Contra la vulgaritat

Quan encara teníem fresques en la memòria les proses dietarístiques de La casa que vull, guardonades recentment amb el premi de la crítica dels escriptors valencians, Enric Balaguer ens ha sorprés amb un nou llibre que no fa sinó arrodonir la seua ja dilatada carrera com a assagista. Amb La vulgaritat ens ofereix un nou lliurament de les reflexions sobre la societat contemporània presents a anteriors volums. És, en aquest sentit, un llibre perfectament coherent amb la seua obra anterior, amb la qual s’engalza sense estridències, a l’hora que hi obre nous camins d’indagació. Si hi ha un tema que unifica els seus assajos és la dissecció de la crisi de valors de la societat occidental i la defensa correlativa de noves formes d’espiritualitat d’arrel oriental. Aquesta recerca d’inspiració orientalista ha adoptat, en els primers llibres, una direcció literària i artística: Ressonàncies orientals (1999) resseguia la petjada de la cultura oriental en escriptors i pintors europeus del segle XX; Contra la modernitat i altres quimeres (2001) aprofundia en l’anàlisi d’aquesta crisi des de dins, tot observant-ne diverses manifestacions extremes, i en La totalitat impossible (2006), per últim, s’endinsava en les conseqüències socioculturals de la postmodernitat a partir del que és un dels seus temes vertebradors: la pèrdua del sentit unitari de l’existència, o ras i curt, la pèrdua de sentit. A diferència dels llibres anteriors, més pròxims a la crítica literària, ací la veu de l’autor adopta una posició moral més ferma, i a més de resseguir les conseqüències més nocives del pensament postmodern i la seua inevitable deriva globalitzadora i consumista, ens ofereix unes alternatives en la línia de la “new age” i la seua nova espiritualitat: el taoisme, l’ecologia, el pensament poètic, el creixement personal... La recuperació, en suma, de la perduda unitat entre cos i esperit, entre individu i societat, entre ésser humà i cosmos. El primer assaig de “La vulgaritat”, que és també, al meu parer, el que en constitueix el nucli conceptual, enllaça directament amb aquesta filosofia, tot i que, potser, amb un to més analític que moralitzador, més atent a la interpretació que al consell. Vivim en un món on la banalitat i la vulgaritat han esdevingut un model de conducta, i això, tal i com ens recorda l’autor al final de la seua reflexió, és una conseqüència més de la pèrdua del sentit del sagrat en el nostre desorientat occident. A la resta d’assaigs del llibre l’escriptor de Guadalest explicita diversos aspectes del món caòtic que en afligeix, donant especial preferència a les seues manifestacions literàries: la crisi de les relacions de parella, els llibres d’autoajuda com a símptoma, l’apologia del present, amb els seus vertiginosos corol•laris d’insatisfacció i desmemòria o el perills de la globalització per a les nacions petites hi són abordats de manera amena i penetrant, amb un bagatge de lectures que contrapuntegen de manera eficaç el seu discurs.

[Publicat a Información el 26 d'agost de 2010]