La llum i el prisma

J.M. Coetzee, “Temps d’estiu”, Ed. 62, 2010.

Imaginar que després de la nostra mort un investigador du a terme una sèrie d’entrevistes per tal d’escriure’n la biografia resulta una manera molt imaginativa de plantejar un relat autobiogràfic. Doncs això és el que s’ha empescat J. M. Coetzee al tercer lliurament de les seues “Escenes d’una vida de províncies”, el projecte memorialístic en què es troba immers en els darrers anys. No cap dubte que el nòbel sudafricà ha reeixit magistralment en aquest nou repte narratiu. Temps d’estiu –Verano en castellà, editat per Mondadori– ha estat aclamada unànimement per la crítica, i quan un el llig, comprén perfectament per què: resulta difícil trobar escriptors que sàpien combinar com ell la determinació i subtilesa en l’exploració de l’ànima humana amb la manca d’afectació i l’honestedat que traspuen les seues pàgines. L’artifici narratiu de Temps d’estiu es construeix, com ja hem apuntat, al voltant de les entrevistes a cinc persones que van conéixer Coetzee. El predomini femení entre aquestes persones resulta majoritari, amb la qual cosa, el relat adquireix una marcat caràcter d’indagació sentimental. Aquests personatges femenins van dibuixant un personatge solitari, introvertit, amb serioses dificultats de comunicació, de mantindre, al capdavall, una relació amorosa convencional. En l’època en què se centra Temps d'estiu –de 1972 a 1977– Coetzee tenia trenta-i-pocs anys, i les seues expectatives vitals eren més aviat minses: sense una feina seriosa, malvivia amb un pare malalt, sense saber ben bé cap a on pegar. El text no és gens complaent a l’hora de retratar la seua problemàtica personalitat. I en canvi, és d’una humilitat commovedora quan ens parla de l’eixida creativa que va trobar a l’atzucac en què s’havia convertit la seua vida. Fou en aquells anys que Coetzee publicà el primer llibre, tal i com observa Júlia, una de les seues amants. Tant aquest fet com l’exitosa carrera literària posterior són tractades pels diferents personatges que el van conéixer d’una manera més aviat displicent. El cas extrem el constitueix Adriana, que el despreciava com a home i l’ignorava com a escriptor. Especialment interessant resulta la visió que en dóna Margot, la cosina de Coetzee. A través d’ella retornem als paisatges de la infància, tractats ja al primer volum de les memòries, i coneixem els orígens familiars de l’autor i les difícils relacions que hi mantenia. El prisma de perspectives en què es descompon l’enigmàtic Coetzee es completa amb dos personatges del món acadèmic, que en donen una visió més política i intel•lectual, complementària del to més personal de les anteriors. L’apartheid i les seues abjectes derivacions morals són també, com a la resta de la seua obra, motius fonamentals en aquest llibre. Les narracions dels personatges estan emmarcades per unes notes diarístiques que segurament tenen la intenció de reforçar la veracitat del conjunt, i això ens porta a l’adscripció genèrica d’aquesta obra. Qüestió, al capdavall, irrellevant, perquè al marge de l’etiqueta que li volguem posar –memòries fictícies, autoficció?– , Temps d’estiu és un relat d’una força i d’un ofici narratius extraordinaris. Facen-me cas: no perden el temps llegint aquesta ressenya i vagen corrent a comprovar-ho vostés mateixos. No se’n penediran.

[Publicat a Información, el 27 de gener de 2011]