Va de bo, cavallers!

Juli Capilla, “Raspall”, Bromera, 2010.

És un signe del temps que la poesia haja passat a ser un gènere minoritari. Qui llig poesia, a hores d’ara? Tot sovint, els mateixos poetes. Hauríem d’afegir-hi els professors de literatura –no tots, però– i, sí, concedim-ho, alguna ànima sensible, que enmig del bombardeig de la indústria de l’entreteniment, best sellers inclosos, encara gosa acudir a la que fou, no fa tant, l’expressió literària més exigent i prestigiosa. Cert que alguna responsabilitat li hauríem d’atribuir a la deriva hermètica i elitista que bona part de la poesia contemporània ha adoptat, entestada sovint en recerques metafísiques o experimentalismes lingüístics difícils de seguir per un públic majoritari. No és aquest el cas del llibre i del autor que en ocupa. L’obra poètica de Juli Capilla s’ha caracteritzat, precisament, per la seua comunicabilitat. Ja des dels inicis, quan es revelà, amb el Llibre del exilis, com un autor interessat en la poesia combativa, compromesa amb la reivindicació nacional valenciana, i més endavant, amb la poesia amatòria d’ Aimia, brillant homenatge a alguns dels grans poetes lírics de la tradició catalana – March i Estellés al capdavant. Més tard vingué L’instant fugaç, on assajà un to més meditatiu, amb la mort com a motiu dominant. En tots aquests llibres, i en el que ara en ocupa, Raspall, Juli Capilla ha aconseguit elaborar un estil depurat, personal, exigent, sense renunciar, però, a l’accessibilitat. En Raspall, després de la ombriua incursió en els territoris nocturns de l’existència del llibre anterior, Juli Capilla ens ofereix un llibre lluminós, centrat en l’evocació de la infància i joventut des del llindar de la maduresa. Aquells anys aurorals, viscuts al poble de Pedralba, als Serrans, dibuixen un paisatge essencialment feliç. Els diferents aspectes de la seua educació sentimental s’hi transparenten amb una delicadesa i una intensitat admirables: l’enlluernament dels jocs infantils, la comunió amb la naturalesa, la puixança del desig... Tot tenyit, inevitablement, d’una amable melangia. Els aliments de la terra hi adquireixen un protagonisme de tints estellessians, tant en la dignificació dels treballs agrícoles com en la celebració de la sensualitat: “El món era, en estiu, un meló de tot l’any/ obert de bat a bat tota la carn mostrava/ de plenitud a vessar relliscant per les galtes;/ era un meló d’Alger, sangonós, profilàctic, usurpant innocències, mordaces, clamoroses”. La segona part de Raspall retorna al registre èpic del Llibre del exilis. El joc de la pilota –una altra de les passions de l’autor– hi és tractat com una al•legoria d’allò més genuí de la cultura valenciana i de la seua realitat nacional, fins a adquirir ressons mítics, tel•lúrics, que s’enllacen subtilment, per la recerca compartida d’una ètica de l’autenticitat, amb la primera part del llibre. Amb aquest nou llibre, guardonat, com tots els altres, amb un premi important –el ciutat de València–, Juli Capilla continua jugant amb mà ferma la seua particular partida creadora. Va de bo, cavallers!

[Publicat a Información el 30-12-2010]