L’aspra bellesa de la vida

 

Ponç Puigdevall, “L’atzar favorable”, Tusquets, 2012.

Els personatges que poblen els contes del  darrer llibre de Ponç Puigdevall semblen una continuació –o preparació, en el cas que hagen sigut escrits amb anterioritat– d’ “Un dia tranquil”, la novel·la que el 2010  li va valdre el reconeixement unànime de la crítica i els lectors més exigents. Si en la novel·la es narrava un dia en la vida d’un personatge que decideix capbussar-se metòdicament en el pou de l’autodestrucció, en aquest conjunt de relats trobem diversos fragments de biografies també esquinçades, marcades pel fracàs, la soledat i la infelicitat més absoluta. Els set contes que componen el llibre dibuixen, amb diverses gradacions del gris i el negre, la mateixa poètica de la devastació. Així, en “Els dies sagrats”, un novel·lista es pren un dia de lleure que ens fa conscients del fràgil equilibri que sosté la seua vida, precàriament fixada en la rutina del treball per tal de sobreviure al naufragi quotidià.  “L’egoisme de les viudes” narra com un infermer –cap personatge posseeix un nom propi, tots apareixen despersonalitzats, definits tan sols, a la manera de Quim Monzó, pel seu treball– s’obsessiona fins al deliri per una parella d’amics de la mare viuda. És en aquest relat on el sentit de l’humor es fa més patent, tot i que en la vessant més càustica. En “La misteriosa autoritat de la bellesa” un funcionari que ha patit una separació traumàtica va a llepar-se les ferides en la companyia distant del pare,  fins que aconsegueix acompassar-se  al ritme de les coses, però tan sols  per a tornar a caure, irremissiblement, en una nova trampa del destí. Una viuda i el seu fill són de nou els protagonistes d’ “El poble de la costa”. Decideixen fer un viatge al poble on la mare i el pare es van conéixer, amb la voluntat de recórrer junts els paisatges de la felicitat perduda. Com no podia ser d’altra manera, res no ix com s’esperava. “L’última vegada que vam parlar” esbossa  les vides paral·leles d’un pintor i un filòleg. Es tracta d’un divertiment que juga a invertir les seues trajectòries vitals i és, segurament, el relat menys consistent del conjunt, pel que té de joc gratuït. En “El moment imperceptible” assistim a la caiguda en desgràcia d’un fotògraf,  i, en fi, a “Joc de tardor” seran dos escriptors de nou els oficiants d’una cerimònia de la destrucció on s’endevinen motivacions autobiogràfiques. Com es pot observar, existeix un evident vincle temàtic entre totes les narracions, que confereix al conjunt una forta unitat. Aquesta es veu reforçada també per les connexions subtils que s’estableixen entre alguns personatges i per algunes recurrències conceptuals, com ara l’ “aspra bellesa de la vida” –manllevada a John Cheever– que alguns dels personatges són incapaços de descobrir o tolerar, entestats com estan a romandre ancorats en els aspectes més sòrdids de l’existència, o la importància de l’atzar –favorable de vegades, maligne o implacable d’altres–. Però per damunt de tot, el que dota de consistència al conjunt és la força incontestable del seu estil, de frase llarga, densa i sinuosa, capaç de furgar subtilment en les concavitats de les turmentades  ànimes dels personatges. Potser “L’atzar favorable”, com ha estat  assenyalat per altres comentaristes, no aporte res significatiu a l’obra de Ponç Puigdevall, que després d’ “Un dia tranquil” havia assolit un nivell molt alt, però en qualsevol cas resulta una lectura igualment colpidora i absorbent.    [Información, 25 d'0ctubre]