Joan Todó,
“L’horitzó primer”, L’Avenç, 2013.
Abans de llegir
“L’horitzó primer”, el darrer llibre publicat per Joan Todó, el poble de La
Sénia era per a mi una mera referència geogràfica.
El riu que travessa el seu terme constitueix la fita que tradicionalment marca els límits septentrionals del País
Valencià. Després de la seua lectura, aquest municipi fronterer s’ha convertit
en un territori literari altament suggestiu, que abelleix visitar. En les seues
pàgines l’autor fa seues la geografia i la història del seu poble, tot prenent
com a model el que Artut Bladé va fer amb Benissanet o Gaziel amb Sant Feliu,
tot i que a la manera postmoderna: difuminant els límits entre autobiografisme
i ficció. Ja des de l’inici deixa clar el seu posicionament ambigu: “Jo sóc
l’Escrivent. Tu, el Protagonista. La gent sovint ens confon, malgrat que sempre
anem junts, perquè no em veuen; ni tan sols sospiten que jo existeixi, tot i
els cops d’aire que, com una porta mal
tancada, s’escolen en forma de contradiccions entre el que dius i el que fas”. El
protagonista, com el mateix autor, s’ha vist forçat a tornar al poble a causa
de la crisi econòmica, després d’haver estudiat Teoria Literària i Literatura
Comparada a Barcelona, i haver-hi viscut un anys. Com ell, es troba en els
trenta-i-tants i té al seu davant un futur magre. El seu retorn li serveix de
pretext per a parlar-nos sobre la vida, les tradicions, la història o els
personatges famosos de La Sénia –no en va el seu origen se situa en un
reportatge publicat en onze lliuraments a la revista “L’Avenç”–. Però tot
aquest material memorialístic és cuinat literàriament amb gran llibertat. Alguns dels episodis
històrics narrats assoleixen una rellevància especial, com ara el dedicat a la
construcció d’un camp d’aviació durant la Guerra Civil, utilitzat primer per
l’exèrcit republicà i després pel nacional, que el va cedir a l’aviació nazi; o
el que para atenció en Ramon Cabrera, Lo Tigre del Maestrat. Les semblances
geogràfiques i ambientals han fet que la crítica relacione “L’horitzó primer”
amb “Primavera, estiu, etcètera”, de la popular escriptora Marta Rojals. Es
tracta, al capdavall, de la novel·lització d’una vivència generacional, la necessitat de tornar al poble a causa de la
manca del treball, amb els sentiments enfrontats que això comporta. En el cas
de Joan Todó, la seua visió és menys idealitzadora que la de la novel·lista de
La Palma d’Ebre. De fet dedica moltes reflexions a les dificultats que implica
el canvi de l’anonimat ciutadà als estrets límits rurals, així com a subratllar
la insalvable distància que el separa del record que conserva del seu poble: “no
va arribar a descobrir que tornar al lloc natal és impossible, que mai no vius
dos cops en el mateix poble, per molt tranquil·la i rutinària que t’hi sembli
la vida”. “L’horitzó primer” és també un llibre que ret homenatge a un gran
nombre d’escriptors, en forma de cites encobertes o al·lusions explícites. La
nòmina final resulta ben eloqüent de la seua saviesa literària, que no està
renyida amb un to distés que de tant en
tant deriva cap al sentit de l’humor, com en l’anècdota que dedica a un burro
anomenat Mouriño. [Información, 24 de desembre de 2014]
No hay comentarios:
Publicar un comentario