Les memòries de Paul Auster

Paul Auster, “Diari d’hivern”, Ed. 62, 2012.

 Al llarg de la seua dilatada obra, Paul Auster ha donat mostres de ser un autor  a qui li agrada buscar inspiració en la seua pròpia biografia. Hi ha diversos llibres, i no menors, que en donen testimoni. Per començar, el que inicià  la seua obra narrativa, “La invenció de la solitud”(1982), on indaga en la figura de son pare, tot intentant comprendre les raons que el convertiren en l’home absent, l’home invisible que fou. Naturalment no trobarà cap resposta definitiva al seu enigma, però pel camí esbravarà  l’angoixa tot relatant la colpidora història familiar i reflexionarà profundament sobre el sentit de la paternitat i l’escriptura. Després vindrien moltes ficcions, que el convertiren en un escriptor mundialment famós. Entremig d’elles no deixà d’intercalar altres mostres d’escriptura autobiogràfica, establint subtils jocs autoficcionals, com el que proposa en “A salto de mata”, en què narra els anys d’aprenentatge com a escriptor, o en la “Trilogia de Nova York”, on ell mateix es converteix en un dels personatges de la trama. Però haurem d’esperar fins a “Diari d’hivern”, el seu darrer llibre, per trobar un text tan declaradament memorialístics com el primer. Malgrat el títol,  es presenta com una mena de memòries escrites en el llindar de la vellesa, quan l’autor és a punt de complir els  seixanta-quatre anys. Hi trobem relatades, des de la talaia de l’experiència, les diferents etapes de la seua vida: la infància enjogassada, la fulgurant i obsessiva irrupció del sexe, els desastres sentimentals, les difícils relacions familiars, els estudis universitaris, el viatge a París, l’inici de la carrera literària, el descobriment de l’amor amb la també escriptora Siri Hustvedt... Tot narrat amb la honestedat que fa aquesta mena de volums una cosa tan valuosa, en tant que ofereixen una imatge de l’autor admirat molt més pròxima que la que trobem a la seua obra de ficció. Però també en les memòries Auster dóna mostra de la seua singular mirada, que en aquest cas es manifesta en el fil conductor triat per relatar la seua vida. És a traves del seu cos i de l’espai que ha habitat que el novel·lista de Brooklyn anirà desgranant les seues peripècies. Així, s’entretindrà a contar-nos anècdotes com un accident infantil que li deixa una perdurable cicatriu a la cara, una lesió jugant al beisbol que a punt estigué de costar-li la vida o, en fi, com el seu cos acaba somatitzant les emocions que no ha sabut expressar. El cas més cridaner en fou l’atac de pànic sofert arran de la mort de la seua mare, a la qual no va saber plorar. Tenen també gran importància al llibre les cases i les ciutats on ha viscut. Pel que fa a les primeres, Auster es recrea en la descripció de les cambres de treball, els llocs on ha passat tant de temps a soles, escrivint, imaginant altres vides. Respecte a les ciutats, farà una vegada més un elogi de Nova York, i destacarà la importància tan gran que ha tingut per a ell caminar pels seus carrers, i en general, pels de totes les ciutat on ha viscut: “perquè així és com et veus sempre que t’atures a pensar en qui ets: un home que camina, un home que s’ha passat la vida caminant pels carrers de les ciutats”. Caminar el porta a les paraules, i les paraules, a la vida. 

[Información, 26 de juny de 2012]