Retorn a Pouet

 

Manel Alonso, “Els somriures de la pena”, Onada Edicions, 2011, 159 pàg., 16 €.

     Llibre a llibre, Manel Alonso ha anat bastint el mite de Pouet. De la mateixa manera que Enric Valor amb la seua Cassana o Jesús Moncada amb Mequinensa, per citar dos noms que li són afins,  Alonso s’ha basat en el seu poble natal (Puçol, en l’Horta Nord) per a crear un espai literari  on convocar els personatges, reals i imaginaris,  que poblen les seues narracions. “Els somriures de la pena” és, fins ara,  la darrera incursió en aquest territori  íntim. Es tracta d’un llibre de relats que integra materials de diversa procedència, encabits en les tres parts que el configuren. La primera part  conté els relats més imaginatius del conjunt. Consta de vuit contes que giren al voltant de la temàtica de la mort. La majoria d’ells adopta la forma d’un monòleg, mitjançant el qual els protagonistes ens narren la seua experiència amb la Dama Negra. En dos casos (El constructor i El compte) la mort adopta forma humana, i a la manera de les al·legories de la literatura sapiencial va en busca de les seues desvalgudes criatures. En la resta de relats el tractament és més realista, tot i que destí sempre hi té l’última paraula. La segona part del llibre dóna pas al registre autobiogràfic, i aleshores els contes adquireixen una tonalitat més pròxima, més personal, on la malenconia pel temps perdut es contrapesa amb un remarcable sentit de l’humor. L’autor evoca diversos moments de la seua infantesa i joventut, i la figura dels seus pares hi apareix sovint, protagonitzant diverses anècdotes. En Els gats viuen dels descuidats, per exemple, el seu progenitor arriba borratxo a casa i ha de patir les maldats del gat de la casa. D’altres animals domèstics desfilaran per la memòria del narrador, com ara la Lloba, l’estimat gos, i fins i tot una enfadosa cabra.  Junt amb la família i d’altres animals, el catalitzador predilecte dels records serà l’escola, immersa en  les darreres alenades de la Dictadura. Un bon exemple n’és la narració titulada La llarga ombra del feixisme, on el xiquet protagonista pren consciència  que “l’Espanya una, grande y libre era com un vent que entrava per les portes i finestres de les cases i es diluïa en l’aigua, tot filtrant-se en el menjar, i en alimentar-nos ens posava la por en el cos”. En d’altres contes, com en El tambor, la nostàlgia es fa més punyent, i el narrador se sent exiliat en un present on ja no troba el ritme idealitzat de la infància. L’últim relat d’aquesta segona part, El trànsfuga, conta el naixement de la vocació d’escriptor, mentre treballava com a collidor de taronges, i serveix de transició a la tercera part del llibre, inspirada en l’experiència de Manel Alonso com a editor. Hi desfilaran tota una sèrie de personatges més o menys reconeixibles que dibuixen un panorama pintoresc i divertit, pròxim al dibuixat per  M.J. Arinyó a “L’atzucac del perdedor”. Els contes finals reprenen els temes de la primera part: contalles mortuòries, l’amor als animals (amb el sorprenent monòleg de la gata Perla) i el lament per la pèrdua dels éssers estimats, concentrat en l’angoixada pregunta que dóna títol a l’últim relat: Què passa amb els nostres records?