L’any Espriu

 

Salvador Espriu, Poemes i narracions, Bromera, 2012.

 “Va treballar, però no va omplir mai cap bossa. No va gastar mai gaire salut. Procurava de dir a tothom la veritat. No li’n feien ni un bri de cas, com és natural, perquè és de boigs presumptuosos el trencacolls d’esbrinar què és la veritat i comunicar-ne les resultes”.  D’aquesta manera tan irònica s’imaginava Salvador Espriu el parlament del seu propi sepeli. Ho podem trobar a la narració “Sacerdot” de “Les roques i el mar, el blau”, incorporada a l’antologia de textos confegida amb mà sàvia per Antoni Prats, que ens serveix de pretext per a afegir-nos a la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor. La seua obra, d’una lucidesa sense fissures i tendent a l’hermetisme, semblava predestinar-lo a un públic minoritari, però arran de la publicació el 1960 de “La pell de brau” es va fer més accessible, fins a convertir-se, a contracor, en símbol de la resistència nacional catalana contra les coercions franquistes. Amb el mite de Sepharad, el nom amb què els jueus sefardites anomenaven Espanya, va construir un contundent al·legat a favor de la tolerància i la reconciliació: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg/ i mira de comprendre i estimar/ les raons i les parles diverses dels teus fills”. No està mal recordar aquests versos en els temps d’incomprensió que corren. Cert que Espriu és molt més que un poeta cívic, és també un satíric que mulla la seua ploma en la tinta àcida de l’esperpent, i és, encara, el poeta elegíac que esbrava la malenconia en versos d’una concisió lapidària: “No estimo/ res mes, excepte l’ombra / viatgera d’un núvol. / El lent record dels dies/ que són passats per sempre”. Tots els registres de la seua poesia estan adequadament representats en aquest llibre, que compta, a més, amb una bona mostra de la seua narrativa, gènere en el qual també excel·lí. Perquè, tal i com ha estat repetidament comentat pels recents panegiristes, la prosa d’Espriu, eclipsada per la inapel·lable fama de la seua poesia, potser en constituesca l’aportació més original a les lletres catalanes. L’estil sintètic i esmolat d’Espriu trobava el motlle òptim en les distàncies curtes, i els reculls de contes  Aspectes i Ariadna al laberint grotesc en són una bona mostra. Del primer destacaríem “La llàstima”, paràbola moral que sintetitza el pessimisme espriuà respecte a la condició humana. Del segon, l’inevitable “Tereseta-que-baixava-les-escales”, narració magistral on recrea l’ambient mariner d’Arenys de Mar, font darrera de la seua inspiració. En els seus breus i densos capítols es condensa un material novel·lesc que en mans d’un altre escriptor s’haguera resolt en carregoses pàgines d’efusions melodramàtiques. D’altres relats mostren l’Espriu més crític amb les injustícies socials, com ara “Tòpic” o “Els subalterns”, tots dos de trista actualitat. Completen la part narrativa del volum la “nouvelle” “Miratge a Citerea”, curiosa exploració  de l’amor lèsbic  i les recreacions mitològiques de “Les roques i el mar, el blau”, on ressonen algunes de les burxadores veus de la petita comèdia humana ideada per l’escriptor: Pulcre Trompel·li, Teresiana Cacao o la inefable Magdalena Blasi, protagonista de l’últim relat del volum. El pròleg d’Antoni Prats, documentat i aclaridor, col·labora de manera eficaç a presentar l’obra i la lectura d’aquest clàssic imprescindible que és Salvador Espriu. [Información, 28-2-2013]