Valentí Puig,“Barcelona cau”, Proa, 2012.
Lluís Llach, “Memòria d’un ulls pintats”, Empúries, 2012.
L’atzar ha fet que hagen coincidit recentment, als aparadors de novetats, dues interessants visions de la guerra civil espanyola, que s’uneixen al ja abundant cabal d’obres sobre aquest inesgotable tema. Es tracta, en ambdós casos, de les creacions de figures rellevants de la cultura catalana, situades, a més, a les antípodes de l’espectre ideològic i estètic, cosa que fa la seua lectura conjunta especialment recomanable. La primera d’aquestes obres és Memòria d’un ulls pintats, primera aproximació de Lluís Llach al gènere narratiu. La fama de l’autor fa que t’aproximes al seu relat amb una barreja de curiositat, respecte i prevenció, i amb una insistent pregunta rondant-te pel cap: com haurà resolt l’insigne cantautor la difícil prova de la primera novel·la? Sortosament, les reserves desapareixen tan bon punt comences a llegir i comproves que llenguatge i història flueixen amb naturalitat. L’argument gira al voltant d’una parella d’amics —“Amics Amats”, com se’ns dirà repetidament al llarg de la narració—, David i Germinal, que viuen la seua joventut en els prometedors anys republicans al barri de la Barceloneta. La seua història d’amor es veurà truncada, com tot, per l’arribada de la guerra. Germinal, protagonista i narrador, evocarà els anys immediatament anteriors a la guerra com una mena de paradís perdut, en què el respecte a la cultura, a l’educació, a la justícia social, ocuparan un lloc preferent. Això el fa caure, de vegades, en un to excessivament idealitzador que no afavoreix el conjunt, com tampoc ho fa l’exaltació èpica de certs moments del relat de la guerra, la derrota i la posterior repressió dels guanyadors. Per sort, els capítols finals imprimeixen un gir sorprenent a la història, que acabarà persistint de manera entranyable en la memòria. Totalment diferent és l’opció triada per Valentí Puig, que centra Barcelona cau en els tres darrers dies de la guerra a Barcelona. La visió entendrida de la novel·la de Llach esdevé ací narració descarnada de la lluita per la supervivència en uns moments en què les institucions i els ideals republicans trontollaven sota les bombes feixistes. El protagonista és Víctor, agent del SIM que exerceix d’espia doble al servei de la Cinquena Columna. Es tracta d’un personatge al límit de l’amoralitat, que intenta treure profit de la seua situació per a enriquir-se i gaudir de tantes dones com puga. Una de les dones que coneix, Palmira, jugarà un paper crucial en la trama, que adquirirà tints passionals. El jove Víctor s’enamorarà d’ella, i per poder-la fer seua buscarà el seu suposat germà per les txeques d’una Barcelona espectral. La insistència de Puig a parlar-nos de les tortures comunistes a les txeques, així com el to irònic usat amb les institucions i l’exèrcit republicà, és una de les més novedoses aportacions de la seua obra al corpus de novel·les catalanes inspirades en la guerra civil. Si bé en el àmbit castellà es compta amb autors com José M. Gironella o Ignacio Agustí , en la literatura catalana no existia, que jo recorde, un cas semblant. Ben allunyat de la mistificació de la derrota republicana, Puig opta per carregar les tintes en el caos en què s’havia convertit Barcelona —i per extensió Catalunya— sota les mans de comunistes i anarquistes, per a així adoptar una posició equidistant entre els dos bàndols: “La rapinya tumultuosa havia començat i, entre dos leviatans, l’un en retirada i l’altre avançant, la ciutat buscava un sac de sucre”. Siga com siga, es tracta d’una novel·la impactant, potser la millor fins ara de l’autor, que amb l’estil el·líptic i sentenciós que el caracteritza sap descriure de manera convincent els desastres de la guerra. [Información, 29 de març de 2012]
