El vell i el laberint

Silvestre Vilaplana, “El quadern de les vides perdudes”, Bromera, 2012.

    Són  diversos els temes que Silvestre Vilaplana conjumina en la seua darrera proposta narrativa, mereixedora de l’important  premi “Alfons el Magnànim” i presentada com una de les grans apostes de l’editorial Bromera de l’any en curs. D’una banda hi hauria la qüestió central de la dualitat psicològica que conforma la fràgil identitat de les persones. Una dualitat presentada com la lluita entre la consciència i la inconsciència, o per dir-ho en termes de major contingut moral, entre la bondat i la maldat. És aquest, ben cert, un tema clàssic, i en la manera d’abordar-lo ens condueix inevitablement a les  fondàries psicoanalítiques de l’obra de Robert Louis Stevenson “L’estrany cas del doctor Jekyll i míster Hyde”. En efecte, el protagonista d’“El quadern de les vides perdudes”, un vell assetjat per la demència senil que viu tot sol en un casalot ple de llibres, observa impotent com la seua consciència esdevé progressivament un territori pantanós, on cada volta li costa més transitar amb pas ferm. Viu, a més, empaitat per la sospita cada vegada més certa que l’inquietant hoste que habita en els racons més foscos de la seua ment va guanyant-li terreny. Aquest inquietant “hoste” adquireix amb el pas de les pàgines un creixent protagonisme, tot conferint a la novel·la una fecunda ambigüitat interpretativa. D’altra banda hi hauria el tema de l’amor als llibres, vehiculat principalment en el quadern que dóna títol al llibre, on  el vell protagonista selecciona fragments de les obres que més l’han colpit al llarg de la seua vida lectora, amb la vana esperança de salvar-les de l’oblit. En aquest sentit, la referència inicial a “Farenheit 451” resulta molt significativa, en tant que el vell voldria convertir-se, com els personatges de l’obra de Ray Bradbury, en un “home llibre”: una encarnació perenne d’allò llegit. Així, al llarg d’”El quadern de les vides perdudes” desfilaran tota una sèrie d’obres selectes de la literatura universal, que de manera molt hàbil es trenaran en la intriga criminal que sosté la novel·la. No és la primera vegada que l’autor alcoià involucra el món dels llibres en la seues trames, i el cas més clar el trobem en la seua anterior novel·la, “L’estany de foc”, centrada en la persecució de la famosa Bíblia valenciana per part de la inquisició. La principal diferència respecte d’aquesta i d’altres produccions de l’autor rau en la major càrrega introspectiva de l’obra que comentem, en tant que el pes de la història recau ara en la consciència del protagonista, i més en concret en la seua lluita per esbrinar el sentit real del que està passant, per distingir, al capdavall, entre el que és real  i el que és imaginat. Al lector, com al protagonista, se li encomanarà la sensació que tot li és “estranyament familiar”. I és ací on se situa una de les grans troballes de l’obra, la creació  d’una atmosfera de malsomni, aconseguida mercè un elaborat ús del monòleg interior, creïble i intens alhora. Més enllà de les explícites fonts literàries, un altre motiu d’inspiració de la novel·la de Silvestre Vilaplana la podríem trobar al cinema, i més en concret en el subgènere dels “serial killers”. Igual que s’esdevé sovint en aquest tipus d’obres, l’acció avança en trames paral·leles, tot obrint vies d’interpretació contraposades, falses pistes  i girs argumentals  inesperats, que mantenen l’interés fins al final.