El crepuscle dels ídols

Julià de Jòdar, La pastoral catalana, Proa, 2010.

De la mateixa manera que ho féu a Zapata als Encants o a L’home que va estimar Natàlia Vidal, Julià de Jòdar retorna a la generació progre per bastir el seu món narratiu. Ho continua fent d’una manera implacable –i impecable– sense concessions a la nostàlgia i, com ha destacat la crítica, amb excel•lents resultats estètics. Ara, però, el fracàs d’aquells joves que volien canviar el món i van acabar sucumbint a la lògica del poder no serà el tema dominant, sinó l’antecedent que li servirà per assajar l’explicació de la crisi del nostre present. Els principals representants d’aquella idolatrada generació seran Pau i Erina, un matrimoni ja madur. Decideixen fer un viatge a Miami per mirar de treure l’entrellat de la situació d’una amiga d’Erina, anomenada Àurea, de la qual fa temps que rep mails que denoten una situació molt preocupant. Àurea va marxar a Miami uns anys enrere per anar-se’n a viure amb Jack, un personatge altament inquietant que treballa en els serveis secrets nord-americans, i que ben bé podria tractar-se, ras i curt, d’un torturador. El viatge de Pau i Erina es converteix en una mena de descens a l’infern particular de cadascun d’ells, en el qual descobriran que, en realitat, no són tan diferents d’aquells que busquen. En un Miami colpejat furiosament per un huracà, Pau s’enfrontarà amb Jack i amb tot el que ell representa, potser amb la voluntat de redimir-se dels seus errors. Erina, per la seua part, retrobarà la seua amiga, tot intentant que torne amb ella, però descobrirà que no queda ja cap lloc on tornar. El caràcter migrat de la trama en una novel•la d’importants dimensions com és aquesta, fa que, a diferència de les anteriors, el component reflexiu prime sobre el merament argumental. L’autor de L’atzar i les ombres s’hi llençà a una dissecció de les misèries i fal•làcies del món actual –“l’estat del malestar”– en què no deixa res per verd. Un dels temes predilectes de la seua anàlisi serà la violència de la societat contemporània, centrada en el model americà. Aquesta indagació denota, una vegada més, la pruïja dels intel•lectuals europeus per mirar d’entendre els mecanismes morals i polítics que regeixen l’imperi que ens governa. En el seu intent de comprensió, Pau no pot deixar de caure, de vegades, en uns raonaments excessivament teòrics, quan no maniqueus, deutors, al capdavall, de l’ortodoxia marxista de la seua joventut: “La lluita de vostés, els americans, es mou entre els instints naturals i una consciència corrompuda per una societat repressora i una religió. I sempre surt guanyant l’instint natural...”. Un altre dels focus d’interés de les reflexions dels personatges i el narrador que s’amaga darrere és la societat catalana. Barcelona s’hi presenta com una ciutat que reflecteix el fracàs dels personatges, una bagassa que, d’ençà de les olimpíades, ha venut el seu cos als tour operadors. El nacionalisme català no n’ix molt millor parat: un voler i no poder, que aboca tot un poble a una mena d’inguarible malenconia col•lectiva. [Información, 28 d'abril de 2011]