Una altra manera d’estimar

Isidre Grau, “Els amants volatils”, Proa, 2011

En la darrera trobada entre la senyoreta Kenton i el senyor Stevens, protagonistes de la famosa i cinematogràfica novel·la de Kazuo Ishiguro “El que resta del dia”, ella li confessa com, després d’haver abandonat la mansió on compartiren tants anys de servei i iniciar, sense massa convenciment, una nova vida amb una altra persona, va enyorar tot el que haguera pogut ésser i no fou:“jo havia arribat a pensar en una vida que podria haver tingut amb vós, senyor Stevens”, li dirà. En aquesta escena, recollida vora el final de la darrera novel·la d’Isidre Grau, trobem potser resumit el seu sentit últim: la dificultat d’algunes persones per lliurar-se a la passió amorosa, amb la càrrega d’infelicitat que això comporta. Una dificultat que el pas dels anys i els desenganys no fa sinó accentuar. O per dir-ho amb paraules de Maurici, el narrador i protagonista, és aquesta “una història d’amants que fugen de l’amor”. La casuística d’aquests “amants volàtils” és molt variada, i perfectament creïble. No resulta gens difícil reconéixer-hi tipus i situacions que ens resulten molt familiars. El principal és l’esmentat Maurici, escriptor ja en la cinquantena, separat, escindit entre l’ex, els fills i una amant que no acaba de fer el pas d’anar-se’n amb ell. La seua vida es troba en un marasme del qual no veu la manera d’eixir. D’entre els altres personatges que exemplificarien les dificultats de la vida amorosa quan la vellesa ja no és un horitzó tan llunyà, destaca Adela, la veïna de Maurici. Dona atractiva, també separada, que veu la seua monòtona existència trasbalsada per una aventura passional. Tanmateix, l’objecte del seu amor és incapaç, a contracor, de satisfer-la. A partir del relat de la veïna, Maurici escriu una història, titulada significativament, “Cara de pòquer”, en què transforma hàbilment personatges i situacions. Aleshores la novel·la experimenta un gir inesperat, i la reflexió sobre el procés d’escriptura adquireix progressiu protagonisme. No en va Isidre Grau ha destacat, a més de en el camp novel·listic, en el de la didàctica de l’escriptura creativa. Maurici cercarà entre persones conegudes inspiració per al protagonista del seu relat, sense adonar-se que ell mateix podria ser-ne la principal font d’inspiració. En aquesta fase de la novel·la la trama alterna amb algunes bones lliçons pràctiques de taller d’escriptura. Qualsevol idea, ens dirà Maurici, pot cristal·litzar en una història interessant, “però només valdrà la pena si està connectada amb alguna motivació profunda de l’autor”. Molt estimulant resulta també la relació que s’hi estableix entre escriptura i desig: no pot existir una sense l’altre. Malgrat l’atractiu que puguen exercir sobre ell alguns personatges, se li fondran inexplicablement en les mans, com se’ns fonen també les persones. Perquè l’impuls d’escriure, com l’enamorament, prové d’un fons irracional, immune a qualsevol intent de manipulació. Maurici troba per fi la seua inspiració, i davant del fracàs de les expectatives vitals, li resta el consol de l’escriptura, aquesta “altra manera d’estimar”, tan plena d’incerteses com la que assagen, infructuosament, els seus personatges.

[Información, 23 de febrer de 2012]