Jaume Cabré, “Jo confesso”, Proa, 2011.
Després de l’èxit aclaparador de Les veus del Pamano (2004), que li valgué la traducció i reconeixement arreu d’Europa, Jaume Cabré s’ha pres el seu temps
per a confegir la seua darrera novel·la. Vuit anys, concretament. I aquesta
morositat creadora es transparenta encadascuna de les seues pàgines, Perquè estem parlant d’una novel·la dedimensions importants —quasi mil pàgines— i d’una ambició excepcional, que culmina la línia ascendent que des de L’ombra de l’eunuc (1996) havia iniciat l’autor barceloní. “Jo confesso” és una novel·la complexa, que amalgama tota una sèrie de relats que giren al voltant de la trama principal, constituïda per la llarga carta que el protagonista, Adrià Ardèvol —subtil homenatge rodoredià—, escriu a la seua estimada, Sara Voltes-Epstein. Aquesta carta, és, en realitat, el relat fragmentari de les memòries d’Adrià, on les històries reals i les
imaginades, per motius que coneixerem al final, es barregen sense solució de
continuïtat. L’origen jueu de Sara i les intrigues del pare del protagonista
per a aconseguir antiguitats de manera poc honorable fan que la temàtica de
l’holocaust hi ocupe un lloc preponderant. El tema del mal absolut encarnat pel
nazisme hi és hàbilment enllaçat amb el de la inquisició espanyola, mitjançant
un seguit d’històries en paral·lel que giren al voltant de la persecució
secular dels jueus. Un altre element que dóna unitat al conjunt és la presència
d’un violí de gran vàlua —l’storioni—, la dramàtica història del qual resseguim
des de la seua creació fins arribar a les mans d’Adrià Ardèvol. Tant en aquesta
línia argumental com en la resta, Cabré demostra una prodigiosa capacitat
fabuladora, capaç de projectar-se a través dels segles i els continents sense
perdre mai la seua puixança ni el seu interés. Un altre subtema rellevant serà
l’amor als llibres, l’estudi dels quals donarà sentit a la vida del
protagonista, que convertirà sa casa en una enorme biblioteca, anomenada,
significativament, “la Creació de l’Univers”. L’enorme erudició d’Adrià li
permet dur a terme tot de reflexions estètiques que plasmarà en alguns llibres,
un del quals, que significativament ocupa el revers de les memòries, du el
títol d’“El problema del mal”. La reflexió sobre com el mal i el bé, el horror
i la bellesa caminen inextricablement unides subjau a tot l’entramat narratiu i
en constitueix el nucli moral. Però Cabré no s’hi acara amb les armes del
filòsof, sinó amb les del novel·lista. I és per això que en algun moment del
relat afirma que sols a través de la narració, de l’artifici literari, és
possible apropar-se a l’arrel del mal. La incontestable veritat literària que
trobem a Jo confesso dóna fe de l’honestedat del seu intent.
per a confegir la seua darrera novel·la. Vuit anys, concretament. I aquesta
morositat creadora es transparenta encadascuna de les seues pàgines, Perquè estem parlant d’una novel·la dedimensions importants —quasi mil pàgines— i d’una ambició excepcional, que culmina la línia ascendent que des de L’ombra de l’eunuc (1996) havia iniciat l’autor barceloní. “Jo confesso” és una novel·la complexa, que amalgama tota una sèrie de relats que giren al voltant de la trama principal, constituïda per la llarga carta que el protagonista, Adrià Ardèvol —subtil homenatge rodoredià—, escriu a la seua estimada, Sara Voltes-Epstein. Aquesta carta, és, en realitat, el relat fragmentari de les memòries d’Adrià, on les històries reals i les
imaginades, per motius que coneixerem al final, es barregen sense solució de
continuïtat. L’origen jueu de Sara i les intrigues del pare del protagonista
per a aconseguir antiguitats de manera poc honorable fan que la temàtica de
l’holocaust hi ocupe un lloc preponderant. El tema del mal absolut encarnat pel
nazisme hi és hàbilment enllaçat amb el de la inquisició espanyola, mitjançant
un seguit d’històries en paral·lel que giren al voltant de la persecució
secular dels jueus. Un altre element que dóna unitat al conjunt és la presència
d’un violí de gran vàlua —l’storioni—, la dramàtica història del qual resseguim
des de la seua creació fins arribar a les mans d’Adrià Ardèvol. Tant en aquesta
línia argumental com en la resta, Cabré demostra una prodigiosa capacitat
fabuladora, capaç de projectar-se a través dels segles i els continents sense
perdre mai la seua puixança ni el seu interés. Un altre subtema rellevant serà
l’amor als llibres, l’estudi dels quals donarà sentit a la vida del
protagonista, que convertirà sa casa en una enorme biblioteca, anomenada,
significativament, “la Creació de l’Univers”. L’enorme erudició d’Adrià li
permet dur a terme tot de reflexions estètiques que plasmarà en alguns llibres,
un del quals, que significativament ocupa el revers de les memòries, du el
títol d’“El problema del mal”. La reflexió sobre com el mal i el bé, el horror
i la bellesa caminen inextricablement unides subjau a tot l’entramat narratiu i
en constitueix el nucli moral. Però Cabré no s’hi acara amb les armes del
filòsof, sinó amb les del novel·lista. I és per això que en algun moment del
relat afirma que sols a través de la narració, de l’artifici literari, és
possible apropar-se a l’arrel del mal. La incontestable veritat literària que
trobem a Jo confesso dóna fe de l’honestedat del seu intent.
[Información, 27-10-2011]
Interessant. Fa uns dies que he acabat de llegir-la i m'ha semblat una gran novel·la. Sobretot m'ha impressionat la construcció i la manera com lliga les històries. El meu post de la setmana passada també anava sobre la novel·la.
ResponderEliminar