Lolita Bosch i la novel·la del seu pare

“Escriure i rellegir un text que creix, com una planta, minsa, la desoladora evidència que avui, del que abans ho va ser tot, no en queda res. I, tot i així, sospitar que només la literatura, només l’art, és capaç d’aconseguir que germini el lloc buit que ocupen els morts” (Lolita Bosch, La novel•la del meu pare).
Lolita Bosch ha escrit una novel•la sobre la recerca del pare perdut, mort uns anys abans. Feia temps que volia fer-ho, però li resultava massa dolorós afrontar-ho. En la seua investigació, que constitueix el cos de la novel•la –potser fora més adient anomenar-la autoficció–, descobreix coses dignes d’un fulletó, secrets que a ella li amagaren. Els fets es remunten al seu rebesavi, Romul Bosch Alsina, un prohom barceloní que arribà a ser alcalde de la ciutat. El seu fill, Romul Bosch Caterineu es va enamorar d’una florista de la Rambla, i les diferències socials impedien la seua relació. Tanmateix, no van renunciar al seu amor, i van tindre tres fills. Quan ella va morir, ell es va casar post mortem per tal de fer-los fills legítims. Resulta una història altament novel•lesca. El mel•lodrama familiar no acaba ací, perquè el fill de Romul Bosch i Caterineu –Romul Bosch i Rius –també va viure una història d’amor semblant: es va enamorar d’una noia menorquina d’extracció humil. Ara, però, la relació va ser consentida per la família. Lolita Bosch se sent orgullosa de la passió amorosa dels seus avantpassats, de l’honestedat amb què vivien els seus sentiments. Això l’ajuda a reconciliar-se amb el seu passat, i amb la seua ciutat, per la qual sent una relació d’atracció-repulsió que em resulta molt familiar.
Quan vaig llegir el nom de Romul Bosch Caterineu em va resultar familiar. Després de pensar-hi una estona vaig saber per què: Salvador Espriu el manlleva per a un personatge del conte “El cor del poble”, inclòs a Ariadna al laberint grotesc, tot camuflant-lo lleument: Romul Serafí Caterineu. No sé si Lolita Bosch coneix aquesta curiositat, però imagine que li faria gràcia saber-ho.

Terenci, encara

Manel Guitart, L’última carícia, Terenci”, Proa, 2010.

Si l’any passat fou una exposició d’homenatge al centre Blanquerna de Madrid, enguany són un seguit de novetats editorials. El fet és que la figura i l’obra de Terenci Moix no fa sinó créixer amb el temps. D’una banda hi ha la reedició de les primeres novel•les, Besaré tu cadáver” i Han matado a una rubia. Escrites en castellà abans de complir els vint anys i de temàtica policíaca, les signà amb el pseudònim de Ray Sorel, i tot i que les rebutjà en vida, manifesten ja una precocitat i un ofici gens menyspreable. Una altra mostra de la vigència del llegat de Terenci la trobem en dos llibres de caire memorialístic publicats recentment. El primer és Material d’enderroc, les memòries de Josep M. Benet i Jornet, bon amic de Terenci Moix, a qui dedica una part substancial del llibre. El segon és L’última carícia, Terenci, de Manel Guitart, on l’escriptor barceloní ocupa també un lloc central. Es tracta d’un volum de difícil definició, a cavall entre les memòries episòdiques, els retrats i l’autoficció. El primer capítol del llibre, que és el que li dóna títol, està dedicat a recordar l’encontre de l’autor amb Terenci a Londres, l’abril de 1991. Terenci hi havia anat amb motiu de l’estrena de Carmen, dirigida per la seua amiga Núria Espert. En aquell temps, el personatge en qui es projecta Manel Guitart exercia de periodista a la capital britànica, tot seguint, en certa forma, el mateix itinerari alliberador que havia emprés Terenci en la seua joventut, plasmat al tercer volum de memòries, Estrany al paradís. Des de l’inici, el protagonista de L’última carícia, Terenci confessa la seua devoció per l’autor d’El sexe dels àngels, en qui veia un model de vida digne de ser imitat. Així doncs, el jove aprenent de periodista va a l’encontre del seu ídol per a fer-li una entrevista, i aconsegueix molt més que això: passar un dia sencer amb ell. En la seua jornada particular es desperta entre mestre i deixeble un important corrent de simpatia. Junts visiten la “troupe” de l’Espert, passegen pels carrers dickensians de Covent Garden, rememoren la bohèmia pop de Chelsea i fins i tot fan una parada al domicili de Guillermo Cabrera Infante. Però per damunt de la vessant anecdòtica, sobresurt la penetrant anàlisi que Manuel Guitart fa de la complexa –anava a dir aturmentada– personalitat de Terenci, que ell tan bé sabia dissimular amb una màscara d’histriònica frivolitat. El seu insidiós complex edípic, la lluita a mort entre la solitud i la passió, la implacable destrucció a què sotmeté els seus pulmons, són disseccionats de manera lúcida i respectuosa, amb el canvi final a una segona persona narrativa que aconsegueix una proximitat esfereïdora. Un exemple: “aquella broma baixa de fum que t’envoltava, més que una disfressa del romàntic inconforme i autodestructiu, una paròdia burleta i funesta davant dels ulls de tothom, era un vel protector contra el dolor, l’última carícia materna, una assegurança tòxica contra la felicitat, perquè tu no et podies permetre ser feliç, ella no t’ho permetia”. La resta del volum s’ocupa d’altres persones en conflicte amb la realitat, i de vegades al límit de la bogeria. Persones –o personatges– en els quals l’autor es reconeix, i que ens fa sentir d’una manera ben pròxima i punyent.
[Publicat a Información el 30 de juny de 2010]

La bella i la bèstia

Joan Pons, La casa de gel, Bromera, 2009.

"Contar la història dels que no tenen veu! Contar la història dels morts! Quina pretensió més formidable i impossible! No és açò, però, el que fan els bons escriptors?" Doncs sí, hem de convenir amb Joan Pons que això és el que fan els bons escriptors. I també fer que les velles històries adquiresquen en la seua veu matisos inèdits que ens facen creure-les de nou. És el que ell aconsegueix amb La casa de gel, guanyadora del darrer premi Ciutat d’Alzira, on ens conta l’estranya relació entre Simó, "l'home més lleig del món", com ell mateix s’autoqualifica, i Eulàlia, la dona més bella de l’illa –la Menorca natal de l’autor–. Una història d’amor en tota regla, doncs, i amb certa inspiració simbòlica, en tant que descansa sobre el mite de la bella i la bèstia. No és aquesta la primera vegada que trobem a les lletres catalanes una versió d’aquest seductor mite. Ja a inicis del segle XX, per exemple, el Josafat de Prudenci Bertrana en feia una actualització en tons morbosos, amb la catedral de Girona com a escenari de la temerària passió carnal entre un campaner i una puta. Màrmara, de Maria de la Pau Janer, en seria un altre exemple, més actual, ambientat al barri vell de Palma de Mallorca. L’obra de Pons, com la de Janer, opta més per la contenció i el lirisme que no per l’explicitació eròtica, i la seua inspiració mítica va més enllà del joc d’aparences, tot desplegant-se també en l’argument. Simó haurà de superar una sèrie de proves per a merèixer la bella Eulàlia, i finalment obtindrà, quan assolesca la maduresa com a persona, l’anhelada redempció amorosa. Junt amb el desenvolupament del seu romanç es descabdellen a la novel•la d’altres línies argumentals que li confereixen una densitat de sentits remarcable. Una d’elles es vincula amb un fet terrible que li esdevingué al pare de Simó durant la Guerra Civil, tot provocant-li una sobtada canície. Fins al final del llibre no en traurem l’entrellat. L’altra trama es vincula amb la vocació d’escriptor de l’home més lleig del món. El procés de seducció d’Eulàlia passarà per l’escriptura d’una novel•la. Ella és una lectora exigent, i no es conforma amb qualsevol cosa: vol que la novel•la del seu pretendent tinga la màgia d’una capsa de música, no la simple funcionalitat d’una capsa de sabates. A l’obra sovintegen aquesta mena d’imatges, que li confereixen una atmosfera delicada i inquietant alhora. Com la que li dóna títol, misteriosament relacionada amb els protagonistes: aquella casa de gel que construí l’emperadriu russa Anna Ivavnova, on obligà a casar-se i viure al bufó de la cort i una de les seues criades, fins que moriren de fred. Les bones novel•les, reflexiona Simó mentre mira d’escriure la seua, giren al voltant d’una imatge que les magnetitza i fa que perduren en la memòria dels lectors: a Solitud són les muntanyes, a La plaça del Diamant els coloms, a Moby Dick la balena, el cavall negre a Pedro Páramo... Sens dubte que Joan Pons ha trobat la seua a La casa de gel.

[ Publicat al diari Información el 27 de maig de 2009]

Els límits de la representació.

Anticristo de Lars Von Trier

Feia temps que ho ajornava. El trailer promocional i les crítiques la presentaven amb una duresa tan gran, tan insuportablement desassossegadora i fins i tot fregant la repugnància física –sadomasoquisme, automutilacions– que no gosava apropar-m’hi. Però finalment l’he vista. Parle de la darrera pel•lícula del genial Lars Von Trier, Anticristo. I sí, és molt forta, pertorbadora, cruel, i tots els adjectius que vulguem afegir-hi. Però és també, per damunt de tot, una incontestable obra d’art. Poques pel•lícules m’han causat una impressió tan fonda. La vaig veure fa una setmana, i les seues imatges no han fet sinó crèixer en el meu esperit. Ben cert que l’aquelarre final no l’he pogut tornar a veure, però les parts més belles són d’una poeticitat subjugant, que no et canses de contemplar una vegada i una altra. En especial el pròleg, rodat amb una càmera lentíssima, amb l’acompanyament embolcallant del “Lascia qu’io pianga” de Heandel, on es troba resumit, a manera d’obertura simfònica, el terrible drama d’amor i mort que s’hi representarà. O les imatges oníriques que imaginen –o viuen– els dos protagonistes. Unes imatges d’una bellesa tan fascinant com angoixosa. Ja abans ens havia mostrat la seua capacitat per a recrear universos onírics altament inquietants –a L’element del crim o a Europa–, però mai fins ara havia deixat que els malsons enverinaren la realitat. Són tantes les emocions i idees que Anticristo transmet que en aquesta entrada de blog sols puc aspirar a apuntar-ne alguna. Una de les idees fonamentals que em desperta es relaciona amb el concepte del sinistre, que crec que exemplifica a la perfecció. Un concepte que Eugenio Trías tractà il•luminadorament a Lo bello i lo siniestro. A partir del text de Freud dedicat al tema -Das Unheimliche-, Trías realitza una reflexió que aborda les categories estètiques del bell, sublim i sinistre. El seu assaig parteix de la hipòtesi que allò sinistre constitueix la condició i límit d'allò bell, i presideix doncs, com a absència, tota obra d'art. La cita de Schelling, present també a l'opuscle freudià, "El sinistre és allò que havent de romandre ocult s'ha revelat" junt a la de Rilke "El bell és l'inici del terrible que encara podem suportar", constitueixen el nucli dels lúcids raonaments de Trías, que aplicarà a l’anàlisi de Vértigo, de Hitchcock. En Anticristo trobem també, de manera molt més radical i feridorament obscena aquest fons passional que ens constitueix i que hauria de romandre ocult, perquè la seua simple visió pot destruir la fràgil carcassa ètica que ens sosté. Lars von Trier ha decidit creuar la frontera de l’humà i endinsar-se, com els seus personatges, en un bosc inhòspit on regna el caos, on la passió i la mort –eros i thanatos, sí– es mostren en tot el seu terrible poder. On es poden escoltar “els crits de totes les coses que van a morir”. I si ha gosat endinsar-se en un territori tan perillós no és endut per veleïtats provocatives, sinó perquè necessitava exorcitzar els seus propis dimonis. Hi ha també el tema de la possible misogínia de l’obra, que ben segur que haurà suscitat una agra controvèrsia. Tanmateix, crec que per damunt –o per davall- de la bàrbara bogeria final de la protagonista, hi ha en l’epíleg –bellíssim de nou– una certa voluntat redemptora del sofriment de les dones al llarg de la història, del "ginocidi" a què han estat sotmeses. Certament, Anticristo no és una pel•lícula fàcil ni complaent, però sí que em sembla honesta i arriscada. No en va el seu director la considera la seua obra més important. I això, venint de Lars Von Trier, no és qualsevol cosa.

De la censura i altres batalles perdudes

Vicent Sanchis, “Franco contra Flash Gordon”. Edicions 3 i 4, 2009

Tal i com ens recorda Vicent Sanchis a aquest il•lustratiu assaig guardonat amb el darrer premi Octubre, el control ideològic de la informació ha estat una eina utilitzada pel poder polític de manera recurrent al llarg de la història. De fet, bona part del seu estudi la dedicà a resseguir el paper de la censura editorial en l’Espanya contemporània, des de la Restauració fins la transició democràtica, tot parant esment en la que s’aferrissà amb la premsa infantil i juvenil durant la dictadura franquista. S’hi dibuixen diverses etapes que coincideixen amb les que els historiadors han establert en l’evolució política de la postguerra. Etapes que van de la repressió fèrria i l’exaltació èpica dels primers anys fins al progressiu –i relatiu– relaxament, que podríem resumir amb el pas de l’adoctrinament a la formació. L’any 1952 marca el canvi, en crear-s’hi la Junta Assessora de Premsa Infantil, que establiria unes rígides normes que garantien l’obediència moral catòlica. La llei Fraga de 1966 mantindria la censura prèvia per a aquestes publicacions, i no seria fins l’arribada de la democràcia que es garantiria la llibertat d’expressió. Sols aleshores seria possible la publicació integra del precursor còmic creat per Alex Raymond. Així doncs, és aquest un assaig que se situa entre l’estudi historiogràfic i el de la cultura de masses, territori fronterer no massa practicat en l’àmbit català ni tampoc en l’hispànic, on les distàncies entre l’alta cultura i la cultura pop resulten, sovint, insalvables. La part més original i divertida d’aquest llibre la constitueix l’anàlisi de les estranyes mutacions que les vinyetes de Flash Gordon van patir per tal d’adequar-se a la puritana moral de l’època. Uns canvis que afecten al camuflament de l’erotisme de les figures femenines –que també fou zelosament vigilat durant la República–, o a la distorsió del comportament pretesament llibertí de les heroïnes i del missatge declaradament democràtic que transmetia el superheroi. Exemples que són pertinentment il•lustrats amb un material gràfic en què podem contrastar, no sense una mica de vergonya, l’original americà o italià amb les barroeres versions espanyoles, que de vegades, en el seu afany manipulador, arribaven al disbarat o a la inintel•ligibilitat més absoluta. Un altre dels capítols més interessants és el que ens mostra les indagacions de l’autor en l’Arxiu General de l’Administració d’Espanya, situat a Alcalà d’Henares, on es troba bona part del fulls de control usats per la maquinària de la censura franquista. Els exemples que en reporta reafirmen el que ja havia observat Romà Gubern per al cas del cinema: que a més de reaccionària i intolerant, la censura franquista era arbitrària, i podia variar segons el censor de torn. El millor exemple d’aquest caràcter capritxós de la censura el trobem en la publicació del capítol on Flash Gordon proclama les Repúbliques Unides de Ming. En ple any 1946! És aquesta la primera i única volta en què va guanyar clarament la partida al generalíssim. Per a la victòria definitiva va haver d’esperar, com tot el món, a la seua mort.

[Publicada al diari Información el 29 d'abril de 2010]

el tallador de diamants

Manuel Baixauli,

“Espiral”, Proa, 2009

En alguna ocasió li he sentit dir a Manuel Baixauli

que a ell més que escriure el que li agrada de veritat és reescriure. Com un tallador de diamants, gaudeix retornant una vegada i altra sobre la matèria narrativa per tal d’extraure’n totes les irisacions possibles, fins que s’ajuste sense defallences ni redundàncies a les seues intencions expressives. Aquest afany perfeccionista explica resultats tan quiratats com els de “L’home manuscrit”, i també com el del llibre que ara ens ocupa. “Espiral” fou l’obra amb què Manuel Baixauli es va donar a conèixer en el món de les lletres en guanyar el premi Ciutat de Badalona allà pel 1998. Aleshores el llibre va passar poc menys que desapercebut per a la major part de la crítica i lectors. Cosa normal, d’altra banda, en el nostre desballestat sistema literari: en tractar-se d’un autor desconegut, i amb l’agreujant de la procedència valenciana, a penes si se’n van fer ressò els cronistes del Principat, i tan sols relativament els d’ací baix. Ara, però, les coses són molt diferents. Manuel Baixauli és un autor reconegut gràcies a l’aclaparador èxit que “L’home manuscrit” va assolir fa un parell d’anys, i és al recer d’aquest èxit que l’editorial Proa han tingut l’encert de reeditar el seu primer llibre per tal que obtinga el ressò que en el seu moment se li negà. Un cas de justícia poètica, perquè “Espiral” constitueix una proposta literària altament original i suggestiva. Es tracta d’un volum de contes que podríem adscriure sense massa violència al gènere fantàstic. Tot llegint les seues pàgines ens endinsem en un univers enrarit, familiar i estrany alhora, que ens interroga sinistrament. Un univers on els personatges morts o recordats conviuen amb el vius, i on la realitat es confon amb la seua representació artística o mental. De tot açò es pot deduir fàcilment la tirada filosòfica de molts dels seus relats, que sovint provoquen estimulants curtcircuits en les maneres convencionals amb què el pensament lògic construeix el món que habitem. Són contes que reflexionen i ens fan reflexionar sobre la condició humana, sobre l’absurd existencial o sobre les màscares de la identitat. Tot sovint Baixauli adopta la forma del microrelat per a vehicular les seues dèries i obsessions. És aquest un subgènere de la narrativa breu –el més extrem– de gran exigència, que requereix una tensió estilística i un domini del temps narratiu màxims. Tot hi ha d’encaixar –i encaixa– com en un mecanisme de rellotgeria. Els elements decoratius, descriptius o psicològics hi són sistemàticament bandejats, fiant el pes del relat a l’exposició despullada del conflicte argumental, que tot sovint es carrega de ressonàcies metafísiques: la mort, l’atzar, el destí en són aleshores els temes predilectes, com ja ho eren a “L’home manuscrit”. L’exercici de reescriptura a què ha sotmés el text original no ha fet sinó accentuar-ne la concisió, dotant el conjunt d’un perfil encara més esmolat. No es tracta d’una literatura que compte en les lletres catalanes amb una tradició massa esponerosa. Cert Calders, cert Espriu, les amables paràboles de Josep V. Marqués... Al fons, la imponent ombra de Kafka.

[Publicat a Información el 25-3-2010]

La mirada piadosa

Sherwood Anderson, “Winesburg, Ohio”, Viena Edicions, 2009.

Poc a poc, títol a títol, la col•lecció “El cercle de Viena” ha esdevingut un dels aparadors de referència per a les traduccions de la millor narrativa al català. La nòmina d’autors que ha congregat en poc temps és ben eloqüent: Kawabata, Virginia Woolf, Joseph Roth, Isak Dinesen, Thomas Mann, Kavafis, Dylan Thomas; així com la qualitat dels seus traductors, com ara Francesc Parcerisas, responsable de la que ara parlem. El darrer cop d’efecte ha estat la publicació de “Combray”, la novel•la que inicia la monumental “recherche” proustiana. Si el públic lector acompanya, seguiran la resta de volums. Que així siga! Perquè seria una magnífica notícia per a les lletres catalanes, donat que la versió de Jaume Vidal Alcover resulta ja introbable. Un altre indicador de l’exquisida qualitat de la col•lecció és la concessió del prestigiós Premi Llibreter 2009 al llibre que ens ocupa. Sherwood Anderson està considerat una de les figures tutelars de la renovació narrativa nord-americana, i malgrat no ser tan coneguda, la seua obra influí en figures tan importants com Hemingway, Faulkner o Scott Fitzgerald. “Winesburg, Ohio”, la seua obra més important, fou publicada el 1919, i narra magistralment la vida d’un petit poble imaginari de l’Amèrica profunda d’uns anys abans, en un moment de grans convulsions socials i econòmiques, quan la industrialització està transformant irreversiblement les formes de vida tradicionals. El llibre configura un mosaic de petites biografies que transmeten una forta impressió de realitat, amb una tècnica de vocació impressionista que no exclou algunes intromissions puntuals del narrador, que bé amb vocació didàctica bé amb intenció còmplice es deixa sentir ací i allà. De fet, podríem considerar “Winesburg, Ohio” com un conjunt de relats més que no com una novel•la pròpiament dita, donat el seu caràcter coral –alguns dels seus episodis van aparéixer abans en diverses revistes–, si no fora pel caràcter aglutinador de l’espai narratiu i de la figura protagonista, el jove periodista George Willard. La seua mirada impregna tot el llibre, així com el seu desfici existencial, que resta resumit en el que li confessà a sa mare a l’inici del llibre. “No sé què faré, només sé que vull anar-me’n i observar la gent i reflexionar”: una perfecta definició de la seua vocació d’escriptor, i també de la del seu creador, Sherwood Anderson. Juntament amb George Willard poblen el llibre tot de personatges marcats per la soledat, la tristesa i els problemes per aconseguir unes mínimes parcel•les de felicitat dintre d’una societat puritana. Personatges com el reverend Curtis Hartman, que es mortifica volent i dolent a la també atribolada mestra, a qui espia sacrílegament des de l’església; com Enoch Robinson, que no troba altra manera de comunicar els seus sentiments que els colps de puny; o com Alice Hindman, que un dia, incapaç de suportar la solitud que l’atenalla, surt nua al carrer.... Personatges commovedors en la seua humanitat i en la manera tan piadosa amb què Sherwood Anderson els retrata. Mentre llegia els relats d’aquest magnífic llibre m’ha vingut a la memòria l’univers de Carson McCullers, format també per personatges irremissiblement condemnats a veure coms els seus somnis de realització personal s’ofeguen en un ambient provincià. Un dels temes que alimenta, al capdavall, el bo i millor de la literatura contemporània.
[Publicat al diari Información el 25 de febrer de 2010]