Manel Joan Arinyó, “L’atzucac del perdedor”, Onada edicions, 2011. Abans de L’atzucac del perdedor, Manel Joan Arinyó ja ens havia lliurat dues interessants mostres d’escriptura autobiogràfica, Les nits perfumades, de 1989 i Com la flor blanca, de 1991. El primer arriba fins a una setmana abans de prendre la comunió, el segon fins al llindar de l’adolescència. En aquelles evocacions dels seus primers anys, trobàvem ja les constants que després definirien la seua prosa: el sentit de l’humor, l’agilitat narrativa i l’ús d’un valencià acolorit, expressiu, d’una gran vivesa. Pel que fa a la prosa memorialística, hi hauríem d’afegir la tirada a una tècnica impressionista, basada en la successió d’escenes que van juxtaposant-se al capritx de la memòria. Totes aquestes característiques les podem retrobar en el llibre que ens ocupa, guanyador de l’Enric Valor de la Diputació d’Alacant el 2010. En aquest cas, el segment temporal que aborda va de 1978 fins els nostres dies, però no segueix, com en els volums anteriors, una seqüència cronològica, sinó que pren com a fil conductor algunes “anècdotes paraliteraries”, o per dir-ho amb més concreció, les seues problemàtiques relacions amb la institució literària catalana: les cerimònies de concessió de premis, els encontres i desencontres amb editors, crítics i companys de ploma o els diferents actes promocionals constitueixen el gruix argumental del llibre. El sentiment que no ha estat prou reconegut omple moltes de les seues pàgines. En aquest sentit, “L’atzucac del perdedor” té molt d’ajustament de comptes o d’esbravament de rancúnies davant d’una situació que considera injusta, i això el fa recrear-se, ara i adés, en un discurs victimista. Afortunadament, aquesta tendència és compensada per altres línies d’argumentació més positives, i sobretot, i és el que fa més llegidor el llibre, per un gran sentit de l’humor, palés tant en l’estil emprat com en les espaterrants anècdotes contades. L’atzucac del perdedor és, doncs, un digne i coherent continuador dels anteriors volums de memòries, on Manel Joan Arinyó ja excel•lia en el retrat d’una galeria de personatges excèntrics, amb la seua particular família al capdavant. Per les seues pàgines desfilen un grapat de “freakies” difícils d’oblidar. En el relat d’algunes de les històries l’autor es deixa dur per la seua indubtable capacitat de fabulació, i en alguns casos –i són algunes de les pàgines més atractives del conjunt– deixa que la ficció contamine sense complexos la realitat. Un altre dels punts forts del llibre és la presència de figures ben conegudes del món literari, com ara Lluís Anton Baulenas, Joan Fuster, Empar Moliner, David Castillo, Ferran Torrent o Lluís Alpera. Però per damunt de tot, L’atzucac del perdedor és una declaració d’amor incondicional a la literatura, que podem constatar en afirmacions tan contundents com aquesta: “El poc que tinc, el poc que sóc, m’ho ha donat la literatura: un univers paral•lel per al meu ús i abús particular, una vida interior que no m’acabaré mai, tres o quatre amics i belles vetllades en llits de princesa. Droga dura”.
[Publicat a Información, el 24 de març de 2011]
