L'aprenentatge impossible

David Vann, “Terra”, Empúries, 2013.

 

Sembla evident que a David Vann l'atrauen els escenaris claustrofòbics així com les condicions naturals extremes a l’hora d’emmarcar les seues històries. Si a “Sukkwan Island” i “Caribou Island” el drama esclatava a una illa d’Alaska, a “Terra”, la seua darrera novel·la, serà l’abrusador sol californià el que conduïrà els protagonistes aïllats en la mansió familiar vers el seu tràgic final. Un altre tret compartit per les tres novel·les que han convertit David Vann en un autor de culte és el minimalisme en el plantejament argumental, reduït, en allò essencial, a dos personatges. El pare i el fill en “Sukkwan Island”, el matrimoni de “Caribou Island” i la mare i el fill de “Terra”. En aquesta novel·la els fets ens són narrats a traves de la mirada de Gallen, un jove problemàtic i immadur que viu una conflictiva relació d’amor-odi amb una mare que li impedeix desenvolupar-se com un individu autònom. Gallen afig al seu escàs sentit de la realitat una considerable intoxicació de misticisme New Age. Això el converteix en una mena de Quixot budista que, a força de lectures excessives de “Joan Salvador Gavina”, “El profeta” o “Shiddarta”, veu gegants de creixement espiritual on sols hi ha vulgars molins de vent. En situar les angoixes adolescents en el centre del seu relat, l'escriptor d'Alaska s'adscriu a una de les més insignes tradicions de la literatura occidental, la de les anomenades novel·les d’aprenentatge, que exploren les confusions i desficis pròpies dels joves en la seua transició cap a la vida adulta, amb la seua inevitable adquisició d'experiències vinculades al coneixement del mal, la mort, el dolor i, és clar, l'amor. David Vann es col·loca, però, en l'extrem més pessimista d'aquesta tradició, perquè l’aprenentatge de les lliçons de la vida per part de Gallen es veuran malaguanyades per la feixuga herència familiar. Mitjançant la resta de personatges vinculats a la família materna –l’àvia amb demència senil, la tia ressentida, la perversa i seductora cosina–, se’ns revela una història sòrdida de maltractaments, enganys i odis irreparables. El contrast entre el deler espiritualista de Gallen, l’erotisme sàdic de la cosina i la neurosi familiar resulta altament explosiu, i David Vann no ens n'estalvia cap derivació per desagradable que resulte, tot exposant els personatges a situacions límit sense cap concessió al sentimentalisme. El resultat és moralment desolador, però literàriament fascinant.. A la manera de Michael Haneke, Vann il·lumina amb la llum freda de la seua escriptura els racons més foscos de la condició humana. De les bondats del resultat final dóna fe el consens unànime de lectors i crítics d'arreu del món. [Información, juny 2013]