Lluís Roda, Nadir, Proa, 2010.
És un llarg camí, i fecund, el recorregut per Lluís Roda (València, 1961) des de que començara a escriure poemes en la seua joventut. Als seus primers llibres es deixà seduir per un experimentalisme que indagava en els paranys cognitius del llenguatge. Poc a poc, i de manera més decidida des de Buirac d’amor (1998), la seua obra adquirí un to més íntim, i sense renunciar mai al gir imaginatiu, a la creativitat verbal i al joc amb la tradició, explorà territoris pròxims a la poesia de l’experiència, i fins i tot, en Elogi de la llibertat (2001), als de l’escriptura aforística. De les bondats d’aquest viatge poètic parlen a bastament els premis i reconeixements crítics rebuts, l’última manifestació dels quals és la concessió del Premi Jocs Florals de Barcelona l’any 2010 a Nadir, el llibre que tot seguit passem a comentar. Es tracta d’un original poemari que orbita al voltant de la temàtica amorosa. No és, en absolut, un tema nou en l’autor, però ara, des del llindar de la maduresa, adquireix unes tonalitats crepusculars que aporten nous matisos al seu tractament. Aquest to és present ja des del títol, Nadir, que com bé se’ns explica a l’inici del llibre, és el punt de l’esfera celeste oposat al zenit, i doncs, figuradament, el moment proper a l’ocàs vital. La consciència temporal que sobrevola tot el llibre es condensa en alguns poemes, dotant el conjunt d’un to introspectiu, de recapitulació. Això resulta especialment palés en la part final, “Quòndam”, que conté els poemes més intensos –també més vivencials– del conjunt. La part més extensa del volum du el títol de “Fornícula”, i està constituïda per una sèrie de poemes breus que narren una història d’amor de to convencional, on endevinem la recreació de diversos motius extrets de la lírica amatòria. Així, trobem poemes que beuen del conceptualisme o la sàtira trobadorescos –“Com porc que cerca una trufa/ I, trobant-la, no la pot haver./ Així jo he grufat, infructuós, / Cercant-vos persistentment”–, d’altres que adopten un to més apassionat – “T’estimaré en tots els mons possibles./ De totes les maneres possibles”–, alguns que voregen la candidesa –“Perquè es produïra el nostre Renaixement,/ Tu hauries de tornar a ser verge/ I jo als teus braços, xiquet”– i d’altres, encara, que fondegen en la mordacitat estellesiana –“Et tractaré amb guaret./ I em retractaré quan crec que calga./ I t’alçaré la falda/ Per comprovar que tot és al seu lloc”. Un no pot evitar sentir-se més atret pel registre que intueix més personal, present a la ja esmentada darrera part, i també a la titulada “Quadre de Nadal”. En aquests poemes, la tendència lúdica i el gust pels exotismes verbals de l’autor cedeixen el lloc a tonalitats més sentimentals. Però és del contrast de tots els registres anímics i lingüístics d’on neix l’excel•lència d’aquest llibre, la seua seductora polifonia.
És un llarg camí, i fecund, el recorregut per Lluís Roda (València, 1961) des de que començara a escriure poemes en la seua joventut. Als seus primers llibres es deixà seduir per un experimentalisme que indagava en els paranys cognitius del llenguatge. Poc a poc, i de manera més decidida des de Buirac d’amor (1998), la seua obra adquirí un to més íntim, i sense renunciar mai al gir imaginatiu, a la creativitat verbal i al joc amb la tradició, explorà territoris pròxims a la poesia de l’experiència, i fins i tot, en Elogi de la llibertat (2001), als de l’escriptura aforística. De les bondats d’aquest viatge poètic parlen a bastament els premis i reconeixements crítics rebuts, l’última manifestació dels quals és la concessió del Premi Jocs Florals de Barcelona l’any 2010 a Nadir, el llibre que tot seguit passem a comentar. Es tracta d’un original poemari que orbita al voltant de la temàtica amorosa. No és, en absolut, un tema nou en l’autor, però ara, des del llindar de la maduresa, adquireix unes tonalitats crepusculars que aporten nous matisos al seu tractament. Aquest to és present ja des del títol, Nadir, que com bé se’ns explica a l’inici del llibre, és el punt de l’esfera celeste oposat al zenit, i doncs, figuradament, el moment proper a l’ocàs vital. La consciència temporal que sobrevola tot el llibre es condensa en alguns poemes, dotant el conjunt d’un to introspectiu, de recapitulació. Això resulta especialment palés en la part final, “Quòndam”, que conté els poemes més intensos –també més vivencials– del conjunt. La part més extensa del volum du el títol de “Fornícula”, i està constituïda per una sèrie de poemes breus que narren una història d’amor de to convencional, on endevinem la recreació de diversos motius extrets de la lírica amatòria. Així, trobem poemes que beuen del conceptualisme o la sàtira trobadorescos –“Com porc que cerca una trufa/ I, trobant-la, no la pot haver./ Així jo he grufat, infructuós, / Cercant-vos persistentment”–, d’altres que adopten un to més apassionat – “T’estimaré en tots els mons possibles./ De totes les maneres possibles”–, alguns que voregen la candidesa –“Perquè es produïra el nostre Renaixement,/ Tu hauries de tornar a ser verge/ I jo als teus braços, xiquet”– i d’altres, encara, que fondegen en la mordacitat estellesiana –“Et tractaré amb guaret./ I em retractaré quan crec que calga./ I t’alçaré la falda/ Per comprovar que tot és al seu lloc”. Un no pot evitar sentir-se més atret pel registre que intueix més personal, present a la ja esmentada darrera part, i també a la titulada “Quadre de Nadal”. En aquests poemes, la tendència lúdica i el gust pels exotismes verbals de l’autor cedeixen el lloc a tonalitats més sentimentals. Però és del contrast de tots els registres anímics i lingüístics d’on neix l’excel•lència d’aquest llibre, la seua seductora polifonia.
[ Información, 26-5-2010]
No hay comentarios:
Publicar un comentario