La roda del temps

La roda del temps, Alfons Llorenç, “El sant
del dia”, Edicions del Bullent, 2011.


No fa massa anys, abans que les nostres vides es regiren pels dictats
de google i de l’iPhone, la gent s’acompassava als ritmes més pausats del calendari agrícola. En aquells temps no tan remots —fins la generació dels nostres avis, i més ençà encara—, el santoral jugava també un paper determinant, no sols a l’hora de guiar la religiositat del poble, sinó d’una manera més profunda, donant sentit i ordre a la dispersió dels dies. De tot açò, i de moltes més coses, ens parla aquest
esperat llibre d’Alfons Llorenç. Esperat, perquè des de que vam
seguir la seua publicació, fa ja onze anys, a la contraportada del
quadern valencià del diari El País, en vam restar enamorats.
Al llarg d’un any (de 1999 al 2000), sota el títol de “Día a día”,
ens hi oferia les seues generoses dosis de saviesa popular, conve-
nientment adobades amb vastos coneixements antropològics, lite-
raris o geogràfics. Al llarg de les seues denses columnes, ara sortosa-
ment recuperades en forma de llibre i traduïdes a la llengua pròpia
de l’autor i la comunitat a qui s’adreça, desfilaven totes les festivitats
de l’any, amenament comentades.
Resulta significatiu de la importància que s’hi dóna a l’origen pagà de
moltes de les celebracions del calendari cristià el fet que el llibre
comence no l’1 de gener, com faria qualsevol altre, sinó el 21 de desembre, en el solstici d’hivern. En aquest dia, festivitat de sant Tomàs, els druides collien el visc —“les fulles àuries de l’hoste de l’alzina”, tal i com el descrigué Virgili—, que en el medi rural valencià gaudia, com en el món celta, d’un prestigi sanador i propiciador de la fecunditat. És aquest un exemple dels interessos i l’erudició amb què són abordats els diferents temes a aquest santoral laic. Les “càpsules de doctrina”, per dir-ho a la manera fusteriana, de l’inspirador almanac del sagrado corazón de Jesús, són ací substituïdes per la interpretació de les diferents manifestacions culturals amb què els valencians acompanyaven el pas de les estacions. Les collites, es sembres, els rituals propiciatoris de fecunditat i de culte al sol i al seu vicari, el foc, hi ocupen un lloc determinant. Com també els refranys i la poesia popular que les diades generaven, com ara la dedicada a la festivitat de sant Sebastià: “De vos gran sant adoram la Sageta/ i l’Os, la qual tant vos nafrà/ suplicant-vos, beneït Sebastià/ pregueu Jesús que pesta no ens transmeta”. Al llarg d’”El sant del dia”, Alfons Llorenç demos
tra també un gran coneixement de la geografia valenciana, que recorre amb indissimulada passió tot resseguint les diferents festivitats patronals. Llibre aquest, en fi, que acumula un enorme cabal d’informació i curiositats sobre la cultura tradicional valenciana, en un moment en què aquesta està
desapareixent sota l’embranzida imparable de les noves tecnologies i la globalització. Ai, si l’autor reeescriguera ara l’entrada de Tots Sants, més que dels panellets, hauria de parlar de Halloween!
[Información, 24-11-2011]