Ball de màscares

Ferran Sáez, “Vides improbables. Una història dels heterodoxos catalans”, A contravent, Barcelona, 2010.
Escrit amb una radical voluntat de joc literari, de qüestionament dels límits entre veritat i ficció, el darrer llibre del filòsof i assagista Ferran Sáez és una de les propostes més intel•ligents i millor resoltes que darrerament ens han caigut a les mans. La seua fèrtil hibridació genèrica resta clara ja des del principi: “suggereixo als lectors més escrupolosos amb el rigor exegètic i les convencions acadèmiques que el llegeixin com si fos un recull de relats o, fins i tot, una novel•la, més que no pas un assaig històric”. Sota l’aparença d’una monografia, s’amaga en realitat una fabulació que indaga en les mistificacions de la història i la dificultat de comprendre els temps antics. Ferran Sáez s’inventa la biografia de quatre personatges, quatre improbables heterodoxos catalans, que tenen en comú els fets d’ocupar un lloc marginal dintre de la suposada vida oficial i viure –o no– a cavall dels segles XVI i XVII. El primer d’ells és Antoni Bech, “fals cronista i mal poeta”, autor de llibres de viatges de dubtosa veracitat. El segon Joan-Francesc de la Roca, “místic i assassí”. El tercer respon al nom de Jesús de la Santacreu, jueu lleidatà autor d’una autobiografia en què narra les tribulacions de la seua gent, fins al punt d’haver-se d’exiliar al Marroc. El quart al de Joan de Sau, constructor d’orgues condemnat a presó per fer malbé el de la catedral de Barcelona a causa de la seua dèria per les idees estrafolàries d’un musicòleg italià. Però la veritable troballa del llibre, i qui dóna unitat i sentit al conjunt és Samuel Carasso Cohen, les recerques del qual serveixen a Ferran Sáez per a donar forma a aquest ball de màscares que és el seu llibre. La seua història, tal i com se’ns conta al capítol introductori, resumeix la dels convuls segle XX. Nascut el 1919 al si d’una família jueva, emigrà de l’Alger natal a París, d’on hagué de fugir arran de l’amenaça nazi. Va acabar muntant una botiga al barri de Gràcia de Barcelona. Els seus diàlegs amb Ferran Sáez, que contrapuntegen ara i adés els relats, són la part més sucosa del conjunt. Aleshores, “Vides improbables” adquireix un deliciós to de novel•la filosòfica, on la veu escèptica de l’autor contrasta lúcidament amb la saviesa esotèrica del vell Carasso. En haver-se d’acarar amb aquest heterodox llibre, els comentaristes han citat, inevitablement, la petjada de Borges. S’hi podria adduir la d’un autor més pròxim, amant també dels jocs erudits: Joan Perucho. Siga com siga, el resultat és altament original i recomanable, tant pels riscos creatius que assumeix com pel magnífic estil amb què es desenvolupa. Intuïm al seu darrere una defensa del dret a la diferència, i també un al•legat a favor dels perdedors que la història va deixant al seu darrere. Més enllà d’això, com afirma l’autor, “només hi ha silenci, que és el brunzit que emet el no-res”.

[Información, 24 de febrer de 2011]