Memòries d'un europeu

Stefan Zweig, El mundo de ayer, Acantilado.

L’estiu, amb el seus ritmes reposats i disponibilitat ociosa, és època propícia per a eixir-nos de les nostres rutines i obligacions i per a obrir-nos a lectures més substancioses. Les memòries d’Stefan Zweig, El mundo de ayer, han estat, sense cap dubte, el gran descobriment d’aquest estiu. L’any passat va ser Murakami, i el canvi crec que resulta molt significatiu dels canvis que estan produint-se en els meus interessos lectors –i també com a escriptor–, cada volta més escorats cap a l’assaig. En la meua ignorància creia que Zweig era un autor essencialment de novel•les, i he pogut comprovar que és també –o sobretot– un important autor de biografies i assajos. Entre les seus obres de divulgació històrica, figuren algunes de les veus fundacionals de la modernitat: Erasme i Montaigne, entre els antics; Freud, Nietzsche, Hölderlin o Dostoievsky entre el moderns, per citar només els que crec més rellevants. Tot un món a explorar. La porta d’entrada a aquest autor imprescindible han estat, com dic, les seues memòries. Quina vida que va dur, aquest home! Poques biografies com la seua deuen resumir millor la tragèdia del segle XX. Jueu vienés benestant, testimoni privilegiat dels darrers anys d’esplendor de l’imperi austrohungarés i de la seua decadència i extinció, víctima de la persecució jueva per part del regim nacionalsocialista... Va passar de cosmopolita a apàtrida, i pel camí va conèixer alguns dels més importants escriptors de l’època, dels quals ens va deixar retrats fascinants. La nòmina impressiona: Rilke, Freud, Hofmannsthal, Rolland, Verhaeren, Joyce, Gorky, Valéry, per citar-ne els més estentoris. També artistes com Rodin i Richard Strauss, amb qui col•laborà com a llibretista en una de les seues òperes. Són les seues unes memòries essencialment d’escriptor, en què narra el seu procés d’aprenentatge, que com indica el subtítol –memòries d’un europeu-, va íntimament lligat a la seua defensa d’una consciència europea, cosa que en una època que va veure dues guerres mundials, representà propugnar idees pacifistes i haver de patir la incomprensió del seu temps. Exiliat a Brasil en plena guerra mundial –açò ja no apareix a les memòries– no va poder suportar l’allunyament dels seus llibres ni la perspectiva d’una Europa destruïda. El suïcidi fou l’única eixida digna que trobà al seu patiment.

On the road

Toni Mollà, Més enllà de San Francisco, Bromera, 2010.

El darrer any han coincidit a les llibreries un parell de novetats que fan dels Estats Units de l’era Obama el centre de les seues disquisicions. Un és Manhatan líquid. Un viatge del crash a Obama, de Llibert Ferri. L’altre, el de Toni Mollà que ens ocupa, subtitulat “Viatge per Califòrnia tot esperat Obama”. Malgrat les diferències de to i enfocament, tots dos evidencien les grans expectatives de canvi que l’arribada del nou president americà ha despertat arreu del món. Si Llibert Ferri situa les seues reflexions en el centre financer mundial, tot mirant d’indagar en les conseqüències socials i culturals de la crisi econòmica que patim, Toni Mollà executa un llibre de viatges lluminós, on l’element mitòman, la felicitat de recórrer els paisatges tantes voltes estimats i somiats al cinema, la música o la literatura, preval per damunt de tot. Més enllà de San Francisco és la crònica d’un viatge realitzat per l’autor amb la seua família en l’estiu de 2008, i els diferents capítols que el componen segueixen les diferents etapes d’un periple que recorre les ciutats de San Francisco, Los Angeles, Carmel o Las Vegas, així com diverses carreteres secundàries igualment suggeridores. Cert que Toni Mollà no és un viatger ingenu, sinó que més aviat du al damunt un important bagatge de lectures i reflexions que ens va dosificant al llarg del volum, amb una pruïja didàctica explícita. Clàssics de l’anàlisi europeu de la realitat americana contemporània com American vertigo de Bernard-Henry Lévy o America de Jean Braudillard hi són convocats, sense descuidar visions més pròximes com les de Lluís Racionero, Manuel Castells o Xavier Moret. Més importants encara seran les al•lusions a la cultura nord-americana contemporània, i entre la plèiade d’escriptors, n’hi ha un que destaca amb llum pròpia: Jack Kerouac i les seues novel•les viatgeres –Big Sur i On the road, especialment–. Tant és així que a bord del Toyota Four Runner, l’autor arriba a sentir com li corre per les venes l’entusiasme juvenil del patriarca de la generació beat. El cinema també ocupa un lloc central en les pàgines del llibre, i a part dels inevitables esments de Vértigo i Fuga de Alcatraz pels carrers de San Francisco, hi ha un obert homenatge a Entre copas. A més de visitar els paisatges en què transcorre aquesta deliciosa pel•lícula, Toni Mollà es complau a regar amb bon vi –i bonhomiós hedonisme– el seu camí. Especialment reeixit em resulta el capítol dedicat a Las Vegas, “una ciutat vestida de festa i de fantasia de manera permanent, de realitat pirotècnica i estelada, aparador del desig ajornat. Un lloc més enllà fins i tot de la nostra capacitat de fantasia”. Malgrat el cosmopolitisme que inspira el seu viatge, el sociòleg valencià no pot evitar les al•lusions a la realitat de la seua terra, una al•lusions carregades de pessimisme, quan no d’amargor, que el duen a lamentar-se pel minifundisme valencià davant de les grans extensions dels conreus californians, a queixar-se del salvatgisme dels que sols sabem divertir-se amb bous embolats i traques ensordidores en comparació amb la delicadesa d’un grup de gent que aplaudeix la posta de sol a Carmel, o fins i tot, a manera de conclusió, a fer del desarrelament i de la fugida l’única pàtria possible. [Publicat a Información el 29 de juliol de 2010]

Lolita Bosch i la novel·la del seu pare

“Escriure i rellegir un text que creix, com una planta, minsa, la desoladora evidència que avui, del que abans ho va ser tot, no en queda res. I, tot i així, sospitar que només la literatura, només l’art, és capaç d’aconseguir que germini el lloc buit que ocupen els morts” (Lolita Bosch, La novel•la del meu pare).
Lolita Bosch ha escrit una novel•la sobre la recerca del pare perdut, mort uns anys abans. Feia temps que volia fer-ho, però li resultava massa dolorós afrontar-ho. En la seua investigació, que constitueix el cos de la novel•la –potser fora més adient anomenar-la autoficció–, descobreix coses dignes d’un fulletó, secrets que a ella li amagaren. Els fets es remunten al seu rebesavi, Romul Bosch Alsina, un prohom barceloní que arribà a ser alcalde de la ciutat. El seu fill, Romul Bosch Caterineu es va enamorar d’una florista de la Rambla, i les diferències socials impedien la seua relació. Tanmateix, no van renunciar al seu amor, i van tindre tres fills. Quan ella va morir, ell es va casar post mortem per tal de fer-los fills legítims. Resulta una història altament novel•lesca. El mel•lodrama familiar no acaba ací, perquè el fill de Romul Bosch i Caterineu –Romul Bosch i Rius –també va viure una història d’amor semblant: es va enamorar d’una noia menorquina d’extracció humil. Ara, però, la relació va ser consentida per la família. Lolita Bosch se sent orgullosa de la passió amorosa dels seus avantpassats, de l’honestedat amb què vivien els seus sentiments. Això l’ajuda a reconciliar-se amb el seu passat, i amb la seua ciutat, per la qual sent una relació d’atracció-repulsió que em resulta molt familiar.
Quan vaig llegir el nom de Romul Bosch Caterineu em va resultar familiar. Després de pensar-hi una estona vaig saber per què: Salvador Espriu el manlleva per a un personatge del conte “El cor del poble”, inclòs a Ariadna al laberint grotesc, tot camuflant-lo lleument: Romul Serafí Caterineu. No sé si Lolita Bosch coneix aquesta curiositat, però imagine que li faria gràcia saber-ho.

Terenci, encara

Manel Guitart, L’última carícia, Terenci”, Proa, 2010.

Si l’any passat fou una exposició d’homenatge al centre Blanquerna de Madrid, enguany són un seguit de novetats editorials. El fet és que la figura i l’obra de Terenci Moix no fa sinó créixer amb el temps. D’una banda hi ha la reedició de les primeres novel•les, Besaré tu cadáver” i Han matado a una rubia. Escrites en castellà abans de complir els vint anys i de temàtica policíaca, les signà amb el pseudònim de Ray Sorel, i tot i que les rebutjà en vida, manifesten ja una precocitat i un ofici gens menyspreable. Una altra mostra de la vigència del llegat de Terenci la trobem en dos llibres de caire memorialístic publicats recentment. El primer és Material d’enderroc, les memòries de Josep M. Benet i Jornet, bon amic de Terenci Moix, a qui dedica una part substancial del llibre. El segon és L’última carícia, Terenci, de Manel Guitart, on l’escriptor barceloní ocupa també un lloc central. Es tracta d’un volum de difícil definició, a cavall entre les memòries episòdiques, els retrats i l’autoficció. El primer capítol del llibre, que és el que li dóna títol, està dedicat a recordar l’encontre de l’autor amb Terenci a Londres, l’abril de 1991. Terenci hi havia anat amb motiu de l’estrena de Carmen, dirigida per la seua amiga Núria Espert. En aquell temps, el personatge en qui es projecta Manel Guitart exercia de periodista a la capital britànica, tot seguint, en certa forma, el mateix itinerari alliberador que havia emprés Terenci en la seua joventut, plasmat al tercer volum de memòries, Estrany al paradís. Des de l’inici, el protagonista de L’última carícia, Terenci confessa la seua devoció per l’autor d’El sexe dels àngels, en qui veia un model de vida digne de ser imitat. Així doncs, el jove aprenent de periodista va a l’encontre del seu ídol per a fer-li una entrevista, i aconsegueix molt més que això: passar un dia sencer amb ell. En la seua jornada particular es desperta entre mestre i deixeble un important corrent de simpatia. Junts visiten la “troupe” de l’Espert, passegen pels carrers dickensians de Covent Garden, rememoren la bohèmia pop de Chelsea i fins i tot fan una parada al domicili de Guillermo Cabrera Infante. Però per damunt de la vessant anecdòtica, sobresurt la penetrant anàlisi que Manuel Guitart fa de la complexa –anava a dir aturmentada– personalitat de Terenci, que ell tan bé sabia dissimular amb una màscara d’histriònica frivolitat. El seu insidiós complex edípic, la lluita a mort entre la solitud i la passió, la implacable destrucció a què sotmeté els seus pulmons, són disseccionats de manera lúcida i respectuosa, amb el canvi final a una segona persona narrativa que aconsegueix una proximitat esfereïdora. Un exemple: “aquella broma baixa de fum que t’envoltava, més que una disfressa del romàntic inconforme i autodestructiu, una paròdia burleta i funesta davant dels ulls de tothom, era un vel protector contra el dolor, l’última carícia materna, una assegurança tòxica contra la felicitat, perquè tu no et podies permetre ser feliç, ella no t’ho permetia”. La resta del volum s’ocupa d’altres persones en conflicte amb la realitat, i de vegades al límit de la bogeria. Persones –o personatges– en els quals l’autor es reconeix, i que ens fa sentir d’una manera ben pròxima i punyent.
[Publicat a Información el 30 de juny de 2010]

La bella i la bèstia

Joan Pons, La casa de gel, Bromera, 2009.

"Contar la història dels que no tenen veu! Contar la història dels morts! Quina pretensió més formidable i impossible! No és açò, però, el que fan els bons escriptors?" Doncs sí, hem de convenir amb Joan Pons que això és el que fan els bons escriptors. I també fer que les velles històries adquiresquen en la seua veu matisos inèdits que ens facen creure-les de nou. És el que ell aconsegueix amb La casa de gel, guanyadora del darrer premi Ciutat d’Alzira, on ens conta l’estranya relació entre Simó, "l'home més lleig del món", com ell mateix s’autoqualifica, i Eulàlia, la dona més bella de l’illa –la Menorca natal de l’autor–. Una història d’amor en tota regla, doncs, i amb certa inspiració simbòlica, en tant que descansa sobre el mite de la bella i la bèstia. No és aquesta la primera vegada que trobem a les lletres catalanes una versió d’aquest seductor mite. Ja a inicis del segle XX, per exemple, el Josafat de Prudenci Bertrana en feia una actualització en tons morbosos, amb la catedral de Girona com a escenari de la temerària passió carnal entre un campaner i una puta. Màrmara, de Maria de la Pau Janer, en seria un altre exemple, més actual, ambientat al barri vell de Palma de Mallorca. L’obra de Pons, com la de Janer, opta més per la contenció i el lirisme que no per l’explicitació eròtica, i la seua inspiració mítica va més enllà del joc d’aparences, tot desplegant-se també en l’argument. Simó haurà de superar una sèrie de proves per a merèixer la bella Eulàlia, i finalment obtindrà, quan assolesca la maduresa com a persona, l’anhelada redempció amorosa. Junt amb el desenvolupament del seu romanç es descabdellen a la novel•la d’altres línies argumentals que li confereixen una densitat de sentits remarcable. Una d’elles es vincula amb un fet terrible que li esdevingué al pare de Simó durant la Guerra Civil, tot provocant-li una sobtada canície. Fins al final del llibre no en traurem l’entrellat. L’altra trama es vincula amb la vocació d’escriptor de l’home més lleig del món. El procés de seducció d’Eulàlia passarà per l’escriptura d’una novel•la. Ella és una lectora exigent, i no es conforma amb qualsevol cosa: vol que la novel•la del seu pretendent tinga la màgia d’una capsa de música, no la simple funcionalitat d’una capsa de sabates. A l’obra sovintegen aquesta mena d’imatges, que li confereixen una atmosfera delicada i inquietant alhora. Com la que li dóna títol, misteriosament relacionada amb els protagonistes: aquella casa de gel que construí l’emperadriu russa Anna Ivavnova, on obligà a casar-se i viure al bufó de la cort i una de les seues criades, fins que moriren de fred. Les bones novel•les, reflexiona Simó mentre mira d’escriure la seua, giren al voltant d’una imatge que les magnetitza i fa que perduren en la memòria dels lectors: a Solitud són les muntanyes, a La plaça del Diamant els coloms, a Moby Dick la balena, el cavall negre a Pedro Páramo... Sens dubte que Joan Pons ha trobat la seua a La casa de gel.

[ Publicat al diari Información el 27 de maig de 2009]

Els límits de la representació.

Anticristo de Lars Von Trier

Feia temps que ho ajornava. El trailer promocional i les crítiques la presentaven amb una duresa tan gran, tan insuportablement desassossegadora i fins i tot fregant la repugnància física –sadomasoquisme, automutilacions– que no gosava apropar-m’hi. Però finalment l’he vista. Parle de la darrera pel•lícula del genial Lars Von Trier, Anticristo. I sí, és molt forta, pertorbadora, cruel, i tots els adjectius que vulguem afegir-hi. Però és també, per damunt de tot, una incontestable obra d’art. Poques pel•lícules m’han causat una impressió tan fonda. La vaig veure fa una setmana, i les seues imatges no han fet sinó crèixer en el meu esperit. Ben cert que l’aquelarre final no l’he pogut tornar a veure, però les parts més belles són d’una poeticitat subjugant, que no et canses de contemplar una vegada i una altra. En especial el pròleg, rodat amb una càmera lentíssima, amb l’acompanyament embolcallant del “Lascia qu’io pianga” de Heandel, on es troba resumit, a manera d’obertura simfònica, el terrible drama d’amor i mort que s’hi representarà. O les imatges oníriques que imaginen –o viuen– els dos protagonistes. Unes imatges d’una bellesa tan fascinant com angoixosa. Ja abans ens havia mostrat la seua capacitat per a recrear universos onírics altament inquietants –a L’element del crim o a Europa–, però mai fins ara havia deixat que els malsons enverinaren la realitat. Són tantes les emocions i idees que Anticristo transmet que en aquesta entrada de blog sols puc aspirar a apuntar-ne alguna. Una de les idees fonamentals que em desperta es relaciona amb el concepte del sinistre, que crec que exemplifica a la perfecció. Un concepte que Eugenio Trías tractà il•luminadorament a Lo bello i lo siniestro. A partir del text de Freud dedicat al tema -Das Unheimliche-, Trías realitza una reflexió que aborda les categories estètiques del bell, sublim i sinistre. El seu assaig parteix de la hipòtesi que allò sinistre constitueix la condició i límit d'allò bell, i presideix doncs, com a absència, tota obra d'art. La cita de Schelling, present també a l'opuscle freudià, "El sinistre és allò que havent de romandre ocult s'ha revelat" junt a la de Rilke "El bell és l'inici del terrible que encara podem suportar", constitueixen el nucli dels lúcids raonaments de Trías, que aplicarà a l’anàlisi de Vértigo, de Hitchcock. En Anticristo trobem també, de manera molt més radical i feridorament obscena aquest fons passional que ens constitueix i que hauria de romandre ocult, perquè la seua simple visió pot destruir la fràgil carcassa ètica que ens sosté. Lars von Trier ha decidit creuar la frontera de l’humà i endinsar-se, com els seus personatges, en un bosc inhòspit on regna el caos, on la passió i la mort –eros i thanatos, sí– es mostren en tot el seu terrible poder. On es poden escoltar “els crits de totes les coses que van a morir”. I si ha gosat endinsar-se en un territori tan perillós no és endut per veleïtats provocatives, sinó perquè necessitava exorcitzar els seus propis dimonis. Hi ha també el tema de la possible misogínia de l’obra, que ben segur que haurà suscitat una agra controvèrsia. Tanmateix, crec que per damunt –o per davall- de la bàrbara bogeria final de la protagonista, hi ha en l’epíleg –bellíssim de nou– una certa voluntat redemptora del sofriment de les dones al llarg de la història, del "ginocidi" a què han estat sotmeses. Certament, Anticristo no és una pel•lícula fàcil ni complaent, però sí que em sembla honesta i arriscada. No en va el seu director la considera la seua obra més important. I això, venint de Lars Von Trier, no és qualsevol cosa.

De la censura i altres batalles perdudes

Vicent Sanchis, “Franco contra Flash Gordon”. Edicions 3 i 4, 2009

Tal i com ens recorda Vicent Sanchis a aquest il•lustratiu assaig guardonat amb el darrer premi Octubre, el control ideològic de la informació ha estat una eina utilitzada pel poder polític de manera recurrent al llarg de la història. De fet, bona part del seu estudi la dedicà a resseguir el paper de la censura editorial en l’Espanya contemporània, des de la Restauració fins la transició democràtica, tot parant esment en la que s’aferrissà amb la premsa infantil i juvenil durant la dictadura franquista. S’hi dibuixen diverses etapes que coincideixen amb les que els historiadors han establert en l’evolució política de la postguerra. Etapes que van de la repressió fèrria i l’exaltació èpica dels primers anys fins al progressiu –i relatiu– relaxament, que podríem resumir amb el pas de l’adoctrinament a la formació. L’any 1952 marca el canvi, en crear-s’hi la Junta Assessora de Premsa Infantil, que establiria unes rígides normes que garantien l’obediència moral catòlica. La llei Fraga de 1966 mantindria la censura prèvia per a aquestes publicacions, i no seria fins l’arribada de la democràcia que es garantiria la llibertat d’expressió. Sols aleshores seria possible la publicació integra del precursor còmic creat per Alex Raymond. Així doncs, és aquest un assaig que se situa entre l’estudi historiogràfic i el de la cultura de masses, territori fronterer no massa practicat en l’àmbit català ni tampoc en l’hispànic, on les distàncies entre l’alta cultura i la cultura pop resulten, sovint, insalvables. La part més original i divertida d’aquest llibre la constitueix l’anàlisi de les estranyes mutacions que les vinyetes de Flash Gordon van patir per tal d’adequar-se a la puritana moral de l’època. Uns canvis que afecten al camuflament de l’erotisme de les figures femenines –que també fou zelosament vigilat durant la República–, o a la distorsió del comportament pretesament llibertí de les heroïnes i del missatge declaradament democràtic que transmetia el superheroi. Exemples que són pertinentment il•lustrats amb un material gràfic en què podem contrastar, no sense una mica de vergonya, l’original americà o italià amb les barroeres versions espanyoles, que de vegades, en el seu afany manipulador, arribaven al disbarat o a la inintel•ligibilitat més absoluta. Un altre dels capítols més interessants és el que ens mostra les indagacions de l’autor en l’Arxiu General de l’Administració d’Espanya, situat a Alcalà d’Henares, on es troba bona part del fulls de control usats per la maquinària de la censura franquista. Els exemples que en reporta reafirmen el que ja havia observat Romà Gubern per al cas del cinema: que a més de reaccionària i intolerant, la censura franquista era arbitrària, i podia variar segons el censor de torn. El millor exemple d’aquest caràcter capritxós de la censura el trobem en la publicació del capítol on Flash Gordon proclama les Repúbliques Unides de Ming. En ple any 1946! És aquesta la primera i única volta en què va guanyar clarament la partida al generalíssim. Per a la victòria definitiva va haver d’esperar, com tot el món, a la seua mort.

[Publicada al diari Información el 29 d'abril de 2010]