Realitat i fantasia

Lliris Picó, “Moisés, estigues quiet”, Bullent, 2015.

Carles Cortés, “La clau que obria tots els panys”, Bromera, 2015.

     L’atzar ha fet que coincidisquen en les llibreries les obres de dos escriptors alacantins, Lliris Picó i Carles Cortés. Es tracta de dues novel·les adscrites al calaix de sastre de l’anomenada literatura juvenil. En el cas de la novel·la de Lliris Picó “Moisés, estigues quiet”, ve avalat pel prestigiós premi Enric Valor de narrativa juvenil. “Moisés, estigues quiet” conta la història d’un xiquet hiperactiu –bé, amb TDAH: Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, tal i com se’ns precisa a la novel·la–. A partir del relat del mateix Moisés, coneixem com és la seua particular manera d’estar en el món, els problemes que li ocasiona i la forma tan positiva i simpàtica que té d’afrontar-los. La seua veu, d’una versemblança i naturalitat extraordinàries,  és sens dubte una de les grans troballes de l’obra, i  genera l’adhesió lectora des del primer moment. Entre els centres d’atenció del nen estan, naturalment, la família i les xiques. Perquè Moisés ja està en una edat que comença a interessar-se per les coses de l’amor: “Quan anàvem a cinqué de primària, la Joana em va preguntar en una carta si volia ser el seu nuvi i jo li vaig dir que sí (encara que a mi qui més m’agradava era la Clàudia) i em pense que des d’aquell moment les pessigolles a la pell i a l’estómac han anat augmentant, sobretot en els darrers mesos”. Pel que fa a la família, la mare adoptiva –perquè Moisés és un nen adoptat–, darrere de la qual s’endevina la personalitat de l’escriptora, juga un paper important, així com els seus germans. Malgrat l’orientació juvenil de text, “Moisés, estigues quiet” pot ser gaudit per qualsevol lector, i especialment per aquells  interessats en valors com la tolerància i el respecte a la diferencia.  

     

 

      Pel que fa a “La clau que obria tots els panys”, de Carles Cortés, representa un gir inesperat dins de la seua trajectòria com a novel·lista, que fins ara s’havia centrat en la indagació de la femineïtat. Es tracta d’un relat inserit clarament dins del gènere fantàstic. Carles Cortés hi crea un espai imaginari, l’illa d’Incastruç, on regeixen unes normes –la Norma– molt particulars. Per exemple, no està permés consumir vi emmelat abans dels vint anys, no està permés festejar amb una persona de l’altre sexe o viatjar fora de l’illa fins als trenta, etc. Toni, el jove protagonista, desafiarà aquestes normes i viurà una sèrie d’aventures que transformaran per sempre més la seua vida. En el viatge que decideix emprendre comptarà amb l’ajut d’un amulet màgic, que l’ajudarà a trobar el seu camí. “La clau que obria tots els panys” és, doncs, una novel·la d’iniciació que, a la manera de les rondalles meravelloses, implica la superació d’una sèrie de proves que duen aparellades un procés de maduració psicològica, dins del qual ocupa un lloc fonamental el rebuig dels sentiments tòxics –por, enveja, odi, gelosia, ràbia– i l’adhesió als sentiments positius –l’amor, la sinceritat, l’honestedat. Tot i comptar amb una llarga tradició de literatura popular al darrere que el forneix de motius argumentals i personatges, la construcció d’un món imaginari requereix d’un important treball literari que Carles Cortés resol de manera efectiva. En posarem un exemple, centrat en el moment en què el protagonista es troba a l’interior d’una cova plena de portes, i entre elles ha de trobar la que l’ha de treure d’aquell atzucac: “Va observar minuciosament les portes. N’hi havia més d’un centenar. La seua veu ressonava en la caverna. La desolació del jove era completa. Estava sol i no el podia ajudar ningú”. El llibre compta amb el complement gràfic d’un mapa d’aquesta illa encantada, així com d’una sèrie d’il·lustracions que col·laboren a visualitzar els seus curiosos escenaris i habitants.  (Información, 28 de maig de 2015)