Memòries d'un europeu

Stefan Zweig, El mundo de ayer, Acantilado.

L’estiu, amb el seus ritmes reposats i disponibilitat ociosa, és època propícia per a eixir-nos de les nostres rutines i obligacions i per a obrir-nos a lectures més substancioses. Les memòries d’Stefan Zweig, El mundo de ayer, han estat, sense cap dubte, el gran descobriment d’aquest estiu. L’any passat va ser Murakami, i el canvi crec que resulta molt significatiu dels canvis que estan produint-se en els meus interessos lectors –i també com a escriptor–, cada volta més escorats cap a l’assaig. En la meua ignorància creia que Zweig era un autor essencialment de novel•les, i he pogut comprovar que és també –o sobretot– un important autor de biografies i assajos. Entre les seus obres de divulgació històrica, figuren algunes de les veus fundacionals de la modernitat: Erasme i Montaigne, entre els antics; Freud, Nietzsche, Hölderlin o Dostoievsky entre el moderns, per citar només els que crec més rellevants. Tot un món a explorar. La porta d’entrada a aquest autor imprescindible han estat, com dic, les seues memòries. Quina vida que va dur, aquest home! Poques biografies com la seua deuen resumir millor la tragèdia del segle XX. Jueu vienés benestant, testimoni privilegiat dels darrers anys d’esplendor de l’imperi austrohungarés i de la seua decadència i extinció, víctima de la persecució jueva per part del regim nacionalsocialista... Va passar de cosmopolita a apàtrida, i pel camí va conèixer alguns dels més importants escriptors de l’època, dels quals ens va deixar retrats fascinants. La nòmina impressiona: Rilke, Freud, Hofmannsthal, Rolland, Verhaeren, Joyce, Gorky, Valéry, per citar-ne els més estentoris. També artistes com Rodin i Richard Strauss, amb qui col•laborà com a llibretista en una de les seues òperes. Són les seues unes memòries essencialment d’escriptor, en què narra el seu procés d’aprenentatge, que com indica el subtítol –memòries d’un europeu-, va íntimament lligat a la seua defensa d’una consciència europea, cosa que en una època que va veure dues guerres mundials, representà propugnar idees pacifistes i haver de patir la incomprensió del seu temps. Exiliat a Brasil en plena guerra mundial –açò ja no apareix a les memòries– no va poder suportar l’allunyament dels seus llibres ni la perspectiva d’una Europa destruïda. El suïcidi fou l’única eixida digna que trobà al seu patiment.