Nines russes

Francesc Serés, “Contes russos”, Quaderns Crema, 2009

Anastàssia Maxímova, la pretesa curadora d’aquesta antologia apòcrifa d’autors russos que és la darrera obra de Francesc Serés, relata al seu prefaci com arran de la caiguda del règim comunista les estàtues de Marx i sobretot d’Stalin van començar a ser desmantellades i dutes a la foneria que era a prop de sa casa per a reutilitzar-ne el metall de què estaven fetes, una matèria, per dir-ho a la manera de Shakespeare, tan pesada com els somnis –els malsomnis, en aquest cas¬–. Alguns dels caps d’Stalin eren tan grossos que no cabien al forn crematori, i van restar arraconats. Els contes seleccionats, “parlen de la mirada d’aquells caps i de com nosaltres els miràvem als ulls, com si els preguntéssim sobre el passat que els havia modelat i fos, i també sobre el passat més proper que els havia enlairat i trencat”. De la mateixa manera que les velles estàtues, els relats antologats refonen també vells arguments per a crear-ne de nous. Amb aquest volum l’escriptor de Saidí reprén la tasca iniciada amb “La força de la gravetat”, on demostrà amb escreix la seua bona mà per a la narració breu, fermament recolzada en la creació d’ambients i en la penetració psicològica. El llibre és, també, un homenatge a la literatura russa a través de cinc escriptors inventats, amb les corresponents notes biogràfiques, que representen diferents actituds davant de la dramàtica històrica soviètica dels darrers cent anys. Tot amb constants clucades d’ull a la realitat occidental en general i a la catalana en particular. Així, en el cas de la més jove, Ola Yevguènieva, els arguments giren al voltant de relacions sentimentals ambientades en la Rússia postcomunista i cosmopolita, i en un dels seus millors relats, “Low cost life, low cost love” no resulta difícil endevinar darrere del patriotisme rus el català. Véra-Margarita Abansèrev, la segona autora antologada, pertany a la darrera generació criada sota l’ala del comunisme, i en els seus contes en narra críticament la decadència, perfectament exemplificada a “Balada de la Plaça Roja”, on el fantasma de Marx recorre malencònicament Rússia, o a “La culpa”, en què un grup d’intel•lectuals represaliats poden reunir-se de nou al cap de vint-i-dos anys. En una línia semblant es mouen els relats de Vitali Kroptkin, tot i que en to més irònic, i posant l’aparell burocràtic en el punt de mira. Amb aquest heterònim, si ens és lícit d’usar aquesta denominació, Francesc Serés aconsegueix els moments més divertits del llibre. “Elvis Presley canta a la Plaça Roja” o “Qui els va parir” en són magnífiques mostres. També “L’home més sol del món”, que reconta la vella història de l’astronauta abandonat a la seua sort en el fred espai sideral. Amb Aleksandr Vòlkov, nascut el 1914, se’ns dóna una visió més èpica de la revolució, tot i que en “El camí rus” evidencia com els que manaven abans continuen fent-ho. Amb la història d’amor de “La pagesa i el mecànic” Serés reprén un tema ja tractat a “La força de la gravetat”, sols que l’ambientació catalana contemporània ha esdevingut ara un kolkhoz en l’època de la invasió nazi de Rússia. Amb Iosif Bergxenko, per últim, se’ns ofereix un tast de la literatura russa tradicional, amb fortes arrels mítiques. “El camí que hi ha al mig del bosc”, que ens parla del retorn a l’animalitat o “El darrer sopar de Serguei Aleksandr”, que recorre al motiu de la personificació de la figura de la mort en són mostres destacades. Tot plegat demostra una capacitat fabuladora molt poderosa, posada aquesta vegada al servei d’un joc literari tan exigent com reeixit. La recent concesió del premi Barcelona així ho reconeix.

[Publicat al diari Información el 28 de gener de 2010]

Ombres en el riu ja és un llibre digital

Doncs sí, "Ombres en el riu" ja forma part de la Biblioteca Digital Hispànica, la secció virtual de la Biblioteca Nacional d'Espanya, dintre de l'apartat "enclave", i convivint amb tot de llibres escrits en les diferents llengües de l'estat. "Enclave" és una iniciativa en què participen diverses editorials, que han proposat els llibres que volien que formaren part d'aquesta biblioteca digital, i entre elles està Bullent. Aquesta iniciativa està tenint un gran èxit dins de la Biblioteca Digital Hispànica. Els llibres en català ocupen un lloc important en el rànquing d'obres consultades, i "Ombres en el riu" hi figura en el lloc 52é . Gens malament!

El lector de somnis

[Publicat al diari "Información" el 31 de desembre de 2009]

Haruki Murakami “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món”, Empuries, 2009.

Mentre esperem amb candeleta la publicació de la seua darrera novel•la, “1Q84”, que està arrasant al Japó, podem entretenir-nos gojosament amb “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món”, novel•la del 1985 encara inèdita a l’estat espanyol, que publiquen simultàniament Tusquets en castellà i Empúries en català. Aquesta obra s’uneix al ja extens catàleg d’obres de Murakami en català, que compta amb novel•les tan destacades com “El meu amor Sputnik”, “L’amant perillosa”, “Tòquio blues”, “Kafka a la platja”, “After Dark” –la darrera fins ara, del 2004–, així com el volum de relats “El salze cec i la dona adormida”. L’obra de Haruki Murakami constitueix un dels fenòmens literaris més interessants dels darrers anys. El seu univers defuig els tòpics de la cultura japonesa. Des dels inicis de la seua obra, s’ha instalat en un territori pròxim a la literatura occidental, tant estilísticament com temàtica, encara que açò darrer resulte més problemàtic d’afirmar, donada la seua singular personalitat creadora. No en va és traductor d’autors com Raymond Carver, John Irving o Scott-Fitzgerald. Tant és així, que les seues històries podrien estar ambientades a qualsevol altre país dels anomenats avançats, en qualsevol altra megalòpolis que no fóra Tòkio. Aquesta és, segurament, una de les claus del seu èxit mundial. Però més important és encara la seua capacitat per a reflectir el desemparament i la soledad de l’home contemporani, perdut entre la necessitat d’estimar i el desig de recloure’s en el seu món interior, que sovint adopta un aspecte inquietant. Diu Murakami a l’entrevista que va concedir arran de la visita a Barcelona el maig passat que “els seus llibres són estimats per les persones que viuen una situació de caos”, i que conseqüentment, l’èxit internacional de les seues obres implica que “el món es caòtic”. Poc podem objectar a aquesta afirmació. Tan sols vaticinar que, tal i com van les coses, li resten molts anys de glòria literària. Siga com siga, a “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món” trobem un Murakami en estat pur, que ben segur no decebrà als seus entusiastes seguidors. De fet, se situa a l’inici de la seua trajectòria creadora, i fou una de les primeres que li reportà un reconeixement ample fora del seu país. La seua estructura ens resulta molt familiar: narra dues històries paral•leles, una situada en el món “real” –i això en Murakami no vol dir molt...– i una altra en l’imaginari. Dues històries que mantenen subtils relacions i que poc a poc van convergint amb una lògica sorprenent i implacable. En la primera el protagonista és un dels seus clàssics personatges solitaris i desorientat, dotat d’unes qualitats psíquiques extraordinàries; en la segona és un lector de somnis que viu en un desolat món mític. És la mateixa tècnica usada a “Crònica de l’ocell que fa girar el món”, “Kafka a la platja” o “After Dark”. Com en aquestes, Murakami aconsegueix arrossegar-nos als laberints subterranis de l’inconscient, amb la seua prosa diàfana, el ritme hipnòtic de la narració i els diàlegs frescos o profunds segons li convinga. Com Poe, Lovecraft o Kafka, Murakami té el perillós do de somiar despert, i de fer-nos somiar amb la seua literatura.

La conquesta de les dones

[Publicat al diari Información el 26 de novembre de 2009]

Pepa Guardiola, “El desordre de les dames”, Bromera, 2009.

La novel•la històrica gaudeix de bona salut a les lletres valencianes. El darrers llibres de Francesc Gisbert (“La llegenda del corsari”), Vicent J. Escartí (“L’abellerol mort”), Silvestre Vilaplana (“L’estany de foc”, encara inèdit) i la que ara comentem, així ho demostren. Potser caldria preguntar-se el perquè d’aquesta vigència, i no fóra difícil trobar alguna resposta en l’èxit internacional de les ficions medievals d’Ildefonso Falcones o Kent Follet, per no remuntar-nos a l’obra pionera dels best sellers medievalitzants, “El nom de la rosa”, d’Umberto Eco. Tampoc s’hi ha de menysprear l’ indubtable atractiu que el motlle de la novel•la històrica, com qualsevol altre gènere, ofereix als seus conreadors, en tant que repertori eficaç amb què bastir les seues ficcions i connectar així amb un públic addicte: un enigma a resoldre o una missió a complir, uns fets històrics atractius, una ambientació creïble, i ja tenim els ingredients essencials per a l’èxit, sempre i quan es cuinen amb bon gust. És el cas d’“El desordre de les dames”, la novel•la amb què Pepa Guardiola va guanyar el darrer premi Enric Valor de novel•la. La història narra les vicissituds d’unes dones en el context de la conquesta de València per Jaume I. El protagonisme femení de l’obra està encapçalat per la jueva Susanna, que ha de fugir de Montpeller tot buscant la protecció del rei conqueridor. Pel camí coneixerà la cristiana Almodis i la morisca Yahyà, que amaguen, com la mateixa Susanna,un passat obscur. La part central de la novel•la s’ambienta en el setge de València, que esdevé l’escenari de les històries sentimentals de les protagonistes. Potser l’autora haja pogut trobar inspiració en l’immortal “Tirant lo blanc” per a l’alternança entre episodis amorosos i bèlics, o en la “Crònica dels fets” atribuïda al rei Jaume I, que ella sap humanitzar i dotar de realisme molt convincentment tot mostrant-nos la intrahistòria i el drama dels vençuts que l’embranzida èpica del text jaumí ignorava. Així, per exemple, el setge de València s’assembla per moments a una fira, plena de mercaders i buscadors de fortuna que acudiren al reclam de les riqueses que la caiguda de la ciutat els podia reportar. Molt important és també, en la lectura progressista que Pepa Guardiola fa de la història, la permeabilitat entre els diferents grups ètnics i religiosos. Les relacions amoroses de les dames constitueixen una veritable apologia del mestissatge. Com en les millors novel•les romàntiques, la passió amorosa aconsegueix derribar totes les barreres. Tal i com expressa la cristiana Almodis amb el ric estil enumeratiu que caracteritza l’obra, l’amor “aliena la ment, muda els interessos, desbarata el geni, altera el cos, desboca els instints, ni amb cordes grosses no se’l pot nugar, només si hom disposa de fortes regnes en el seu caràcter o d’experiències passades que en el seu atrotinament ens han fet patir, hom tindrà capacitat suficient per conduir-lo a través de camins segurs que l’emparen i defensen dels mals”. Novel•la clàssica d’amor i de guerra, “El desordre de les dames” proposa una relectura femenina de la història, i ho fa d’una manera amena i gratificant. Comproven-ho vostes mateixos.

El retorn del poeta a Ítaca

[Publicat al suplement Posdata del diari Levante el 4 de desembre de 2009]

L’Aiguadolç, 36, tardor 2009. Homenatge a Lluís Alpera.

Els darrers dos anys han estat molt fructífers en la trajectòria creadora de Lluís Alpera. Si en el 2008 ens sorprenia amb un poemari –El nou rapte d’Europa–, cosa que no s’esdevenia des de que deu anys abans publicara la que fins aleshores era la seua obra completa, Cavalls a l’alba, enguany la revista L’Aiguadolç li ha dedicat un monogràfic que refrenda la seua condició de clàssic contemporani. Aquest volum d’homenatge presenta, com és costum en aquest tipus de publicacions miscel•lànies, un caràcter irregular i amb inevitables redundàncies, però vist en conjunt ofereix un positiu interés per a conéixer les claus que defineixen l’obra del poeta del Cabanyal. Deixant de banda les semblances personals introductòries, el pinyol del volum i la seua part més rellevant la constitueixen els textos que se centren a analitzar la producció global de l’autor i alguns llibres concrets. Pel que fa al primer cas, destacaríem l’article d’Emili Rodríguez-Bernabeu –l’altre home fort de la poesia catalana a Alacant–, que dibuixa la projecció social de l’obra d’Alpera en un context tan difícil com l’Alacant dels anys setanta, així com la capacitat de l’autor per a gestionar-la. Ens ofereix també un retrat acolorit i sincer del poeta des de la confiança que dóna l’amistat de molts anys. Josep Ballester, per la seua part, minimitza el tòpic del realisme social tot destacant la unitat global de l’obra. Per a ell, Alpera seria, des dels seus primers llibres, el poeta del desig i de la passió de viure. Ángel L. Prieto de Paula, que és el traductor al castellà d’una antologia de Lluís Alpera de pròxima publicació, en recorre la trajectòria estètica seguint el camí iniciat per l’estudi pioner d’Arthur Terry que prologava Cavalls a l’alba, tot enriquint-lo amb les seues comparacions amb el context castellà. Lluís Roda, al seu torn, incideix de nou en la relativització de l’etiqueta del realisme social que d’ençà de la famosa antologia d’Amadeu Fabregat del 1974 –ja aleshores apuntava dots de censor– ha hagut de patir Lluís Alpera. Roda hi assaja unes sucoses comparacions amb la poesia d’Estellés, referent ineludible: tots dos, segons la seua feliç fórmula, solemnitzen la vulgaritat. També hi destacaríem l’anàlisi que fa del component religiós que subjau al panerotisme alperià, encara que ens haguera semblat molt oportuna l’al•lusió al poeta que inaugura en les lletres catalanes el misticisme de la passió carnal: Joan Salvat-Papasseit. Pel que fa als articles centrats en l’anàlisi d’obres concretes, l’obra triada ha estat la darrera, El nou rapte d’Europa. Resulta comprensible en tant que és la que ofereix un terreny quasi verge per a les exploracions hermenèutiques. Antoni Vidal Ferrando i Antoni Ferrer compleixen aquesta funció molt solventment, destacant-hi la coherent reelaboració del mite odissèic que vertebra tota la seua obra. Emili Casanova, per últim, analitza el model lingüístic de l’autor de Dades de la història civil d’un valencià, tot ressaltant la fidelitat al model estàndar propi dels escriptors de la seua generació, amb algunes concesions a la col•loquialitat del valencià que conformen un conjunt equilibrat i expressiu. El volum es completa amb unes dades biobibliogràfiques molt útils per als estudiosos i lectors de l’obra poètica de Lluís Alpera.

El dia que va morir John Lennon

[Publicat al diari "Información" el 29 d'octubre de 2009]

Vicent Borràs,”Lennon i Anna”, Bromera, 2009

Que la cultura pop ha esdevingut un dels més poderosos cabals conformadors de l’imaginari dels nostres dies resulta una obvietat de tal calibre que fins i tot fa una mica de vergonya d’haver-ho de repetir. Com també resulta d’una redundància quasi insultant el recordar que va ser a finals de la prodigiosa dècada del seixanta quan es va introduir en les lletres catalanes –i espanyoles en general- de la mà d’autors com Terenci Moix. Devem a l’”enfant terrible” del Raval, abans que es passara amb tota l’artilleria pesada al conreu en castellà de la novel•la històrica faraònica, la valoració sentimental de la iconografia de la cultura de masses, que adquireix la seua formulació més reeixida en El dia que va morir Marilyn. El paper catalitzador que la malaguanyada estrella de Hollywood va jugar en la generació de Moix és simètric al desenvolupat per John Lennon en l’obra de Vicent Borràs (1962), que segurament el tingué present en la concepció general de la seua obra. Per als que vorejàvem el divuit anys el dia que el van assassinar, el 8 de desembre de 1980, la seua mort va significar una gran trasbals, una mena d’abrupte fi de la innocència. Per als joves d’aleshores Lennon representava, com s’afirma a la fi d’aquest llibre, tot el que era digne d’admiració “l’esperit de rebel•lia i la defensa dels desvalguts, els comentaris mordaços i els versos més tendres, les balades més sentides i les dissonàncies més agosarades”. I és per això que l’autor d’Algemesí li ret homenatge. I ho fa amb un conjunt de relats que prenen com a fil conductor la seua figura, o més ben dit, la manera com els diferents personatges van estimar la seua música i van viure la seua mort. Es tracta d’un llibre amb valor de testimoniatge generacional, i és per això que la narració oscil•la entre el relat de les vivències dels joves dels vuitanta, que aleshores començaven a despertar als desficis de la vida i l’amor –una altra redundància–, i la constatació del desencant dels mateixos personatges uns anys més tard, ja al llindar d’una maduresa plena de fracassos i renúncies. L’autor reïx en la dissecció de tots dos moments vitals, i aconsegueix dotar al text d’intensitat i delicadesa en la narració dels amor juvenils i de malenconia i lucidesa en els crepusculars. I sense estalviar-se una punta de mala bava. Molt important és també la banda sonora del llibre, que com en el millor cinema, esdevé un element narratiu més. I no sols pel que fa a la música de l’ex-beatle, sinó també al rock i al pop d’aquells anys, i fins i tot a la clàssica en el cas del que potser siga el millor relat del conjunt i el que li dóna forma –“L’eco de les músiques”. Tot i que la figura central de Lennon cohesiona convincentment el llibre, hi ha una sèrie de relats que defugen la seua unitat, com ara els ambientats a Itàlia, o els microrelats que l’emmarquen amb pretensions mítiques. Si bé en el primer cas el to d’infelicitat s’addiu amb l’atmosfera general del volum, en els segons resulta qüestionable la seua eficàcia. Siga com siga, Vicent Borràs ha aconseguit un llibre original i tendre, que sap transitar elegantment pels perillosos camins de la nostàlgia.

Un entusiasme anomenat Nietzsche

De tots els libres que m’he empescat, sens dubte que "Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana" (Pagès, 2009) és el que ha tingut un major reconeixement. Primer pel premi que aconseguí –el XXVé Josep Valverdú!–, amb un acte de lliurament dirigit per Màrius Serra i amenitzat per Raimon, amb tot d’entrevistes i fotos. Fins i tot TV3 i Catalunya Radio se’n feren ressó. Després per l’espai que li han dedicat a diaris i revistes de primera línia. Primer fou l’"Avui", que al juny li dedicà la portada i en publicà el pròleg al suplement de cultura, i la setmana passada ha estat "El Temps", que per boca de Xavier Pla li dedicà un moderat elogi. Això és molt més del que un escriptor perifèric com jo podia esperar. Les revistes especialitzades no tardaran tampoc a parlar-ne. Ben cert que el tema és molt agraït, i que li he esmerçat molt de temps i treball. El resultat crec que és ben digne, tot i que, naturalment, perfectible. Però un dels mèrits que no se li poden negar és haver fet un assaig llegidor d’un tema que, a priori, estava condemnat a romandre en el reducte acadèmic. Això implica una renúncia a aprofundir en determinats aspectes, els més abstrusos, de la filosofia nietzschiana, i a potenciar la vessant divulgativa del ressò de la seua obra en les lletres catalanes. Autors tan importants com Maragall, Puig i Ferreter, Salvat-Papasseit, Josep Pla, Llorenç Villalonga, Joan Fuster o Baltasar Porcel no s’entenen sense la seua petjada. Poca broma, doncs.
D’entre els escriptors contemporanis que el modernisme volgué incorporar al seu projecte cultural, el pensador alemany és, sense cap dubte, el de més profunda petjada en la cultura europea contemporània. En l’atmosfera expectant de finals del segle XIX, la seua obra dinamità els fonaments de la cultura occidental – el cristianisme, la democràcia, la metafísica, el socialisme, l’estètica romàntica– al temps que gosava somiar amb noves formes de vida. La lucidesa implacable en l’anàlisi dels símptomes de la decadència d’occident anava acompanyada d’una inèdita, desmesurada fe en la vida, que exalçava fins als límits la voluntat d’autosuperació.
És clar que, al marge de l’interés objectiu del personatge, hi ha un interés personal, que arrela en la meua joventut, quan Nietzsche era una icona del pensament llibertari. La seua esmena a la totalitat de la moral cristiana, el seu vitalisme orgiàstic, el “viure perillosament” no podia sinó seduir l’adolescent airat i desficiós que jo era aleshores. Ara, des de la talaia del quaranta anys, les coses es veuen amb uns ulls molt més escèptics. Tanmateix, no deixa de seduir-me la crida del visionari de Sils-Maria. D’aquelles flames passionals resten aquestes brases intel•lectuals. I per molts anys!