Un clàssic de les lletres gallegues

Eduardo Blanco Amor, “La gresca”, El Gall Editor, 2014.

  No és massa habitual, dissortadament, poder gaudir de la literatura gallega en traduccions catalanes.  En narrativa, si descomptem els autors  consagrats, com Suso del Toro i Manuel Rivas, poca cosa més ens resta. En poesia potser el panorama millore una mica, perquè el caràcter minoritari del gènere afavoreix les iniciatives voluntaristes. Per això és tan d’agrair la traducció que Jaume Silvestre ha  dut a terme de “A esmorga”,  d’Eduardo Blanco Amor, una de les obres claus de la narrativa gallega contemporània, amb la complicitat indispensable de l’editorial mallorquina El Gall.  Eduardo Blanco Amor (Ourense, 1897- Vigo, 1979) és un referent fonamental  de la literatura gallega del segle XX. Es va formar sota la influència de Vicente Risco i el “Grupo Nós”, el nucli més dinàmic de defensa de la cultura gallega.  Després de la Guerra Civil es va exiliar a Argentina, país on ja havia viscut  diverses vegades, i és aleshores que comença l’etapa més fecunda de la seua trajectòria creadora, que cobreix camps tan diversos com la poesia, el teatre, l’assaig i la novel·la. És allí on escriu i publica,  “A esmorga”, a causa de les traves que a Espanya li posà la censura franquista. La paraula “esmorga”, tal i com ens indica Jaume Silvestre, resulta de difícil translació, ja que al·ludeix a una festa continuada, que es perllonga durant un o dos dies, amb abundància d’alcohol, sexe i disbauxa generalitzada. En castellà el mateix Blanco Amor va escollir el terme parranda per a la versió castellana, i aquest mateix títol, “Parranda”, és el que du l’adaptació cinematogràfica que Gonzalo Suarez va fer-ne el  1977. La novel·la tracta precisament del sarau que dos dels protagonistes, el Milhomes i el Bocas, mantenen des del dissabte fins al dimarts de matí. L’altre protagonista, Cipriano Canedo, que exerceix de narrador, s’incorpora el dilluns, quan es disposava a anar a treballar. A partir d’ací comença un viatge sense retorn per tavernes, prostíbuls i caus de mala mort de la ciutat d’Ourense, ficcionalizada amb el nom d’Auria. La novel·la seguirà un ritme ascendent de violència i excessos fins arribar al terrible desenllaç final. Tot resseguint el camí de perdició d’aquest trio de pobres desgraciats ens han vingut a la ment les tribulacions etíliques de Geoffrey Firmin pels carrers de Cuernavaca en Sota el volcà, la gran novel·la de Malcom Lowry. El relat de Cipriano Canedo té lloc en presència del jutge que investiga el cas, una presència muda que incrementa amb el seu silenci el caràcter tirànic, incontestable, del seu poder. En el seu monòleg  Cipriano es revela com una víctima innocent,  arrossegada per un destí   tràgic que el sobrepassa, sempre a la mercé de les decisions dels  altres “esmorgantes”, incapaç de conservar  el  precari benestar  de què podria gaudir amb la seua muller i el seu fill.  “La gresca” amaga una poderosa crítica social, en tant que mostra sense pudor la misèria i les desigualtats de l’època.  Tot i ambientar-se a finals del segle XIX, la censura franquista va percebre el seu poder dissolvent, tant per la imatge tan sòrdida que mostrava de la societat espanyola com per les  al·lusions a la  repressió exercida per las guàrdia civil. Tampoc no resultaven massa edificants les carnavalesques peripècies dels tres protagonistes. Sols el 1970 es permeté la seua edició a Espanya, tot i que esporgada. Ara podem gaudir en català de la versió íntegra d’aquesta  magnífica novel·la, tal i com fou publicada en l’original gallec per l’editorial Galaxia el 2010.