Un bellíssim cadàver barroc

Anna Moner, Les mans de la deixebla, Bromera, 2011.

 Malgrat estar ambientada a la València de finals del segle XVIII, la primera novel·la d’Anna Moner,  premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant del 2010, se’ns mostra com una poderosa recreació de l’imaginari barroc. La presència constant del “vanitas”, del “memento mori”, la lluita i unió de contraris —vida i mort, raó i deliri, sagrat i profà— ,  el gust per allò monstruós, per la deformitat, poseeïdora d’una bellesa fascinant precisament per la seua raresa, el tema del laberint... Són moltes les coses que ens parlen d’aquesta època. Una altra de les fonts d’inspiració de “Les mans de la deixebla” prové de la tradició romàntica, i més en concret de la novel·la gòtica, palesa ja des de la cita inicial del Frankestein de Mary Shelley. Com el mític doctor que li dóna títol, Brunel·la, la protagonista de l’obra que comentem, té la dèria prometeica, o potser fora millor dir diabòlica, de dominar i manipular la naturalesa humana. Per a aconseguir-ho, no dubtarà a posar els seus coneixements i pràctiques científiques per damunt de qualsevol consideració ètica, tema, al capdavall, de total actualitat. Les mans de la deixebla és també una història d’amor romàntic, malaltissa, decadent, més enllà de la mort: la història de l’amor entre Brunel·la i el seu mestre, Fabrizzio Scarpa, famós cirurgià que arriba a València després d’una llarga vida dedicada a fer avançar, mitjançant l’experimentació, les tècniques del seu ofici. El tercer vèrtex del delirant triangle pasional que sustenta la novel·la és Zacaries, una altra criatura marginal, un altre friki, com Brunel·la, com també ho és, a la seua manera, el mestre Scarpa. Zacaries és un jove orfe, que ajuda Brunel·la en els seus bojos experiments, i que no dubta a executar qualsevol ordre mentre el deixe continuar al seu costat, somiant amb ella, desitjant-la d’amagat. I aquesta és la trama. Una vegada més, una història d’amor i mort que explora les parts més fosques de la condició humana. Totes les històries han estat ja contades, però els bons narradors, com ho és Anna Moner, aconsegueixen  que tornem a creure en elles, arrencant-nos de l’avorriment quotidià. Un dels principals recursos per a aconseguir-ho és el domini del llenguatge, que es revesteix també de les opulències i clarsobscurs del barroc i el romanticisme: “haver percebut el reflex de la divinitat en una bellesa tan terrena li atrapava l’ànima i l’extraviava en un deliri amorós que el desposseïa de qualsevol domini sobre ell mateix, el record del cos despullat el retornava una vegada i una altra a la realitat del desig lacerant alhora que ficava el jusquiam blanc i la belladona dins dels cistellets de vímet”. Un altre ingredient bàsic de l’alquímia de l’escriptora és  l’acurat treball de documentació, que li permet recrear de manera molt convincent tant el laboratori de Brunel·la, on es duen a terme sofisticades i cruels operacions, com el jardí on ix a reposar, escenari del seu amor delirant. Les descripcions es recreen en els més mínims detalls també en les escenes eròtiques, recurrents i pertorbadores, com ho és, en general, aquesta obra, reveladora d’un talent narratiu gens comú.