jueves, 29 de octubre de 2009

Un entusiasme anomenat Nietzsche




De tots els libres que m’he empescat, sens dubte que "Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana" (Pagès, 2009) és el que ha tingut un major reconeixement. Primer pel premi que aconseguí –el XXVé Josep Valverdú!–, amb un acte de lliurament dirigit per Màrius Serra i amenitzat per Raimon, amb tot d’entrevistes i fotos. Fins i tot TV3 i Catalunya Radio se’n feren ressó. Després per l’espai que li han dedicat a diaris i revistes de primera línia. Primer fou l’"Avui", que al juny li dedicà la portada i en publicà el pròleg al suplement de cultura, i la setmana passada ha estat "El Temps", que per boca de Xavier Pla li dedicà un moderat elogi. Això és molt més del que un escriptor perifèric com jo podia esperar. Les revistes especialitzades no tardaran tampoc a parlar-ne. Ben cert que el tema és molt agraït, i que li he esmerçat molt de temps i treball. El resultat crec que és ben digne, tot i que, naturalment, perfectible. Però un dels mèrits que no se li poden negar és haver fet un assaig llegidor d’un tema que, a priori, estava condemnat a romandre en el reducte acadèmic. Això implica una renúncia a aprofundir en determinats aspectes, els més abstrusos, de la filosofia nietzschiana, i a potenciar la vessant divulgativa del ressò de la seua obra en les lletres catalanes. Autors tan importants com Maragall, Puig i Ferreter, Salvat-Papasseit, Josep Pla, Llorenç Villalonga, Joan Fuster o Baltasar Porcel no s’entenen sense la seua petjada. Poca broma, doncs.
D’entre els escriptors contemporanis que el modernisme volgué incorporar al seu projecte cultural, el pensador alemany és, sense cap dubte, el de més profunda petjada en la cultura europea contemporània. En l’atmosfera expectant de finals del segle XIX, la seua obra dinamità els fonaments de la cultura occidental – el cristianisme, la democràcia, la metafísica, el socialisme, l’estètica romàntica– al temps que gosava somiar amb noves formes de vida. La lucidesa implacable en l’anàlisi dels símptomes de la decadència d’occident anava acompanyada d’una inèdita, desmesurada fe en la vida, que exalçava fins als límits la voluntat d’autosuperació.
És clar que, al marge de l’interés objectiu del personatge, hi ha un interés personal, que arrela en la meua joventut, quan Nietzsche era una icona del pensament llibertari. La seua esmena a la totalitat de la moral cristiana, el seu vitalisme orgiàstic, el “viure perillosament” no podia sinó seduir l’adolescent airat i desficiós que jo era aleshores. Ara, des de la talaia del quaranta anys, les coses es veuen amb uns ulls molt més escèptics. Tanmateix, no deixa de seduir-me la crida del visionari de Sils-Maria. D’aquelles flames passionals resten aquestes brases intel•lectuals. I per molts anys!

No hay comentarios:

Publicar un comentario