Tot recordant la primavera valenciana

Vicent Borràs, Primavera encesa, Bromera, 2014.

El quinze de febrer de 2012 la policia carregava  sense contemplacions  contra la manifestació dels alumnes de l’institut Joan Lluís Vives de València. Protestaven contra els retalls en educació de la Generalitat. Estàvem en el moment àlgid de la crisi econòmica que encara atenalla l’estat espanyol, i els serveis públics eren –són– com sempre,  els primers sacrificats.  Els xavals no feien altra cosa que unir-se a les protestes que  professors i pares  havien dut a terme en els darrers mesos. L’endemà una nova manifestació era reprimida de manera encara més brutal, amb deu detinguts. Les imatges de la violència policial donaren la volta al món, i suscitaren la solidaritat dels estudiants i professors de la resta de l’estat. Tots aquests fets, i els que s’esdevingueren els dies següents, passaren a la història  amb el nom de  “primavera valenciana”, a imitació de la revolta democràtica que sacsejà alguns països àrabs a finals de 2010 i principis de 2011. La darrera novel·la de Vicent Borràs dóna compte d’aquests esdeveniments, i ho fa a través d’una sèrie de personatges que representen diversos actors socials. En primer terme Àngel i Nada, estudiants que es coneixen en una de les esmentades manifestacions. Entre ells naix una història d’amor, que singularitza l’esclat vital, la il·lusió col·lectiva  per canviar l’estat de coses que es va viure aquells dies: “Adam i Nada. L’habitació era el paradís. Un paradís de llum d’un dia de primavera avançada en la ciutat del foc i el crit”. No és la primera vegada que Vicent Borràs escomet amb èxit el relat d’una història d’amor adolescent. Ja en “Lennon i Anna”, una de les seues obres més reeixides, ho va resoldre amb èxit. I tal i com també s’esdevé en aquesta obra, a “Primavera encesa” les relacions entre pares i fills esdevenen problemàtiques, especialment en el cas d’Adam i el seu progenitor.  Especialment interessant resulta el personatge d’Albert, pare de Nada, un cantautor  veterà que regenta un bar de música en directe  on junt amb el seu amic i soci Jean-Marc deixa anar les seues cançons. En les seues  reflexions Albert observa  la continuïtat de la lluita dels anys de la transició en la dels joves de la primavera valenciana: “ quan fugien dels grisos, quan inundaven els carrers de pamflets, quan feien esclatar un còctel fet de masclets a dins d’una cabina telefònica, quan omplien les parets de pintades, quan la vida no era una tómbola sinó una ruleta russa, potser quan tot allò, era quan es podia dir, “si no et donen, pren”. Perquè no donaven, calia prendre.  Ara no era exactament això. Ara els estaven llevant, dia a dia, el que abans, amb les corregudes, les pintades i els pamflets, els havien pres”. Una altra subtrama se centra en uns professors d’institut, ambient que Vicent Borràs coneix bé per la seua dedicació professional i que ha tractat ja en d’altres ocasions, com en la novel·la “Notes finals”.  De tot el que anem dient ja s’haurà pogut deduir que “Primavera encesa” és una novel·la amb una decidida voluntat de denúncia política que vol retre homenatge a la lluita d’aquells dies i que, a més, dóna cabuda a d’altres problemes de la societat actual, com ara l’atur o  les agressions xenòfobes, lligades també amb la crisi econòmica, en tant que els immigrants són vistos com a culpables de la manca de treball per als autòctons. Vicent Borràs ha bastit una novel·la coral, amb la tècnica fragmentària i el ritme àgil que el caracteritza. “Primavera encesa” és una obra honesta, ben escrita, que sembla pensada especialment per als alumnes d’institut, i que pot ser gaudida igualment per tot tipus de lector.  [Información,  29 de gener de 2015]