viernes, 25 de noviembre de 2011

La roda del temps



















La roda del temps, Alfons Llorenç, “El sant
del dia”, Edicions del Bullent, 2011.


No fa massa anys, abans que les nostres vides es regiren pels dictats
de google i de l’iPhone, la gent s’acompassava als ritmes més pausats del calendari agrícola. En aquells temps no tan remots —fins la generació dels nostres avis, i més ençà encara—, el santoral jugava també un paper determinant, no sols a l’hora de guiar la religiositat del poble, sinó d’una manera més profunda, donant sentit i ordre a la dispersió dels dies. De tot açò, i de moltes més coses, ens parla aquest
esperat llibre d’Alfons Llorenç. Esperat, perquè des de que vam
seguir la seua publicació, fa ja onze anys, a la contraportada del
quadern valencià del diari El País, en vam restar enamorats.
Al llarg d’un any (de 1999 al 2000), sota el títol de “Día a día”,
ens hi oferia les seues generoses dosis de saviesa popular, conve-
nientment adobades amb vastos coneixements antropològics, lite-
raris o geogràfics. Al llarg de les seues denses columnes, ara sortosa-
ment recuperades en forma de llibre i traduïdes a la llengua pròpia
de l’autor i la comunitat a qui s’adreça, desfilaven totes les festivitats
de l’any, amenament comentades.
Resulta significatiu de la importància que s’hi dóna a l’origen pagà de
moltes de les celebracions del calendari cristià el fet que el llibre
comence no l’1 de gener, com faria qualsevol altre, sinó el 21 de desembre, en el solstici d’hivern. En aquest dia, festivitat de sant Tomàs, els druides collien el visc —“les fulles àuries de l’hoste de l’alzina”, tal i com el descrigué Virgili—, que en el medi rural valencià gaudia, com en el món celta, d’un prestigi sanador i propiciador de la fecunditat. És aquest un exemple dels interessos i l’erudició amb què són abordats els diferents temes a aquest santoral laic. Les “càpsules de doctrina”, per dir-ho a la manera fusteriana, de l’inspirador almanac del sagrado corazón de Jesús, són ací substituïdes per la interpretació de les diferents manifestacions culturals amb què els valencians acompanyaven el pas de les estacions. Les collites, es sembres, els rituals propiciatoris de fecunditat i de culte al sol i al seu vicari, el foc, hi ocupen un lloc determinant. Com també els refranys i la poesia popular que les diades generaven, com ara la dedicada a la festivitat de sant Sebastià: “De vos gran sant adoram la Sageta/ i l’Os, la qual tant vos nafrà/ suplicant-vos, beneït Sebastià/ pregueu Jesús que pesta no ens transmeta”. Al llarg d’”El sant del dia”, Alfons Llorenç demos
tra també un gran coneixement de la geografia valenciana, que recorre amb indissimulada passió tot resseguint les diferents festivitats patronals. Llibre aquest, en fi, que acumula un enorme cabal d’informació i curiositats sobre la cultura tradicional valenciana, en un moment en què aquesta està
desapareixent sota l’embranzida imparable de les noves tecnologies i la globalització. Ai, si l’autor reeescriguera ara l’entrada de Tots Sants, més que dels panellets, hauria de parlar de Halloween!
[Información, 24-11-2011]

sábado, 12 de noviembre de 2011

La creació de l’univers



Jaume Cabré, “Jo confesso”, Proa, 2011.

Després de l’èxit aclaparador de Les veus del Pamano (2004), que li valgué la traducció i reconeixement arreu d’Europa, Jaume Cabré s’ha pres el seu temps
per a confegir la seua darrera novel·la. Vuit anys, concretament. I aquesta
morositat creadora es transparenta encadascuna de les seues pàgines, Perquè estem parlant d’una novel·la dedimensions importants —quasi mil pàgines— i d’una ambició excepcional, que culmina la línia ascendent que des de L’ombra de l’eunuc (1996) havia iniciat l’autor barceloní. “Jo confesso” és una novel·la complexa, que amalgama tota una sèrie de relats que giren al voltant de la trama principal, constituïda per la llarga carta que el protagonista, Adrià Ardèvol —subtil homenatge rodoredià—, escriu a la seua estimada, Sara Voltes-Epstein. Aquesta carta, és, en realitat, el relat fragmentari de les memòries d’Adrià, on les històries reals i les
imaginades, per motius que coneixerem al final, es barregen sense solució de
continuïtat. L’origen jueu de Sara i les intrigues del pare del protagonista
per a aconseguir antiguitats de manera poc honorable fan que la temàtica de
l’holocaust hi ocupe un lloc preponderant. El tema del mal absolut encarnat pel
nazisme hi és hàbilment enllaçat amb el de la inquisició espanyola, mitjançant
un seguit d’històries en paral·lel que giren al voltant de la persecució
secular dels jueus. Un altre element que dóna unitat al conjunt és la presència
d’un violí de gran vàlua —l’storioni—, la dramàtica història del qual resseguim
des de la seua creació fins arribar a les mans d’Adrià Ardèvol. Tant en aquesta
línia argumental com en la resta, Cabré demostra una prodigiosa capacitat
fabuladora, capaç de projectar-se a través dels segles i els continents sense
perdre mai la seua puixança ni el seu interés. Un altre subtema rellevant serà
l’amor als llibres, l’estudi dels quals donarà sentit a la vida del
protagonista, que convertirà sa casa en una enorme biblioteca, anomenada,
significativament, “la Creació de l’Univers”. L’enorme erudició d’Adrià li
permet dur a terme tot de reflexions estètiques que plasmarà en alguns llibres,
un del quals, que significativament ocupa el revers de les memòries, du el
títol d’“El problema del mal”. La reflexió sobre com el mal i el bé, el horror
i la bellesa caminen inextricablement unides subjau a tot l’entramat narratiu i
en constitueix el nucli moral. Però Cabré no s’hi acara amb les armes del
filòsof, sinó amb les del novel·lista. I és per això que en algun moment del
relat afirma que sols a través de la narració, de l’artifici literari, és
possible apropar-se a l’arrel del mal. La incontestable veritat literària que
trobem a Jo confesso dóna fe de l’honestedat del seu intent.

[Información, 27-10-2011]