D’homes i monstres

 

 

 

   

 

 

Sebastià Alzamora, Crim de sang, Proa, 2012, Barcelona, 278 p.

 

La darrera novel·la de Sebastià Alzamora torna a incidir en un camp tan abonat en les lletres catalanes com  és el de la guerra civil. La profusió de novel·les que recentment han pres la contesa espanyola i els anys posteriors com a motiu argumental és tan gran que bé caldria una posada al dia del volum que Josep Faulí li dedicara el 1999. A les obres canòniques caldria afegir ara una nodrida nòmina, que hauria de comptar amb noms tan rellevants com Emili Teixidor, (Pà negre, 2003), Jaume Cabré (Les veus del Pamano, 2003), Carme Riera (La meitat de l’ànima, 2004) o Ferran Torrent (Bulevard del francesos, 2010), per no citar les aportacions igualment importants de Lluís Anton Baulenas, Vicenç Villatoro, Toni Cucarella, Francesc Bodí Joaquim G. Caturla o Valentí Puig, que acaba de publicar Barcelona cau, visió gens complaent dels darrers dies de la guerra. Dins d’aquest dilatat i divers corpus d’obres Crim de sang ocuparia un lloc particular: el dels que prenen aquest convuls període com a pretext per a les seues fabulacions, per al pur joc literari. Això resulta evident si considerem que la major part de les obres dedicades a la guerra civil i les seues seqüeles contenen un marcat caràcter ideològic, en què la voluntat de denúncia de les injustícies comeses per l’exèrcit i el règim franquista ocupa un lloc preponderant. Se situen doncs, per usar l’etiqueta popularitzada en els darrers temps, dins del moviment de la memòria històrica. Després, la qualitat de cadascuna dependrà de la major o menor perícia de cadascú per a bastir un artefacte narratiu convincent. En el cas de la novel·la que ens ocupa, aquest discurs ideològic resta reduït al mínim, i en qualsevol cas és posat al servei d’un relat en què allò principal és entretenir de manera intel·ligent el lector. Per tal d’aconseguir aquest lloable fi, Sebastià Alzamora recorre a gèneres tan populars com el  policíac i  el gòtic. I en aquest punt en ve a la ment el nom de Carlos Ruiz Zafón i la seua embafosa  L’ombra del vent. I no pas perquè Crim de sang siga embafosa, ans al contrari, resulta de molt bon pair, però sí pel que totes dues novel·les tenen d’agilitat fabuladora, d’ambientació barcelonina i de recurrència a la literatura de consum. Tot seguint aquesta veta, fora més just relacionar-lo amb escriptors de més ambició literària, com ara Eduardo Mendoza, o amb d’altres com Joan Perucho, amants del fantàstic i de l’erudició històrica. És doncs de l’empelt de la literatura d’entreteniment i de la temàtica de la guerra civil d’on neix l’originalitat de la proposta de l’escriptor mallorquí, que es fa palesa ja en el seu inici, focalitzat ni més ni menys que en el monòleg d’un vampir. O d’algú que creu ser-ho. Un vampir, a més, que confessa haver-se cobrat recentment dues víctimes. De la investigació d’aquests crims en el context de l’estiu del 1936 se n’ocuparà el comissari Gregori Muñoz, posseïdor dels atributs més reconeixibles del gènere negre. Una de les víctimes del suposat vampir és un germà marista que romania amagat a una pensió del carrer Ferran, tot fugint de la persecució dels anarquistes. I és precisament el món eclesiàstic i el de la FAI, amb el brutal Departament d’Investigació en primer terme, els que adquiriran un major protagonisme a l’obra. El treball de documentació, tant en aquests camps com en la resta de l’obra, està molt ben metabolitzat en la trama. Al fil de les investigacions del comissari apareixen de manera recurrent una sèrie de temes on s’endevinen els veritables interessos del novel·lista, i entre tots aquests, n’hi ha un que es repeteix significativament: el  de l’existència d’una part monstruosa en l’ésser humà. El monstre humà emergeix col·lectivament en temps de guerra, i adopta al llarg de la novel·la diverses formes: el vampir, l’autòmat, el fanatisme religiós o anarquista... I deixe-m’ho ací, que no vull xafar-li la guitarra al possible lector.  [Caràcters, 59]