La guerra dels avis

 

Vicenç Villatoro, Un home que se’n va, Proa, 2014, 667 p., 21€.

 

     No és la primera vegada que Vicenç Villatoro aborda el tema de la guerra civil. Ja el 2001 ho va fer en forma de novel·la en La ciutat del fum, on ordia una trama en què els fantasmes de la guerra afloraven, vint anys després, en forma de venjança. També, a la manera de Juan Marsé, hi trobàvem un personatge que tornava a la seua ciutat, Terrassa amb tot de comptes pendents a resoldre. Hi apuntaven alguns dels temes que ara desenvoluparà de manera més extensa i madura, sense la crossa de la ficció,  entre ells, la voluntat de comprendre les raons de tots els personatges i  d’indagar en  els orígens familiars. Un home que se’n va és un llibre ambiciós i extens –més de sis-centes pàgines–, que ha ocupat el seu autor al llarg de set anys. Aquesta dedicació ja dóna fe de la honestedat i convicció del seu propòsit, palpable en el detallisme obsessiu amb que mira de reconstruir i comprendre la història del seu avi, tant amb documents escrits com fotogràfics. Vicente Villatoro Porcel, tal i com el títol indica, va marxar del poble cordobés Castro del Río l’estiu de 1950, en direcció a Terrassa, quan tenia més de seixanta anys. Les causes d’aquesta fugida cal cercar-les, tal i com l’autor ens explica, en la brutal repressió que va patir al llarg de la guerra i la postguerra. En el primer cas, a mans dels anarquistes; en el segon, dels falangistes i de l’aparell repressor franquista. Comerciant de teixits, home liberal, regidor moderat d’esquerres compromés en el Comite del Front Popular quan va esclatar la guerra i el poble es va col·lectivitzar, s’hi va trobar al mig dels dos focs creuats, i va estar a punt de ser afusellat pels dos bàndols. La justícia franquista, però, el va condemnar a mort i finalment se li va commutar la pena a cadena perpètua. L’any 1944 surt del penal de Burgos en llibertat condicional. Ni ell és el mateix, ni ho és el seu poble. S’havia convertit en “un home viu tocat per la mort”. La guerra ha deixat a Castro com a la resta d’Espanya un rastre de por i misèria, sobretot en els vençuts. Impossible viure-hi amb aquell estigma. Uns anys després, quan per fi li concedeixen la rescissió de la condemna, decideix començar de nou lluny d’allí. I no parlar-ne mai més. Aquesta és, succintament la seua història. Una història que mereixia ser contada i que el bon ofici del seu nét ha permés que puguem conéixer. Cert que hi ha en la  indagació de Vicenç Villatoro el desig de justícia històrica que guia a  la generació dels néts dels vençuts, però tal i com es  repeteix sovint al text, les motivacions principals  tenen també –o sobretot– a veure amb la recerca de la pròpia identitat: “Per què va marxar?” –es demana l’autor. “I potser d’aquesta pregunta en pengen d’altres, de seves i de mon pare i dels meus fills. De meves també. Sobre qui sóc i qui no sóc. Sobre quina és la meva tribu, si és que en tinc alguna”. El trauma de la guerra, reprimit per les víctimes i els seus fills, emergeix en els néts en forma d’estranyament. Per a saber qui és ell mateix  l’autor sent la necessitat d’arribar al fons del que li va passar a l’avi. Es per a donar resposta al silenci d’aquell home ferit en l’ànima que va haver de marxar del seu poble que Vicenç Villatoro ha escrit aquest llibre tan commovedor com necessari. [Información, 30 d'abril de 2015]