Treballar i envellir

Valentí Puig, Rates al jardí, Ed. 62, 2011.

Al final del seu primer diari —Bosc endins, 1982—, Valentí Puig deixava entreveure que cal ser conscient del caràcter tèrbol de la naturalesa humana. Davant d’aquest fons terrible, sols ens resta alçar les barricades del treball, de l’ordre racional i polític, de la defensa dels valors morals i de la tradició. Aquesta confrontació la resumia amb la metàfora clàssica del bosc i el jardí: “És necessari anar cada dia bosc endins, per un instant. Només així l’home pot treballar, amb més convicció, en el propi jardí”. Vint-i-nou anys després, l’escriptor mallorquí ha publicat el darrer lliurament dels seus diaris, i el títol triat denota la coherència del seu projecte literari. Tanmateix, el temps no ha passat de bades, i el jardí, ara, compta amb la sòrdida presència de les rates. Rates al jardí se situa a l’any 1985, quan l’autor tenia 36 anys. En aquest sentit, manté una clara continuïtat cronològica amb el segon dietari, Matèria obscura (1991), que abasta de 1980 a 1984. I també una continuïtat temàtica, que es podria fer extensiva, amb matisos, a la resta de la seua producció dietarística, i fins i tot, narrativa. A Rates al jardi trobem un Valentí Puig que comença a guanyar-se un lloc sota el cel de la literatura, més madur i seré que en els lliuraments anteriors, malgrat que encara es resistesca a abandonar les dissipacions de la joventut: “L’escriptor és una persona enrevoltada de llibres per totes bandes, menys per una que du als bars”, en dirà, ben explícitament. De fet, la voluntat per dur una vida ordenada, lliurada al treball d’escriure, malmesa tothora per l’afecció a la vida nocturna de Mallorca, serà una de les constants del llibre. Com també els comentaris sobre l’ofici d’escriure, que dóna sentit a la seua existència: “Treballar i envellir: vet aquí —diu Rilke— que espera de nosaltres la vida”. Els comentaris de lectures i autors predilectes hi ocuparan, doncs, un lloc rellevant. Els judicis de Puig resulten quasi sempre interessants, i en qualsevol cas, denoten una profunditat i diversitat d’interessos vastíssima. En l’àmbit català, per exemple, resulten molt entenimentats els dedicats a Blai Bonet, Pla o Espriu. I en el de la literatura europea, tenen una imponent presència els referits a la cultura francesa i anglesa. La seua equanimitat de judici, però, es ressent quan deixa anar la veta reaccionària, i arremet, per exemple, contra Sartre, qualificant-lo de “mentor de terroristes”, o deixa anar els seus dards enverinats contra d’altres icones del pensament progressista com Joan Baez o Raimon. La ideologia conservadora de l’autor es trasllueix també en els comentaris polítics, dedicats tant al socialisme felipista com a la dreta espanyola, a qui veu massa subjecta encara a l’herència franquista i mancada, doncs, de tradició liberal. D’altres registres del darrer diari de Valentí Puig són el narratiu, amb una gran capacitat per a desemmascarar les trampes i abismes que amaga la moral convencional; l’aforístic, emanació natural de la seua prosa, o l’intimista, que busseja sovint en els records d’infància i joventut. Especialment punyent i honest el dedicat a sa mare. Diari d’introducció a la maduresa, Rates al jardí constitueix, al capdavall, una personal i adobada invitació a “resistir totes les desil•lusions i tots els desencisos”.