L’artista i l’artesà

 

Benjamin Black, Mort a l’estiu, Bromera, 2012.

    D’ençà que l’editorial Bromera publicà El mar el 2007, la seua aposta per John Banville ha estat decidida i ininterrompuda. Amb el novel·lista irlandés Bromera dóna continuïtat a l’estratègia d’enriquir el seu catàleg amb les traduccions d’autors prestigiosos com ara Salman Rushdie, Orhan Pamuk, Herta Müller, Naguib Mahfuz o John Updike, per citar-ne tan sols alguns dels més cridaners. Els resultats d’aquesta política editorial són doblement positius, perquè d’una banda contribueix a prestigiar-la,  i de l’altra li obre les portes als lectors del  Principat i, de rebot, de  la resta del domini lingüístic. Unes portes, que, ai las, són encara de difícil accés per a la majoria dels escriptors valencians que componen el gros del catàleg de l’editorial d’Alzira. Cert que l’assumpció de la modalitat oriental per a totes les traduccions hi resulta determinant, perquè la fragmentació del circuit literari català no dóna per a més, amb comptades excepcions. Siga com siga, la tria de John Banville ens sembla tot un encert, en tant que és un autor que conjumina admirablement l’excel·lència literària amb l’accessibilitat. A hores d’ara són ja vuit els volums publicats del novel·lista irlandés, tres amb el seu nom real –la ja esmentada El mar, Els infinits i Llum antiga– i cinc amb el pseudònim de Benjamin Black, que és el que usa quan es decideix pel gènere negre: El secret de Christine, L’altre nom de Laura, El lèmur, A la recerca de l’April i la que ara ens ocupa, Mort a l’estiu. En aquest nou lliurament, l’avatar policíac de Banville recorre de nou al seu personatge favorit, el metge forense Quirke i el rodeja d’altres vells coneguts: la seua filla Phoebe i l’inspector Hackett. I de nou és també el Dublín dels anys cinquanta l’escenari triat per al desenvolupament de la trama. L’inici és brutal, en tots els sentits: Titus Jordan, un important home de negocis, és trobat a la seua casa de camp amb el cap destrossat i una escopeta a les mans. Tot seguit arriben l’inspector Hackett i el doctor Quirke i es posa en marxa la maquinària de la investigació, amb un dilema inicial que constitueix tot un clàssic del gènere negre: assassinat o suïcidi? Aviat fan la seua aparició tota una sèrie de personatges secundaris que pautaran les giragonses de la trama: la vídua,  Françoise d’Aubigny, dona de pertorbadora bellesa; Dannie Jordan, la depressiva i també bella germana de Titus, Carlton Sumner, una altre home de negocis que mantenia una tensa relació amb la víctima, i el seu fill Teddy, tocacampanes i arrauxat; Sinclair, l’ambiciós ajudant de Quirke, Maguire, l’establer que va descobrir el cadàver, amb antecedents per homicidi involuntari, ... Com en tot bon relat detectivesc, la llista de sospitosos és llarga i envitricollada, i no serà fins al final que es revelarà la sorprenent veritat. De manera paral·lela a les vicissituds de la investigació es descabdellen les inevitables històries d’amor, alguna previsible, d’altres, amb una modulació més pausada i convincent. Molt important és també, en Mort a l’estiu, la immersió en la doble moral que s’amaga sota les aparences de la catòlica i puritana societat dublinesa. Sota l’ensopiment provincià s’amaga una brutalitat cega, disposada a esclatar en qualsevol moment.  Quin dels dos móns, l’aparent o el de les clavegueres, és el vertader? Tot depén del lloc on et situes, però l’equilibri, tal i com observa Costigan, un dels personatges més sinistres del llibre, sempre és precari: “ Ens movem entre els mons, i és feina nostra assegurar-nos que es mantenen les aparences, per amagar la matèria fosca i emfasitzar la llum”, dirà, cínicament, i es quedarà tan tranquil.  L’autor, doncs, executa amb eficàcia la combinatòria d’elements que tota novel·la negra ha de complir. Però la qualitat de la proposta de Benjamin Black no rau, òbviament, en els tòpics argumentals i temàtics, inevitablement recurrents, sinó en l’estil, que sap alternar funcionalitat i suggeriment en les dosis adequades. En una entrevista recent concedida a La Vanguardia amb motiu de la  visita a Espanya per a presentar Llum antiga, la seua darrera novel·la, John Banville considerava Benjamin Black “una artesà”, mentre que quan signava amb el seu nom real era “un artista”. Tanmateix, creiem que l’artesà coneixedor de l’ofici que sens dubte és Benjamín Black no deixa de traslluir, ara i adés, les subtileses estilístiques que posseeix el seu demiürg. No és gens comú, per exemple,  trobar en una novel·la policiaca descripcions tan poètiques com aquesta: “La darrera llum s’esvania i semblava que les grans masses d’arbres que s’atapeïen darrere les baranes dels parc Saint Stephen irradiessin foscor, com si la nit hi tingués la font”. Artista i artesà, Benjamin Black ens ofereix a “Mort a l’estiu” una nova mostra de la seua capacitat fabuladora. Eduard Castanyo, el traductor habitual, contribueix a fer que  la seua lectura siga una veritable delícia  [Caràcters, 62].