Sembla que després dels seus inicis novel·lístics, Francesc Serés li ha
pres gust a la narrativa breu. Després de “La força de la gravetat” (2006) i
“Contes rusos” (2009), dos conjunts de relats que revelaven una rara mestria en
el gènere curt i que el confirmaven com un dels autors joves amb major
projecció dins de les lletres catalanes, arriba ara un nou recull de contes que
no fa sinó confirmar les bones impressions causades pels volums anteriors. “Mossegar
la poma” és una recopilació de contes breus –no superen cap d’ells les quatre
pàgines–, publicats anteriorment a “Time Out Barcelona”. Aquesta brevetat
singularitza el conjunt dins de la produció contística de l’autor, que ens
tenia acostumats a desenvolupaments més llargs en les situacions i en el
tractament dels personatges. El format actual, imposat per la revista, l’obliga
a una resolució més sintètica, i al capdavall, més lleugera. Potser el que s’hi
ha guanyat en amenitat i rapidesa s’haja perdut en profunditat. Siga com siga, els contes són
molt llegidors, i ens mostren l’ofici i la capacitat inventiva del millor Serés.
Si en el volum anterior –“Contes russos”– el fil conductor que unia els relats
era la seua pretesa procedència soviètica, ara ho serà les relacions de
parella. En aquest sentit, “Mossegar la poma” esdevé una veritable comèdia
humana que dóna cabuda a un ample
espectre de les relacions amoroses, tant a traves de les diferents etapes de la
vida com de diverses situacions i
ambients. Així, després de la revisió irònica del mite biblic que dona títol al
volum –“La parella perfecta”–, els trent-sis relats següents, amb molt poques
defallences –“Amor a l’ascensor” en seria el cas més notori– donen compte d’una
variada casuística, amb el comú denominador de la subtilesa i la complexitat. Hi
ha l’amor adolescent de “La noia de goma”, sota la inevitable ombra de la
decepció o el senil de “Tardor, hivern, etcètera”, on el sexe s’alia amb la viagra i el lubricant vaginal; les
relacions adúlteres de “Mentides de veritat”, on no se sap on comença i on
acaba l’engany o el precari joc d’equilibris de la vida de parella,
perfectament il·lustrat a “Judici de faltes”. També hi trobem, per no fer-ho
més llarg, la recerca de remeis pal·liatius de la soledat de “Placebo” o les
dificultats d’escapar del passat de “Al cap de Creus”. La soferta classe mitjana hi és profusament
representada, amb el seu gust pel simulacre i les convencions –“Els gossos” en
seria un bon exemple. Tot i el predomini realista, un parell de contes
juguen amb elements propis del
fantàstic, com “Descendència” i “Efectes de superfície”. “Mossegar la poma”
és, en definitiva, una intel·ligent radiografia
de la societat actual, a través de la dificultat de ser feliç en les relacions
amoroses, i de la necessitat de no deixar d’intentar-ho. Francesc Serés hi
aconsegueix tractar tot de situacions reconeixibles esquivant els tòpics. En la
singularitat de la mirada rau
precisament el secret de la seua qualitat narrativa.
[Información, 26 de juliol de 2012]
