El visible i l’invisible

Haruki Murakami, 1Q84, Empuries, 2011

No sé si el poder de commoció d’un llibre és el millor criteri per a valorar la seua qualitat, ja que les emocions lectores poden obeir a raons que res no tenen a veure amb la literatura. Siga com siga, no em sembla tampoc un element menor a l’hora de emprendre la seua crítica, sempre i quan aquesta vessant emocional sàpia trobar els canals d’objectivació adequats. Després d’aquest preàmbul em sent una mica més legitimat per a expressar l’entusiasme que la lectura de la darrera novel•la de Haruki Murakami m’ha provocat. En un primer moment les seues 780 pàgines —és, òbviament, una novel•la d’estiu— em resultaven intimidatòries, però conforme anava endinsant-me en el seu enrarit univers, devorava pàgines i capítols amb una fascinació creixent, sense importar-me el ritme cadenciós que l’autor hi imprimeix. Res de nou, en qualsevol cas, amb aquest imaginatiu escriptor, que posseeix la rara habilitat de connectar amb els somnis i sentiments d’una munió de lectors d’arreu del món, i de fer-ho sense rebaixar ni un punt la seua exigència literària. En els dos primers llibres de 1Q84 de què consta aquest volum, trobem el Murakami de sempre: personatges solitaris i infeliços, a la recerca d’un amor que done sentit a les seues vides, ambientació urbana –el Tokio de 1984–, trames paral•leles, confusió de móns reals i fantàstics, detallisme descriptiu, diàlegs fluids, certes dosis de sexe, violència i humor o dissertacions músicals. De fet, l’estructura de l’obra s’inspira en El clavecí ben temperat de Bach, cosa que dóna fe de la seua complexitat. Al títol trobem ja una de les claus interpretatives de l’obra: l’homenatge a la cèlebre distopia d’Orwell es relaciona amb la crítica al control mental propi de les societats totalitàries, que en aquest cas se centra en el món de les sectes. No en va, En l’origen de l’obra està l’atemptat de 1995 al metro de Tokio per part de la secta Aum. Tanmateix, aquesta intenció de denúncia es dilueix en el conjunt de la novel•la a mesura que el contingut mític va adquirint importància. Perquè malgrat que estem al davant d’una novel•la amb voluntat totalitzadora, de reflectir, com el mateix autor ha afirmat recentment, “el que es veu i el que no es veu”, el component invisible de la realitat hi acaba adquirint un major protagonisme. Al capdavall, és aquesta capacitat per a indagar en la part fosca de l’esperit humà, per a establir-hi ponts entre el món nocturn i el diürn, entre els somnis i la raó, el que ha fet de Murakami un autor tan atractiu. La seua imaginació té una rara habilitat per a bastir arguments pertorbadors, de fondes ressonàncies antropològiques, de les quals l’autor ens dóna algunes pistes, com ara les cites de Jung i Frazer. Un altre tema rellevant, nou en la novel•lística de Murakami, és la crítica a la violència de gènere. En aquest sentit, tot i tractar-se d’obres radicalment diferents, “1Q84” ens ha recordat Milenium, d’Stieg Larsson, i de retop, 2666, de Roberto Bolaño. Una última observació: si finalment decideixen endur-se 1Q84 a la platja, no obliden posar-se la crema protectora abans de començar a llegir: corren el risc d’oblidar-se de tot i acabar socarrats.

[Información, 28-7-2011]