora d’aquesta antologia apòcrifa d’autors russos que és la darrera obra de Francesc Serés, relata al seu prefaci com arran de la caiguda del règim comunista les estàtues de Marx i sobretot d’Stalin van començar a ser desmantellades i dutes a la foneria que era a prop de sa casa per a reutilitzar-ne el metall de què estaven fetes, una matèria, per dir-ho a la manera de Shakespeare, tan pesada com els somnis –els malsomnis, en aquest cas¬–. Alguns dels caps d’Stalin eren tan grossos que no cabien al forn crematori, i van restar arraconats. Els contes seleccionats, “parlen de la mirada d’aquells caps i de com nosaltres els miràvem als ulls, com si els preguntéssim sobre el passat que els havia modelat i fos, i també sobre el passat més proper que els havia enlairat i trencat”. De la mateixa manera que les velles estàtues, els relats antologats refonen també vells arguments per a crear-ne de nous. Amb aquest volum l’escriptor de Saidí reprén la tasca iniciada amb “La força de la gravetat”, on demostrà amb escreix la seua bona mà per a la narració breu, fermament recolzada en la creació d’ambients i en la penetració psicològica. El llibre és, també, un homenatge a la literatura russa a través de cinc escriptors inventats, amb les corresponents notes biogràfiques, que representen diferents actituds davant de la dramàtica històrica soviètica dels darrers cent anys. Tot amb constants clucades d’ull a la realitat occidental en general i a la catalana en particular. Així, en el cas de la més jove, Ola Yevguènieva, els arguments giren al voltant de relacions sentimentals ambientades en la Rússia postcomunista i cosmopolita, i en un dels seus millors relats, “Low cost life, low cost love” no resulta difícil endevinar darrere del patriotisme rus el català. Véra-Margarita Abansèrev, la segona autora antologada, pertany a la darrera generació criada sota l’ala del comunisme, i en els seus contes en narra críticament la decadència, perfectament exemplificada a “Balada de la Plaça Roja”, on el fantasma de Marx recorre malencònicament Rússia, o a “La culpa”, en què un grup d’intel•lectuals represaliats poden reunir-se de nou al cap de vint-i-dos anys. En una línia semblant es mouen els relats de Vitali Kroptkin, tot i que en to més irònic, i posant l’aparell burocràtic en el punt de mira. Amb aquest heterònim, si ens és lícit d’usar aquesta denominació, Francesc Serés aconsegueix els moments més divertits del llibre. “Elvis Presley canta a la Plaça Roja” o “Qui els va parir” en són magnífiques mostres. També “L’home més sol del món”, que reconta la vella història de l’astronauta abandonat a la seua sort en el fred espai sideral. Amb Aleksandr Vòlkov, nascut el 1914, se’ns dóna una visió més èpica de la revolució, tot i que en “El camí rus” evidencia com els que manaven abans continuen fent-ho. Amb la història d’amor de “La pagesa i el mecànic” Serés reprén un tema ja tractat a “La força de la gravetat”, sols que l’ambientació catalana contemporània ha esdevingut ara un kolkhoz en l’època de la invasió nazi de Rússia. Amb Iosif Bergxenko, per últim, se’ns ofereix un tast de la literatura russa tradicional, amb fortes arrels mítiques. “El camí que hi ha al mig del bosc”, que ens parla del retorn a l’animalitat o “El darrer sopar de Serguei Aleksandr”, que recorre al motiu de la personificació de la figura de la mort en són mostres destacades. Tot plegat demostra una capacitat fabuladora molt poderosa, posada aquesta vegada al servei d’un joc literari tan exigent com reeixit. La recent concesió del premi Barcelona així ho reconeix.

[Publicat al diari Información el 28 de gener de 2010]

martes, 2 de febrero de 2010

Ombres en el riu ja és un llibre digital

Doncs sí, "Ombres en el riu" ja forma part de la Biblioteca Digital Hispànica, la secció virtual de la Biblioteca Nacional d'Espanya, dintre de l'apartat "enclave", i convivint amb tot de llibres escrits en les diferents llengües de l'estat. "Enclave" és una iniciativa en què participen diverses editorials, que han proposat els llibres que volien que formaren part d'aquesta biblioteca digital, i entre elles està Bullent. Aquesta iniciativa està tenint un gran èxit dins de la Biblioteca Digital Hispànica. Els llibres en català ocupen un lloc important en el rànquing d'obres consultades, i "Ombres en el riu" hi figura en el lloc 52é . Gens malament!

domingo, 10 de enero de 2010

El lector de somnis


[Publicat al diari "Información" el 31 de desembre de 2009]

Haruki Murakami “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món”, Empuries, 2009.

Mentre esperem amb candeleta la publicació de la seua darrera novel•la, “1Q84”, que està arrasant al Japó, podem entretenir-nos gojosament amb “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món”, novel•la del 1985 encara inèdita a l’estat espanyol, que publiquen simultàniament Tusquets en castellà i Empúries en català. Aquesta obra s’uneix al ja extens catàleg d’obres de Murakami en català, que compta amb novel•les tan destacades com “El meu amor Sputnik”, “L’amant perillosa”, “Tòquio blues”, “Kafka a la platja”, “After Dark” –la darrera fins ara, del 2004–, així com el volum de relats “El salze cec i la dona adormida”. L’obra de Haruki Murakami constitueix un dels fenòmens literaris més interessants dels darrers anys. El seu univers defuig els tòpics de la cultura japonesa. Des dels inicis de la seua obra, s’ha instalat en un territori pròxim a la literatura occidental, tant estilísticament com temàtica, encara que açò darrer resulte més problemàtic d’afirmar, donada la seua singular personalitat creadora. No en va és traductor d’autors com Raymond Carver, John Irving o Scott-Fitzgerald. Tant és així, que les seues històries podrien estar ambientades a qualsevol altre país dels anomenats avançats, en qualsevol altra megalòpolis que no fóra Tòkio. Aquesta és, segurament, una de les claus del seu èxit mundial. Però més important és encara la seua capacitat per a reflectir el desemparament i la soledad de l’home contemporani, perdut entre la necessitat d’estimar i el desig de recloure’s en el seu món interior, que sovint adopta un aspecte inquietant. Diu Murakami a l’entrevista que va concedir arran de la visita a Barcelona el maig passat que “els seus llibres són estimats per les persones que viuen una situació de caos”, i que conseqüentment, l’èxit internacional de les seues obres implica que “el món es caòtic”. Poc podem objectar a aquesta afirmació. Tan sols vaticinar que, tal i com van les coses, li resten molts anys de glòria literària. Siga com siga, a “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món” trobem un Murakami en estat pur, que ben segur no decebrà als seus entusiastes seguidors. De fet, se situa a l’inici de la seua trajectòria creadora, i fou una de les primeres que li reportà un reconeixement ample fora del seu país. La seua estructura ens resulta molt familiar: narra dues històries paral•leles, una situada en el món “real” –i això en Murakami no vol dir molt...– i una altra en l’imaginari. Dues històries que mantenen subtils relacions i que poc a poc van convergint amb una lògica sorprenent i implacable. En la primera el protagonista és un dels seus clàssics personatges solitaris i desorientat, dotat d’unes qualitats psíquiques extraordinàries; en la segona és un lector de somnis que viu en un desolat món mític. És la mateixa tècnica usada a “Crònica de l’ocell que fa girar el món”, “Kafka a la platja” o “After Dark”. Com en aquestes, Murakami aconsegueix arrossegar-nos als laberints subterranis de l’inconscient, amb la seua prosa diàfana, el ritme hipnòtic de la narració i els diàlegs frescos o profunds segons li convinga. Com Poe, Lovecraft o Kafka, Murakami té el perillós do de somiar despert, i de fer-nos somiar amb la seua literatura.