Benjamin Black, Mort a
l’estiu, Bromera, 2012.
D’ençà que l’editorial Bromera
publicà El mar el 2007, la seua aposta per John Banville ha estat
decidida i ininterrompuda. Amb el novel·lista irlandés Bromera dóna continuïtat
a l’estratègia d’enriquir el seu catàleg amb les traduccions d’autors prestigiosos
com ara Salman Rushdie, Orhan Pamuk, Herta Müller, Naguib Mahfuz o John Updike,
per citar-ne tan sols alguns dels més cridaners. Els resultats d’aquesta
política editorial són doblement positius, perquè d’una banda contribueix a
prestigiar-la, i de l’altra li obre les
portes als lectors del Principat i, de
rebot, de la resta del domini
lingüístic. Unes portes, que, ai las, són encara de difícil accés per a la majoria
dels escriptors valencians que componen el gros del catàleg de l’editorial d’Alzira.
Cert que l’assumpció de la modalitat oriental per a totes les traduccions hi
resulta determinant, perquè la fragmentació del circuit literari català no dóna
per a més, amb comptades excepcions. Siga com siga, la tria de John Banville
ens sembla tot un encert, en tant que és un autor que conjumina admirablement
l’excel·lència literària amb l’accessibilitat. A hores d’ara són ja vuit els
volums publicats del novel·lista irlandés, tres amb el seu nom real –la ja
esmentada El mar, Els infinits i Llum antiga– i cinc amb el
pseudònim de Benjamin Black, que és el que usa quan es decideix pel gènere
negre: El secret de Christine, L’altre nom de Laura, El lèmur,
A la recerca de l’April i la que ara ens ocupa, Mort a l’estiu. En
aquest nou lliurament, l’avatar policíac de Banville recorre de nou al seu
personatge favorit, el metge forense Quirke i el rodeja d’altres vells
coneguts: la seua filla Phoebe i l’inspector Hackett. I de nou és també el
Dublín dels anys cinquanta l’escenari triat per al desenvolupament de la trama.
L’inici és brutal, en tots els sentits: Titus Jordan, un important home de
negocis, és trobat a la seua casa de camp amb el cap destrossat i una escopeta
a les mans. Tot seguit arriben l’inspector Hackett i el doctor Quirke i es posa
en marxa la maquinària de la investigació, amb un dilema inicial que
constitueix tot un clàssic del gènere negre: assassinat o suïcidi? Aviat fan la
seua aparició tota una sèrie de personatges secundaris que pautaran les
giragonses de la trama: la vídua, Françoise d’Aubigny, dona de pertorbadora
bellesa; Dannie Jordan, la depressiva i també bella germana de Titus, Carlton
Sumner, una altre home de negocis que mantenia una tensa relació amb la
víctima, i el seu fill Teddy, tocacampanes i arrauxat; Sinclair, l’ambiciós
ajudant de Quirke, Maguire, l’establer que va descobrir el cadàver, amb
antecedents per homicidi involuntari, ... Com en tot bon relat detectivesc, la
llista de sospitosos és llarga i envitricollada, i no serà fins al final que es
revelarà la sorprenent veritat. De manera paral·lela a les vicissituds de la
investigació es descabdellen les inevitables històries d’amor, alguna
previsible, d’altres, amb una modulació més pausada i convincent. Molt
important és també, en Mort a l’estiu, la immersió en la doble moral que
s’amaga sota les aparences de la catòlica i puritana societat dublinesa. Sota
l’ensopiment provincià s’amaga una brutalitat cega, disposada a esclatar en
qualsevol moment. Quin dels dos móns,
l’aparent o el de les clavegueres, és el vertader? Tot depén del lloc on et
situes, però l’equilibri, tal i com observa Costigan, un dels personatges més
sinistres del llibre, sempre és precari: “ Ens movem entre els mons, i és feina
nostra assegurar-nos que es mantenen les aparences, per amagar la matèria fosca
i emfasitzar la llum”, dirà, cínicament, i es quedarà tan tranquil. L’autor, doncs, executa amb eficàcia la
combinatòria d’elements que tota novel·la negra ha de complir. Però la qualitat
de la proposta de Benjamin Black no rau, òbviament, en els tòpics argumentals i
temàtics, inevitablement recurrents, sinó en l’estil, que sap alternar
funcionalitat i suggeriment en les dosis adequades. En una entrevista recent
concedida a La Vanguardia amb motiu de la visita a Espanya per a presentar Llum
antiga, la seua darrera novel·la, John Banville considerava Benjamin Black
“una artesà”, mentre que quan signava amb el seu nom real era “un artista”. Tanmateix,
creiem que l’artesà coneixedor de l’ofici que sens dubte és Benjamín Black no
deixa de traslluir, ara i adés, les subtileses estilístiques que posseeix el
seu demiürg. No és gens comú, per exemple, trobar en una novel·la policiaca descripcions tan
poètiques com aquesta: “La darrera llum s’esvania i semblava que les grans
masses d’arbres que s’atapeïen darrere les baranes dels parc Saint Stephen
irradiessin foscor, com si la nit hi tingués la font”. Artista i artesà,
Benjamin Black ens ofereix a “Mort a l’estiu” una nova mostra de la seua
capacitat fabuladora. Eduard Castanyo, el traductor habitual, contribueix a fer
que la seua lectura siga una veritable
delícia [Caràcters, 62].
No hay comentarios:
Publicar un comentario